ARQUITECTURA INDUSTRIAL I D’OCI A SAGUNT.

ENTRE EL MODERNISME I L’ART DECÓ

         Si hi ha alguna etapa historicoartística que no se li ha donat la importància que mereix a Sagunt aqueixa és el Modernisme i els estils posteriors, és a dir, l’art del segle XX: Art Déco, Racionalisme… És clar, que no ocorre el mateix en el Port de Sagunt. Ara bé, és cert que molts historiadors, centrant-se en el paper de la modernitat i la ciutat-factoria que es desenvolupà al port oblidaren la ciutat antiga de Sagunt, la qual, plenament arrelada en el seu passat romà i medieval semblava que no era partícip de les novetats estètiques del segle XX. Res més lluny de la realitat. Si en l’anterior article publicat en aquest llibre l’any passat ja férem un estudi de l’eclecticisme i de l’art del segle XX, basat en l’arquitectura privada, en aquest anirem més enllà. Sagunt, igual que el Port tenia altres edificis públics que participaren de les influències del Modernisme així com del corrent posterior, l’Art Déco. Ens referim als edificis industrials i d’espectacles que incorporaren aquests nous llenguatges. Alguns només els podem conèixer per dibuixos, pintures o fotografies, però d’altres sí que se n’han conservat.

Els casinos, les pèrgoles, on tocava la banda de música, els quioscs, cinematògrafs i els  teatres es feien partícips de les novetats arquitectòniques, anteriorment relegades a l’arquitectura privada. Al mateix temps, el declivi de la vinya, a causa de la fil·loxera, i la consegüent readaptació de la terra introduint cítrics va desenvolupar un nou tipus d’edificis: els magatzems de taronja. A Sagunt, per cert, tenim els més antics de tot el territori valencià, els magatzems Melià Carbonell, de 1889.

Amb la nova industrialització o amb el requisit d’una important mà d’obra i maquinària calia adaptar nous espais per a poder edificar magatzems. Per tant, es van fer ús de les terres situades a l’extraradi de Sagunt en aquells temps, com era el carrer dels Horts, per exemple, o la part baixa de l’estació de tren. Allí estaven els de Melià Carbonell. Uns edificis encara del segle XIX, que empraven elements classicistes com per exemple els vans en forma d’arc escarser o rebaixat i frontó triangular amb tres ulls de bou. De l’edifici original restava l’arc escarser de l’entrada i la porta original amb les inicials dels propietaris col·locades a la façana així com la data de la seua edificació. La coberta estava feta amb una estructura de ferro prefabricada que també s’observa en altres magatzems del terme com per exemple a l’antiga fàbrica de Conserves Trigo. Com diu Marc Ferri, “les estructures de ferro s’organitzen amb una barra horitzontal la qual serveix per a rebre part del pes del sostre per mitjà d’altres barres que hi baixen amb forma vertical o diagonal”.[1]

En l’arxiu Municipal de Sagunt encara es tenen notícies d’aquests Melià en els anys vint del segle XX perquè en una carta escrita en 1924 Manuel Bosch Pastor sol·licitava a l’alcalde la col·locació de tres motors elèctrics “de dos tres y quince Caballos de fuerza, destinados a la fabricación de hielo, en un edificio situado en la partida de la Vila, lindando con los almacenes de los señores Melià hermanos”.[2]

A part d’aquestes fàbriques, en 1924 José Casanova Ramos, en nom i representació de la Sociedad Soriano Casanova y Compañía, domiciliada a la ciutat de Sagunt, fitava amb la via del tren del Nord, on allí tenien establerta una fàbrica de Puntes de Paris i Taller de trefilatge. Per a la fabricació de fil-ferro, necessitaven construir un lloc de desaigües des del seu magatzem a la séquia que hi havia situada a l’esquena del grup de magatzems que es trobaven allí com ja ho feien els del Senyor Machi i la fàbrica de gel.[3]

El 26 de març de 1925, Vicente Marco Fernández, veí de València i domiciliat al carrer de Vilarrasa nº4, exposava que tenia uns solars al terme de Sagunt, fitant amb l’estació de Ferrocarril Central d’Aragó, “sobre los cuales desea construir tres almacenes para la confección de frutas, a cuyo objeto ha encargado al arquitecto D. Gerardo Roig de la confección del proyecto de dichas obras y construir también tres pasos sobre la cuneta del camino para facilitar la entrada a cada uno de dichos almacenes, y en virtud a V. que previo los trámites reglamentarios…”[4]

Un altre dels magatzems edificats, que tot i ser més tardà (1952) va ser un edifici important, és el de Confecció de Caixes de taronges Monsonís, situat entre el carrer dels Horts, carrer Alorc i carrer de la Rosa. L’edifici es va fer per a Pedro Monsonís Tejero, i ocuparia una extensió de 2.650 metres amb la façana principal recaient al carrer dels Horts. Tal com deia el projecte, com la indústria de taronges requeia gran producció de capses, es devien fer un gran nombre de portes amples per a la rapidesa en l’entrada i eixida dels camions que les haurien de transportar, així com una màxima diafanitat en l’interior. Estaríem davant un magatzem gran i modern, que pretenia estar a l’última en les necessitats del mercat. I, per tant, els arquitectes plantegen:

“Por ello y a la vista de la forma del solar, hemos considerado como lo más adecuado, el proyectar dos grandes naves a dos aguas paralelas entre sí y dispuestas en la dirección de la calle de los Huertos, que cobren prácticamente la totalidad del solar, a excepción hecha de un pequeño patio de luces que se deja en el fondo aprovechando la irregularidad del terreno. Con esta solución conseguimos reducir los pilares exentos a una sola fila de pies derechos, ocupando la línea de separación de las dos naves, y para conseguir mayor diafanidad, suprimimos uno sí y otro no, y cómo estos los proyectamos de hierro laminado, su sección será mínima y en consecuencia mínima será también la molestia que su presencia ha de determinar. Con el fin de destinar la máxima superficie útil a las exigencias de la industria, proyectamos en las cabeceras de la nave interior y en las zonas recayentes a la calle de la Rosa y de Alorco, una planta alta a dos crujías de profundidad que se destinaran, una de ellas a vivienda del encargado y empleados y la otra a comedor, vestuarios, etc. del personal.”

