Faules del Camp de Morvedre
Dos porquets ballant davant de la basa menuda de la Font de Quart. Imatge extreta del llibre “Faules del Camp de Morvedre”, Grup d’estudi del Medi Murbíter, 1998.
En la publicació que es va fer en 1998 titulada “Faules del Camp de Morvedre” pel grup d’Estudi del medi Murbíter tenim una narració ambientada a la Font de Quart. I és que, aquest bé tan preuat, no només era un element de subsistència per a les persones del voltant, sinó també per als animals, que des de les muntanyes i més enllà trobaven en aquest brollador una font vital per a la seua subsistència. De fet, encara hui baixen animals de les contrades per poder beure aigua. Aquest és el tema que, en forma de faula, ens descriu una realitat que encara hui en dia roman vigent al nostre paratge. Al mateix temps, narra fets històrics com per exemple la famosa benedicció de les aigües, que se sol fer a Pasqua, dia que després era aprofitat per a menjar-se la mona i a passar allí la jornada. La faula, per tant, diu així:
“Al terme de Petrés, al carasol de la muntanya de Ponera, hi havia un corral on vivia una família de porcs. Estaven molt ben alimentats i tenien totes les comoditats que els feien falta, perquè els amos els tractaven molt bé. Com que la felicitat mai no és completa, però, al grup hi havia dos animals que estaven tristos i sospitaven. Es tractava dels dos porcs més menuts de la ventrada, que havien sentit que a la Vall de Segó, al terme de Quart de les Valls, hi havia una bassa tan abundant en aigua que mai no s’acabava i, a més a més, arribava fins a la mar Mediterrània. Tenien tantes ganes de veure la font de Segó que la curiositat no els deixava dormir ni descansar, perquè l’extensió d’aigua més gran que ells mai havien vist era la del seu abeurador.
Els dos porquets havien demanat a tothom en el corral que els portaren a veure la Font, però ningú els havia fet cas perquè deien que eren molt menuts per fer l’excursió.
Una nit, quan s’acostava la Pasqua, van sentir que els amos preparaven un dinar a la Font amb la colla d’amics, per al dia de la benedicció de les aigües. Allò prometia ser una cosa gran i estaven molt contents. Els porquets pensaren que era l’ocasió que havien esperat tant de temps. […] Sense pensar-ho dues vegades, s’amagaren darrere uns matolls que hi havia al costat del camí […] en arribar a la cruïlla del camí de les Valls s’ajuntaren amb els carros que també hi anaven i tots junts anaren en romeria fins a la Font. Quina impressió els va fer! Quina quantitat d’aigua! Quina bassa! I quanta gent! […] Aquella immensitat de gent els llevava l’alé i els donava molta por, de manera que decidiren amagar-se[…]
Allí estaven tots els pardalets de la contrada: centenars i centenars de caderneres, verderols, passarells, estornells… Però també hi havia acudit un animal més perillós. El Llop, que vivia a la muntanya d’El Picaio d’Algímia, agafà el camí de Vorajunta per arribar a la Font i furtar el menjar que les colles preparaven: paelles, conill amb tomata… El llop es trobava allí des de bon matí i, en veure arribar els dos porquets, decidí que serien el seu dinar. […] Després de la benedicció de les aigües […] els porquets aprofitaren per eixir del seu amagatall i es dirigien cap a la comporta del Pantà, per veure l’aigua més prop. De sobte, una xarpa forta i peluda els agafà pel bescoll i els alçà un pam de terra, al mateix temps que una veu ronca i desconeguda tronava:
Ja tinc dinar per hui!
Era el Llop, que aprofità l’ocasió i no s’ho pensà gens. Aleshores,
obrí una boca gran com una cova fosca i…, quan ja el tenia quasi dins, sentí
que li deien:
Mira que eres bèstia! Com vas a menjar-te’ls en aquestes
condicions? No veus que estan molt bruts?
Eren les caderneres que, des de dalt d’un pi, havien
estat atentes a tot el que passava i, aprofitant la sorpresa del Llop,
continuaren dient:
No sigues borinot i renta’ls, encara que siga un poc! No
serà per falta d’aigua!
En sentir-les, el Llop es detingué i pensà
Ben mirat, tenen raó, perquè, com estan, de bruts![…]
De sobte, una bandada de pardalets que estaven amagats en
l’arbreda, es llançaren per darrer contra ell. El Llop, en ser atacat de
sorpresa, soltà els porquets per recolzar-se i no perdre l’equilibri, però, com
que no pogué agafar-se a res, caigué de cap a l’aigua, tot just al costat de la
comporta. En això, els ocells i els porquets van obrir-la i, en un tres i no
res, se n’anà el Llop espentat pel corrent cap a la mar.
Lliures de perill, tots els animals molt contents
celebraren haver acabat bé l’aventura”.
Aquest i molts altres contes els podreu trobar complets
al llibre citat adés, que es va editar el 1998, on aquesta i tantes altres
faules remarquen els paisatges del Camp de Morvedre i al mateix temps els
nostres relats populars.
El periódico de Aquí (26/03/2024)
Història, art i cultura 