En el projecte es comentava que com els camions eren massa grans per poder entrar bé, a part de les portes que donaven als carrers laterals, es volien ficar d’altres als xamfrans, les quals anaven destinades per a aquests camions; les dels carrers laterals es destinarien per a l’entrada de carros i vehicles més lleugers. Quant a la il·luminació interior s’aconseguia mitjançant la construcció de grans finestrals en totes les façanes a més de claraboies en la zona central.

Magatzems Monsonís. Dibuix alçat.[6]

El va en el xamfrà del carrer Alorc era el destinat a l’entrada de les taronges, i el que donava a la Rosa servia a la fusteria per a la realització de les capses.

La casa de l’encarregat tenia un lloc per a dormitori, un vestíbul, cuines, sanitaris i altres set dormitoris, disposant una terrassa alta per poder estendre la roba.

L’estructura estava projectada fer-se amb el formigó armat per a pilars de façanes i adossats a la mitjanera, i de ferro laminat en tots els pilars extens i en els entramats horitzontals. Les finestres eren de fusteria metàl·lica, reservant la fusta per a la casa i planta destinada al menjador i vestuaris. El terra estava decorat amb paviments de taulell hidràulic i asfalt.

L’edifici, per tant, participava dels corrents racionalistes, que es caracteritzaven per buscar la simetria, la utilitat dels elements arquitectònics per damunt del decorativisme i d’estètica de l’art modernista. El Racionalisme prioritzà les formes geomètriques i la igualtat dels elements i en aquest cas és un bon exemple: les finestres, emmarcades en faixes de pilastres, estan situades a la mateixa distància, tant en la façana que donava al carrer Alorc com al de la Rosa. Al mateix temps, totes les portes i les finestres estan col·locades al mateix lloc.  

Dibuix dels Magatzem Monsonís.

També localitzem una carta del president de la Companyia Trigo, qui parlant de les propietats que tenia a prop de Les valls deia el següent:

                               “Al ilustrísimo Ayuntamiento de la Ciudad e Sagunto.

De Celestino Trigo Pérez, como presidente de la Sociedad Conservas Trigo S. A. domiciliada en Valencia, calle Martínez Cubells, número 10, respetuosamente comparece y dice:

Que necesitando verificar algunas pequeñas obras de albañilería en la fábrica propiedad de dicha entidad situada en el kilómetro 2 de la carretera de Los Valles a la Estación de la misma y cuya obra se reduce a levantar una nueva cubierta en el interior de ocho metros de ancho por cuarenta y cuatro de largo y correr hacia la izquierda del frente de la fábrica la puerta de entrada del patio unos dos metros y como dicha puerta de salida a la carretera mencionada es necesaria al mismo tiempo correr el puentecillo que une dicha carretera con la puerta antes mencionada, y se hace necesario que además de dar cuenta a esa ilustre Corporación la misma lo comunique a la Jefatura de Obras Públicas para que no se ponga obstáculo a dicha modificación.

     Esperando ser concedida la mencionada autorización, en Valencia a tres de marzo de mil novecientos veinticinco.

Conservas Trigo, S. A.

El presidente”.[7]

En aquests edificis prevalia el taulell vist, amb el qual es faran autèntiques obres d’art. Només cal veure els motius decoratius del magatzem que encara es conserva al carrer Cronista Bru i Vidal, núm. 6. Conformat en un sostre a doble vessant, la façana central s’obri mitjançant tres vans, un central més ample i dos més menuts als costats, que actualment estan tapiats. La paret està feta amb rajola vista amb barres amb rajoles de diferent color que marquen franges horitzontals. Una llinda està decorada amb una mena de botons, i on cauen els pilars amb rajola se n’han decorat fent una forma de motiu geomètric dins d’un quadre. Dues finestres superiors donen llum a l’interior del magatzem.

Un altre edifici similar a aquest es troba a l’Antiga plaça de la Moreria, l’anomenat magatzem de Lázaro. Aquest era un antic magatzem de taronja situat on a principis de segle eren els eixamples de la ciutat. Manat construir per Antonio Lázaro Tensa, que va ser també polític, va dirigir fer un edifici que utilitzava els nous materials constructius: el ferro, el formigó, el vidre i sobretot, allò que ací és més característic, la rajola vista. La rajola s’usa per a la superfície de les parets, i el sostre està edificat amb una estructura metàl·lica en doble vessant. Igual que l’anterior, en aquest la façana també es decora amb franges horitzontals fetes en profunditat.

Com hem vist en el magatzem de Monsonís, aquest estil abandona el que són les línies corbes i els elements florals per línies rectes, una decoració més plana i l’ús de blocs cubistes i línies simètriques a més a més d’incorporar elements geomètrics. Té un aire futurista que a la fi és el resultat dels nous avanços tècnics i el progrés. D’aquest estil encara es conserva a Sagunt l’edifici on ara es troba Consum, a Capità Pallarés. L’actual Consum està allotjat en un edifici que recorda molt els plantejaments geomètrics i de línies verticals de l’Art Déco, introduint-nos en part al Racionalisme.

Però, si el segle XX es caracteritza per aquesta arquitectura industrial també s’aplicarà als edificis d’espectacles, com per exemple els cines. En el quadre que es conserva a l’Arxiu Municipal de Sagunt hi ha una pintura del Convent de Sant Francesc on es pot veure el cine que es va instal·lar al costat. Aquest es compon d’una gran nau, que recorda molt els magatzems i els mercats, com per exemple el del Colón a València, el qual a través d’un arc la façana es divideix en tres vans de vidre i una marquesina metàl·lica per protegir l’entrada de la pluja o el sol. El sostre ondulant recorda molt els paràmetres de l’Art Nouveau, que es complementa amb una sanefa vegetal en la part central de la façana on fica el rètol: CINE SAGUNTO i en la part superior la figura en algeps d’un rostre. Els pilars laterals estan rematats per unes boles i uns elements apuntats a tall de pinacles.

Detall del Quadre del Convent de Sant Francesc pintat

per S. Michavila en 1933 del Cine Sagunto.

Més tardans resulten els edificis que participen del llenguatge Art Déco, un estil que es va donar sobretot de 1920 a 1939. L’art Déco deriva d’Art decoratiu, i aquest va sorgir a partir d’una exposició que es va fer a París, l’anomenada “Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes” de 1925. Influenciat pel constructivisme, el futurisme, el cubisme i l’art racionalista de la Bauhaus, va ser, també en part, una evolució de l’Art Nouveau. A més a més, rep influències de l’Antic Egipte, en un moment en què proliferaven les expedicions arqueològiques a aquell país, així com del futurisme com ens recorda, per exemple, la cèlebre pel·lícula de Fritz Lang, “Metròpolis”, que es va estrenar en 1927.

Cartell de la pel·lícula Metròpolis, de Fritz Lang. Wikimedia Commons.

Sense dubte, l’edifici més representatiu d’aquest estil, i que ha desaparegut, és el Cine Marvi. I és que, tal com afirmava el professor Amadeo Serra en «Eclecticismo tardío y ´Art decó´ en Valencia 1926-1936» l’Art Déco s’incorpora a la cultura de masses en cines i gratacels, tal vegada més reconegut als EE.UU però no tant a casa nostra. Un exemple a València són els cines Rialto i el Capitol, o per exemple l’edifici del Rectorat de la Universitat de València i la Finca Roja.

El cine Marvi, es deia així per la unió de les inicials del matrimoni propietari. En realitat recorda també molt a les edificacions racionalistes i a la funcionalitat dels finestrals dels antics magatzems, però les línies verticals en beix i les finestres superiors octogonals plasmen el gust per la geometrització de les formes. Aquest es configura a través de dos cossos laterals, on es troben les portes d’accés al cine. Des d’aquestes s’accedia a la part superior. El cos central es componia d’un mirador i un volat corregut.

Cine Marvi.

Font: Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sagunt 1985.

Molt a prop d’on estava aquest cine està l’edifici de cases de la plaça del Salvador, construït en 1940. L’edifici consta de planta baixa i tres alçades on l’escala central, vista, separa els dos blocs d’habitatges. La col·locació simètrica de les finestres així com la cerca de la verticalitat i l’ordenació mitjançant franges recorden molt als plantejaments Déco.

Edifici situat a la Plaça Blasco Ibáñez.

Font: Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sagunt de 1985.

Molt similar a aquest és l’edifici Continental, situat a l’antiga carretera de Barcelona (Av. País Valencià). Aquest era un dels primers blocs d’aquest estil a Sagunt, i, encara que també fa ús dels plantejaments de l’Art Déco, ens recorda més al Racionalisme que a aquest. Guarda relació amb l’anterior en l’estètica neutra de la façana, les línies verticals, tot i que en aquest estan resoltes a base de pilastres, i en què l’escala també és visible des de l’exterior. Si en l’edifici de la plaça Blasco Ibáñez es limitava a repetir motllures quadrares en la part superior de les finestres com a element decoratiu, en el cas del Continental prefereix fer us del cercle en la línia de la cornisa, tal vegada perquè el mateix bloc de pisos juga amb els volums quadrats i curvilinis, tal i com es veu al cantó dret de l’edifici.

Edifici Continental. Av. País Valencià. Font: Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sagunt de 1985.

Article publicat al llibret de falla El Tabalet, 2024.

---

---

---

[1] FERRI, Marc, Catàleg general del patrimoni del Camp de Morvedre, Sagunt, Fundació Bancaixa, 1998, p. 159.

[2] Arxiu Municipal de Sagunt, Carta de Manuel Bosch Pastor, 1924.

[3] Arxiu Municipal de Sagunt, 3 de novembre de 1924.

[4] Arxiu Municipal de Sagunt, 26 de març de 1925.

[6] Aquest projecte està publicat a: RIETA SISTER, J., Proyecto de almacén de confección de cajas de naranja en Sagunto para D. Pedro Monsonís Tejero, València, Universitat Politècnica de València. Escuela Técnica Superior de Arquitectura – Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, 1952. http://hdl.handle.net/10251/74336.

[7] Arxiu Municipal de Sagunt, Carta de Don Celestino Trigo Pérez en 1925.

L’INTERCANVI EPISTOLAR ENTRE ALFONS EL MAGNÀNIM I ELS JURATS DE MORVEDRE

Tal dia com hui, en 1412, va tenir lloc la famosa batalla del Codolar o de Morvedre, que va enfrontar els bàndols nobiliaris dels Centelles contra els Vilaragut. Una contesa sanguinolenta on van haver-hi més de mil morts i molts empresonats, entre ells el fill del governador Arnau Guillem de Bellera i Joan de Castellví, el justícia criminal de València, per part de cavallers castellans i morvedrins (Cáceres, S.: 2015, p. 371). Aquest va ser el principi de la lluita per la independència de Morvedre, després d’haver-la perdut arran la Guerra dels Dos Peres, que va tenir lloc entre 1356 i 1375. El primer intent d’escissió va vindre de la mà de Ferran d’Antequera després de ser elegit com a nou rei de la Corona d’Aragó al Compromís de Casp. Poc temps abans, els Centelles, es van posar del costat d’aquest i a la dita batalla del Codolar, que va tenir lloc entre Sagunt i Puçol el 27 de febrer de 1412 venceren als partidaris del comte d’Urgell, que era l’altre candidat al tron, i que estava, a la vegada, recolzat pels Vilaragut. Va ser, doncs, el 5 de juliol d’eixe mateix any quan el nou rei va atorgar el privilegi de vila reial autònoma a Morvedre. Tot i això, aquest estat no va tindre molt de recorregut, i el 9 de febrer de 1415 aquesta vila reial tornava a dependre de València. (Bernabeu, S.: 2022, p. 6)

            Tal com comenta Sandra Cáceres, aquell moment de l’interregne, abans d’elegir el nou rei, quan encara hi havia un buit de poder, va ser una possibilitat perquè aquelles ciutats, com Morvedre, però també Cullera i El Puig, que havien perdut la seua autonomia, encetaren unes revoltes contra els poders municipals de València per intentar recuperar allò que els havia arrabassat Pere el Cerimoniós (Cáceres, S.: 2015).

            Dins d’aquest panorama, i sobretot en temps d’Alfons el Magnànim, fill de Ferran d’Antequera, és quan Morvedre tornà a adquirir de manera definitiva la seua titularitat independent (no exempta de problemes), el 26 de maig de 1417. Una de les principals empreses de la monarquia va ser l’elecció dels justícies. I va ser així quan el rei va ordenar a Vidal de Blanes, el governador del Regne, que establís l’elecció del justícia local a través del sistema instaurat per Pere el Cerimoniós, sortejant una sèrie de noms dels quals es triarien tres candidats de la vila i entre aquests un que seria l’elegit pel justícia criminal de València. Per tant, es continuava amb el sistema electiu des de la capital (Bernabeu, S.: 2022).

Retrat d’Alfons el Magnànim Wikipedia Commons.

            És d’aquest període que presentem una sèrie de missives entre els jurats de la vila de Morvedre i el rei. I és que una de les formes d’ingerència, per dir-lo així, de la monarquia a les ciutats era a través dels jurats i del seu sistema d’elecció (Cáceres. S.: 2015, p.  367). Aquesta ingerència de la reialesa no va ser vista amb bons ulls a Morvedre, cosa que va provocar moltes disputes i problemes entre els habitants, que es negaven que els seus justícies es designaren des de València.

            En aquests i altres assumptes, van tenir un paper molt important els missatgers. Els qui feien d’intermediaris entre els jurats de Sagunt i el rei. Un d’aquests missatgers, que destaca especialment durant el quatre-cents, és Martí d’Esparça. En una d’aquestes missives és curiós comprovar com en ple segle XV cohabitaven encara bastant població musulmana amb la cristiana. Així com la supeditació d’aquella als senyors de la vila. Entre els problemes que podien succeir a la vila, comenta com per exemple el pagament de les rendes dels moros als cristians o si es cometien delictes com el robatori d’animals o brossa, que es deixaren als justícies de la mateixa vila actuar i exercir la justícia pròpia sense que s’entremetés, pensem, cap magistrat des de València. Això denota, des del temps de Ferran d’Antequera, que els morvedrins es negaven a un control des de la capital.

“Molt alt e molt poderós rei e senyor

A la vostra magnífica senyoria expon Marti d’Esparça missatger de la vila de Murvedre e diu que la cort del justícia de la dita vila es estat practicat del temps ençà que la vila és de cristians que del moro o moros qui per lur plana voluntat són obligats en los libres de la cort judicials en donar e pagar a algun cristià diners, béns mobles, fruyts, censos, rendes, coneix e ha conegut lo justícia de Murvedre així mostre e appar per actes de la dita cort vullats los dits moro o moros sien de realench o de sglesia o de cavaller o d’altres senyories

Item si lo cristià ha acció e demanda contra lo moro de raó de béns si entés que aquell moro possehesca en lo realench vulles que sua per compra o renda o per demanda de comisvol al que sua acció reyal de açò aytal coneix e ha conegut tots los dits temps lo justícia de la dita vila e aixi mostra per los actes sobredits.

Item senyor si clams de bèsties, bestiars de bous e de vaques, cabres, cabrons o altres animals si han posats per cristià contra moro del qual si han les dites bèsties, bestiars o altres animals e encara si han posat clam contra moro de entrada de persones de furtar erba, cullir e pendre fruyts de persones de altri o altres consemblants delictes de açò ha conegut e coneix lo justícia de la dita vila per los temps damunt dits e açò.s mostra per infinits actes de la dita cort. E encara novellament lo batlle de la dita vila en gran e prejudici de la jurisdicció del justícia de la dita vila fa entrament de la consciència dels casos de supra expressats, hoc encara ni més ab grans manaments penals al justícia de la dita vila que no s’entrameta de la coneixença dels dits casos primer mencionats ni axi com ha acostumat, les quals coses senyor molt excellent són contra los bons usos e pràctiques antiquades de dessús la vila e de cristians ançà de gran derogació de la jurisdicció del justiciat de la dita vila mina e vituperi d’aquella.

E en gran dan dels habitadors de la dita vila car com son los moros poblats en lo terme de la dita vila e si los justícies de la dita vila los han a jutjar fan hi justícia espatxada sens pahor a favor dels dits cavallers raó per lo gran esforç del consell de la dita vila, ço que ressava en lo batlle. E per amor de açò la dita vila suplica vos senyor que si ha de vostra mercé manar ab grans manaments penals al dit batlle de Murvedre que de la dita coneixença no s’entrameta en aquella e leix al justícia de la dita vila si segons ab antiq no segons dit es estat usat, practicat ostilat per en consuetut valida deduhit. E no res menys senyor, placiaus manar al dit justícia que dels damunt dits casos vulla coneixer per aquells determinar si és segons antigament per los justícies de la dita vila es estat acostumat no permetant altres officials coneix ne determinar los dits casos, novitates….” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons IV (V), Minutes, 56. Carta de Martí d’Esparça, emisari de Morvedre, al rei Alfons).

            En altra missiva farien de missatgers el batlle, Tomàs Rubau, Pere Castelló, doctor en drets, el mateix Martí d’Esparça i Ferran Armengol, generós.

“Molt alt e molt excellent príncep e poderós Rey e senyor

A vostra gran magnificència per affers de ingent congoxa tocants desolació d’aquesta vila destinans en missagers los batlle en Thomas Rubau jurat, lo doctor Pere Castelló, en Martí d’Esparça e en Ferrando Ermengol suplicants humilment vostra confiança senyor que de vey e li placia en aquells exaudie benignament e donar creença per tot açò que li explicaran e suplicaran / / nostra. Ab açò senyor haurem en singular do e gracia de vostra gran senyoria la persona de la qual molt exellent nostre senyor déu per sa clemència mantenga en bona sanitat e longa vida e la exalie victoriosament amen. Supradicta Murvedre a XIII dies de juny. Els jurats i consell de Murvedre”. (ACA, Real Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie general, 0551. Carta dels jurats i del consell de Morvedre al rei).

            Els jurats envien una lletra al rei, recordant com Ferran I ja havia atorgat a Morvedre la titularitat de vila independent i com ara romania oblidada i miserable, en paraules textuals, tal vegada per veure si així podien deslliurar-se de les rendes. En aquesta es queixen de les demandes econòmiques que la ciutat li exigia des de temps de Martí l’Humà. A més d’aquestes se sumaven les demandes que feia des de València el batlle general, les quals no podien assumir.

“Molt excellent príncep e poderós Rey e senyor

be creem acorden a vostra gran senyoria los serveys personals les excellentisimes despeses e los dons graciosos fets vltra poder ab gran liberalitat de cor al molt alt senyor Rey en Fferrando de gloriosa memòria, los quals crehiem null temps esser oblidats, de que senyor speravam final reparació de aquesta vila misserable la qual veem esser lexada a oblició axi com l.om mort, si donchs vostra piíssima clemencia senyor no la revivificat. O senyor e fets nos dignes que nostra exaudició vingue devant vostra reyal magestat e no perescam aixi en ubert. Car la ciiutat nos demana diverses quantitats pecuniaries afermant esser.li degudes per contribució en donacions del temps ençà que.l molt alt senyor Rey en Martí de loable recordació començà a regnar, de les quals per document d’àpoques són averades moltes solucions. Ens demana encara del temps del dit senyor Rey en Fferrando lo qual creem haver servit axi de persones com de béns segons dit havem tan liberalment, no volem dir perquè com la vila d’aquest regne ens demana semblantment del temps vostre senyor a qui desigam axi servir ab doble cor com james fessem a Rey e senyor nostre.

Cominant nos les quals si eren acceptades fer çò que déu no vulla es be dubte descandel. E d’altra part lo batle general nos congoxa de demandes e en altre manera. Si dones d’una cosa a haviem a servir les dit senyor Rey en Fferrando e de semblant havem a servir a vos senyor. E per aquelles mateixes havem a contribuir ab la ciutat la vila senyor desolada es aterrada. Era no es bastant a portar los carrecs multiplicats en special de mig del any de X ençà. Aquests e altres afers per abreujar l’escriuré explicara e suplicara a vos senyor pues e estasament en Martí d’Esparça missatger  nostre al qual sie mercé vostra senyor donar creença. Suplicants vostre grati celsitud que dey li placia provehir prestament que la dita ciutat no vulla com que seu no és e mitigue la cominació de penyores comanant e fent.ne scriure d’aquest regne per que estan del nos poques seguir. E d’açò senyor farets gran servir a déu e nosaltres ho haurem a especial do e gran de vostra gran senyoria la persona de la qual molt excellent nostre senyor Déu mantengua per molts anys virtuosament. Scrit en Murvedre a tres dies d’abril de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor Mil CCCCXVIIII Vostres humils vassalls e besant la terra dessus seu els jurats de Murvedre”.(ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1231 (1419-4-3).

“Molt alt e molt virtuós senyor

Jatsia a la vostra gran senyoria haiam tramés per mitjans de nostre en Martí d’Esparça per supplicant a aquella que li plegats per sa mercé de voler confermat. E per romandre debats e qüestions entre lo gobernador d’aquesta vila de clamar a ampliar un privilegi a la dita vila atorgat de contiinent affectualment que los oficials coneguen de tots qualevol / /  vehins de aquella dita vila dins aquella. E com lo gobernador de València no obstant lo dit privilegi novellament hai / / de la dita vila hun dels honrats homes d’aquella en gran dan e evident privilegi de dita vila, per tal trameté a la dita molt excellent senyoria en Bonafonat Berenguer, conjurat nostre, Pere Castelló doctor en leys, los quals si de vostra mercé sens donarets plena a fer incenti / / en tot açò quan sobre lo dit fet e altres a la vostra gran senyoria de part nostra explicació. E per servei senyor la Sancta Trinitat en lo seu sant. Escrit en Murvedre en desembre de Mil CCCCXVIII. Els jurats de Murvedre” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1002. Carta dels justíes de Morvedre al rei per renovar un privilegi a la ciutat de Morvedre).

            En la següent carta s’exemplifica el que deia en l’anterior, quan es deia que el Missatger Esparça aniria a la cort per fer les demanes dels jurats, ja que aquest era el missatger de la ciutat de Morvedre.

“Molt alt e molt excellent príncep e poderós rey e senyor

A vostra gran magnificencia per afers molt cars tocant aquesta vila destinam missatger en Marti d’Esparça suplicant humilment vostra celsitud senyor que deny e li placia aquell vir benignament e donar creença en tot çò que li explicarà e supplicarà de part nostra. E açò hauran a singular gracia de vostra gran senyoria e la persona de  la qual molt excellent nostre senyor déu per sa clemència mantenga en bona e longa sanitat e vida e la exalce victoriosament amen. Escrit en Murvedre a XX dies de ffebrer del any de la Nativitat de Nostre Senyor Mil CCCCXVIIII. Senyor vostres humils vassalls e sotmeses que vesants la terra devant vostres peus se comane vostra gran e mercé los jurats de la vila de Murvedre” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1183).

ELS PIRATES A LES COSTES DE MORVEDRE EN ÈPOCA MEDIEVAL

El perill que afeixugava els homes i dones medievals, per terra i mar, estava a l’orde del dia. Els assaltadors de camins eren una constant per a aquells viatgers que es desplaçaven als mercats, les fires o, en el cas dels reis, a fer corts, visites d’estat, etc. En el mar, el perill a ser capturat per pirates genovesos, però també castellans era una realitat a les costes del Mediterrani del segle XV. I és d’aquest tema el que tractaven moltes de les correspondències entre els dirigents de les ciutats com va ser el cas dels Jurats de València amb els Procuradors de la ciutat de Tortosa.

Balener portugués. Wikimedia Commons.

Moltes vegades, la informació sobre els ocupants de les embarcacions és poc esclaridora, així com del motiu de l’assalt, però la majoria de les ocasions era per interceptar valuoses càrregues reials que portaven roba, joies o altres béns de prestigi i que podien eixir a molt bon preu dins del mercat negre.[1] El que sí que és evident és que el fet d’aturar a una embarcació o capturar el personal paralitzava l’economia del lloc on aquesta s’esperava, car, en detenir el vaixell podria ocasionar que la mercaderia arribés més tard al port de destí.

Segons Leonardo Soler, les incursions pirates, tot i que eren un factor que degradava i desproveïa el comerç, constituïen també una nova font de recursos per a la persona que assaltava un vaixell. És a dir, el botí que es prenia d’aquestes naus atacades era després venut en altra ciutat o port.[2]

Pel que fa a la tipologia de les embarcacions utilitzades les més habituals eren la galera i la galiota.[3] La galera permetia portar una càrrega de gran tonatge, i per aqueix motiu s’emprava per al comerç. La galiota era pràcticament de la mateixa tipologia que la galera però una mica més menuda. No obstant això, l’assalt a petites barques de pesca també va ser usual; en menor mesura s’esmenta algun bergantí o el balener, com és aquest cas.

 La següent carta narra l’assalt a una nau castellana de Perot Joan, fill del cavaller Bernat Joan, amb un balener[4] de corsaris que empaitava les embarcacions entre Tortosa i València, però també entre Morvedre i el Puig:

---

Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Fons: Ajuntament de Tortosa, València, 20, nº 3.097.

“Molt honorables e savis senyors, ja creem haiats sentit com en la setmana de Carnestoltes prop passades venint a aquesta ciutat segurament en confiança del privilegi de les vitualles una Nau castellana carregada de peixca e cuyros e altres robes e mercaderies essent ja tan prop de la dita ciutat, que dins VII o VIII hores al pus larch podia esser juncta en aquesta plaia li isque Perot Johan fill de mossèn Bernat Johan cavaller de la dita Ciutat, ab hun balener de corsaris armat e dos lauts, e li dona encalç passant molt prop de aquesta ciutat, e apres entre les mars de Murvedre e del Puig piràticament la combate e ha pres per força d’armes matants e nafrant molts dels que eren en la dita nau, infringint nostres mars e lo dit privilegi singular que havem de les vitualles, en no poch carrech e vergonya de la senyoria e dan infruit de tota la cosa presa. Enapres havem sabut que lo dit Perot Johan ab lo dit balaner e nau presa seria als Alfachs, e en les mars de aqueixa ciutat perquè lo cas es axí malvat, perniciós e de mal exemple maiorment comés per los fills de aquesta ciutat, en tanta ofensa de la fe, promesa, en lo dit privilegi e de tot lo be consevol. Vos pregam axi afectuosament com podem vos plaia pres no recepteu los dits corsaris ni les dites fustes ni.ls doneu o donar permetats vitualles, gents, armes o adivitori algú ni esser fet entant o exanch de peixca o robes algunes preses en les dites Naus. Ans vos placia si haver los porets haiats a mans vostres les persones dels dits corsaris, e les dites fustes ab la dita presa per tal que per la senyora Reyna a la qual nosaltres de present ne scrivim ab correu cuytat, o per aquells oficials que sa senyoria ordenara hi puixa eser feta iusticia, e aquell càstich que la cosa mereix havent vos hi ab aquella devoció e industria que lo cas requer e de vostra bona amistat indubitadament speram. Certificants vos que.ns en fareu plaer molt assenyalat per lo qual en semblant cas e maior vos romandrem molt obligats. E si de nosaltres vos plauran coses algunes sien contents nos ne aviseu ab bona e presta voluntat. Estigaus en sa continua guarda la sancta Trinitat. Scrita en València a XI de Març del any MCCCCXXXXVnou (11 de març de 1449). Los Jurats de València”.

[1]Mª T. Ferrer, “La defensa marítima catalana”, p. 110.

[2]L. Soler, Alicante, un puerto para un rey, p. 93.

[3] Vegeu: A. Curto, “Introducció a la navegació per l’Ebre”, p. 43 i 44.

[4] El balener era una embarcació a vela allargada i amb el casc arrodonit que s’usava per al transport i com a vaixell de guerra.

L’art de l’Eclecticisme i les petjades del Modernisme a Sagunt

Els canvis que va experimentar Sagunt a principis del segle XX van donar lloc a importants renovacions arquitectòniques que conformaren l’urbanisme que encara conservem en l’actualitat i que marquen el trencament entre l’aspecte de la ciutat medieval i la contemporània. Un dels carrers protagonistes d’aquest canvi va ser el Camí Reial, antigament carrer Pacheco, que es va obrir arran de la destrucció de les muralles, per a fer el consegüent eixamplament de la ciutat. A partir d’aquest carrer, que arriba fins a la plaça Blasco Ibáñez i que enllaça amb Capità Pallarés, es va desenvolupar tot l’eixample de Sagunt, que s’obriria pas cap al nord fins al riu. Una eina fonamental que ens ha permès conèixer com es va conformar la ciutat en els primers anys del segle vint ens l’han aportat els expedients municipals de les reformes i edificació de cases, així com els plànols d’obres que van fer els arquitectes Ángel Romaní i Víctor González de 1921, conservats a l’Arxiu Municipal de Sagunt.

Fig. 1. Detall del Plànol de Població de Sagunt, Desembre de 1921. Arquitectes: Ángel Romaní i Víctor González. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.

La recerca de carrers més amplis, amb una bona ventilació i millor il·luminació, l’arribada de l’aigua potable demandada per la nova burgesia, enriquida, en el cas de València i en els pobles, per l’auge de la taronja, principalment, va generar un canvi substancial en el mode de vida de la població, almenys dels més acomodats.

En aquest període també assistim a l’aparició de l’oci. Els casinos, els cafés, els locals d’associacions, com per exemple l’Associació de Caçadors, les glorietes amb pèrgoles per a músics o quioscs, com per exemple el que es volia fer al carrer Luís Cendoya del Port, que combinava el ferro, els vidres de colors i la fusta[1], entre altres, eren els locals més freqüentats per aquesta burgesia, que es volia deixar veure pels carrers i les grans avingudes a través de passejos a peu o en carruatges.

Fig. 2. Alçat i planta de quiosc per al carrer  Luís Cendoya, Port de Sagunt, 1928. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.

Els arquitectes van ser, sense cap mena de dubtes, els grans generadors de moda per a aquesta classe social, que emulava els nobles amb la creació de luxoses residències en els carrers nous que s’anaven obrint i que rivalitzaven els uns amb els altres a través de la decoració plasmada a les façanes, la cara visible d’aquestes cases. Tot plegat, entra en joc quan en Europa les traces del Romanticisme, que pretenia posar el seu punt de mira en allò que identificava l’art i la cultura particular de cada país, i després amb la Renaixença, juntament amb el desenvolupament de la indústria, que atreia nous materials per a la construcció com per exemple el ferro, el vidre o l’algeps, molt més assumibles i més manejables per a edificar, s’unien per a donar renda solta a la imaginació dels arquitectes i també dels seus cabalosos comitents.

Fig. 3. Societat de Caçadors de Sagunt en el seu emplaçament original (actualment el local l’ocupa la pastisseria Xocant). Font: https://clubcazasagunto.wordpress.com/historia/

A Sagunt, es donaren, a principi de segle, unes reformes que pretenien anar encaminades a la cerca de la higiene i la salubritat, no únicament en les residències privades, sinó també en els edificis públics. En aquest sentit, és força interessant el document que ens parla del desig de construir una nova escola per part de l’ajuntament, front l’antic convent de la Trinitat, que era el lloc on habitualment anaven els xiquets. En 1904 es va posar el punt de partida de la reforma de la “Casa de la Lloncheta” per a convertir-la en Escoles Públiques. El secretari de l’ajuntament d’aleshores, en Francisco Pizcueta Carrión va certificar que la corporació, reunida en sessió plenària va acordar:

A propuesta del señor Vives y en atención al mal estado en que se encuentra el local donde se halla emplazada la escuela de niños del convento de la Trinidad se acordó autorizar a la Comisión de Instrucción Pública para gestionar el traslado de dicha escuela a otro local de mejores condiciones.

Así resulta, y para que conste y obre los efectos oportunos estiendo la presente que firmada por el señor alcalde firmo en Sagunto a 18 de noviembre de 1903.

Manuel Martínez Bono

Amb aquest desig l’informe d’Instrucció pública va determinar quines eren les mancances de l’antic edifici, tot fent la proposta del nou:

Esta comisión cumpliendo el acuerdo del Ayuntamiento de 16 del actual, autorizado para que dado el mal estado y pésimas condiciones que reúne el local donde se encuentra establecida la Escuela de niños en el convento de la Trinidad, procede al traslado de dicha escuela a otro local de mejores condiciones, ha practicado cuantas gestiones necesarias para cumplir aquel acuerdo […] sabido cómo es que en esta ciudad no existen locales a propósito y con las condiciones higiénicas necesarias para el establecimiento de las Escuelas Públicas, y los locales donde se encuentran instaladas aquellas son deficientes, antihigiénicas, impropias para el uso a que se les destina. Bien sabe la comisión que es difícil obtener locales para Escuelas en las condiciones de salubridad e higiene para la vida de la niñez tal cual la ciencia aconseja […].

Está fuera de duda que el Ayuntamiento no puede consentir por más tiempo que la Escuela de niños del ex-convento de la Trinidad continúe en el local donde hoy está establecida, local que no reúne condiciones para ello y que por la proximidad al Matadero público y al sumidero de los residuos de este, hace imposible su permanencia en aquel y constituye un verdadero foco de infección y constante peligro para la salud de los niños que diariamente concurren a aquella Escuela para trasladar ésta a otro local, que sería difícil encontrar, ha de gastar el Ayuntamiento algunos miles de reales en habilitarlo y poner en condiciones, y nunca resultaría suficiente y adecuado al fin que se destina, como no lo son ninguno de los que el Ayuntamiento tiene alquilados para tal objeto y que cuestan bastante caros.

Tant era l’interés perquè s’edificaren unes escoles noves i que reuniren les condicions higièniques necessàries que inclús s’havia de procurar atendre l’esforç físic dels xiquets, tant o més que l’intel·lectual. En definitiva, les escoles eren una preocupació de primer orde com ho era l’Educació en general, que suposava un dels pilars de la societat del moment. Per tant, se opte por construir un edificio de nueva planta para establecer en el todas las Escuelas Públicas de esta ciudad, con lo cual a la par solucionaría un problema importantísimo en beneficio general, obtendría en su día otro beneficio positivo en favor de las arcas municipales.

Un solar existe en el mejor puesto de esta ciudad donde poder establecer las escuelas públicas y habitaciones para los profesores de las mismas, y es el que está que ocupa las casas llamadas de la “Lloncheta”. Su perímetro y su situación permiten construir un edificio digno de esta ciudad que venga a llevar ingente necesidad […] que fue a llevar a efecto este proyecto consignado en tres presupuestos anualmente […] propone el Ayuntamiento que por arquitecto de la ciudad de Valencia se proceda a firmar el oportuno proyecto.[2]

            L’arquitecte en qüestió era Antonio Ferrer Gómez, que havia estudiat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València en 1869 i després a la de Sant Ferran de Madrid. Per la seua formació l’obra de Sagunt responia als paràmetres academicistes amb una façana senzilla que alternava arcs de mig punt i tondos en el primer pis, però seguia les traces iniciades prèviament per Vicent Gascó i que continuaria en acabant Àngel Romaní per establir l’Ajuntament. Entre alguna de les obres d’Antonio Ferrer estaven l’església del Santíssim Crist de la Providència i la del monestir de Sant Cristòfol, ambdues a la ciutat de València. Aquest edifici de Sagunt, marcaria el pas de l’antiga ciutat medieval amb la nova ciutat que s’obria cap al riu, establint l’eix del qual prompte seria la via més important del municipi a partir d’aleshores, el Camí Reial i el seu enllaç amb Capità Pallarés. Per embellir el Camí Reial es va edificar una Font Pública que estava situada, més o menys, al centre de la via, entre el número 70 i 80, si tenim en compte el plànol de Romaní. Malauradament, no sabem com seria aquesta font, però coneixem la seua existència perquè els que habitaven en aqueixos números, Marina Flors i Gabriel Blay  havien sol·licitat a l’Ajuntament, en 1918, la utilització de l’aigua pública per a un ús particular.[3]

Fig. 4. Plànol del projecte per a les Escoles Públiques 1904. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.

Altres dels edificis públics de Sagunt van ser els de les telecomunicacions, que començaren a poblar els carrers a principis del segle vint. Un d’aquest a va ser el servei de correu i telègrafs, que estava al costat del solar número 66 del carrer Pacheco,[4] i en 1919, José Casanova Ramos, president de la Societat Vitivinícola de Sagunt va demanar permís a l’Ajuntament per construir un Post de Telèfon, la xarxa del qual havia de passar per la “Lloncheta”. I així ho exposa: Que teniendo concedido el instalar un teléfono urbano con Valencia para uso particular de los señores socios, cuya red ha de pasar por la Lloncheta, suplica a esa corporación se digne a autorizar la colocación de un poste en el tejado de dicho edificio. Sagunto a 22 de noviembre de 1919. A la fi li van concedir llicència, però amb la condició i obligació que la mateixa Societat traslladés el post a un altre espai quan l’Ajuntament ho cregués convenient.[5]

A més a més, es va procedir a empedrar carrers i a millorar, en general, les vies públiques. Una d’aquestes va ser la via de l’Olleria, on els veïns, cansats del fang i la brutícia que s’acumulava a terra quan plovia, demanaren la pavimentació del seu carrer y arreglarla como merece, por ser una calle nueva.[6] A aquesta petició també s’uniren els veïns del carrer Arcediano Andreu, Rosario y Saguntí Alcón que deien: las cosas que más honran a los pueblos es el embellecimiento de las calles y que tengan la limpieza necesaria. Ya en la actualidad se está adoquinando las calles de la Olleria y Romeu, solicitamos se adoquine la de Arcediano Andreu por ser una de las calles más transitadas de la población, a pesar de no estar tan animadas al corazón del pueblo.[7] Un altre dels problemes que afeixugaven la societat moderna era el referent a l’ús dels antics carrers medievals, ja que aquests no estaven preparats per al trànsit dels carruatges. En una ocasió es va esmentar un problema que, suposem seria al passeig de ronda de la muralla, entre el carrer Major i l’actual Camí Reial, perquè com passaven per allí els carros, i l’espai era tan estret, aquests feien malbé les parets i al mateix temps destrossaven els carrers. Per aqueix motiu es van fer cantoneres amb xamfrans, que servien, sobretot en una corba o espai amb poca visibilitat, per poder rodar sense perjudici en la conducció.

Fig. 5. Casa de Francisco Forment, carrer Pacheco, 128. Obra de Vicente Escobar. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.

De fet, José Cotanda Nicolau, que vivia a Pacheco, 96, va sol·licitar a l’ajuntament que es prohibís el pas dels carros per darrere del carrer. Ja que por la calle de la muralla que está situada a espaldas de la casa  que habita pasan los carros con gran perjuicio de los propietarios de las casas que lindan en la mencionada calle por ser tan estrecha que es hasta si se quiere difícil el paso de carros sin que las ruedas rocen con las paredes de ambos lados, y como por ello se perfeccionó los edificios, solicita la entrada por calle muralla.[8] Un d’aquest xamfrà, que es va fer precisament per millorar la circulació de vehicles es pot veure encara al carrer de Sant Francesc, davant de l’edifici del Síndic de Regs.

Prova de la importància del Camí Reial és que la majoria dels expedients per edificació o reforma de façanes eren de cases situades en aquesta via. Una d’aquestes va ser la casa de Francisco Forment Michavila, que estava situada al número 128. Aquesta casa donava a aquest carrer i al posterior, la qual era de majors dimensions, on volia obrir uns vans més grans dels existents. L’edificació la va fer el mestre d’obres Vicente Escobar en 1908. La casa era de planta baixa i tres alçades (dos pisos i terrassa), i suposem viurien dues famílies, ja que hi ha un altre expedient de reforma de la mateixa casa a nom de José Bono Villaplana. Sabem que la casa tenia una superfície d’11,83 metres i valia vint pessetes cada metre. Amb un valor total de 238 pessetes.

La veritat és que, per les característiques del plànol (Fig. 5.) tampoc podem aventurar una decoració específica a la façana principal, ja que el dibuix és molt simple, però segurament entraria encara dins dels paràmetres de l’Academicisme, on imperaven les línies pures i la senzillesa en tot el conjunt, com ja hem vist en el projecte escolar.  Però a poc a poc, i per influència, segurament, de les famílies que venien de València a residir a la ciutat, es van anar incorporant els elements eclèctics: adopció de formes neogòtiques; neoromàniques; neogregues s’entremesclaven amb els llenguatges formals de l’arquitectura. Allò que més va agradar va ser el neogòtic, el qual es pot apreciar al mateix campanar de l’església de Santa Maria amb l’ús de la forja per al remat d’aquest. També són neogòtiques les finestres trilobulades de la Porta d’Almenara, al Castell, que buscaven integrar-se així amb l’etapa medieval de la fortalesa. Però sobretot, on es pot comprovar el gust pel neogòtic a la ciutat de Sagunt és en alguns dels panteons funeraris que trobem al cementeri, com per exemple el dels Caruana.

Fig. 6. Panteó del cementeri de Sagunt.

En el trànsit del segle XIX al XX va produir un traspàs de l’Historicisme a l’arquitectura moderna. Però aquest no va ser un canvi radical ni total, la majoria de les cases i edificis públics del segle XX eren eclèctics, és a dir, que continuaven edificant-se i decorant-se amb la reelaboració dels motius històrics del passat, tot i que també van anar adquirint elements més aviat propis del modernisme, i en concret de la Secessió de Viena, amb la influència d’Otto Wagner al capdavant.[9]

L’arribada al segle XX i l’aparició dels nous materials constructius que s’exposaren a l’Exposició Universal de París de 1889 com era el ferro, vidre o l’algeps afavorien una arquitectura més ràpida de construir, més barata i amb unes possibilitats que no s’havien donat mai amb l’arquitectura tradicional. Al mateix temps, naixia el Modernisme, que amb aquests nous materials i amb la voluntat de crear una arquitectura i arts decoratives que no imitaren els recursos del passat sinó que fos inèdita i original s’obria camí a Alemanya amb el nom de Jugendstil, Art Nouveau a França i Bèlgica, Liberty Style a Itàlia o Modernisme a Catalunya.

Fig. 7. Cases a doble alçària amb escaleta. Camí Reial.

Un dels exemples eclèctics que millor es conserven a Sagunt és la casa del Camí Reial, on ara està la Llibreria de la Seu. En aquestes cases, com era habitual, s’aprofitava el baix per a fer un establiment comercial, i a través d’una altra porta lateral s’accedia als habitatges superiors mitjançant una escaleta. Per això s’anomenen cases d’escaleta. La senzillesa del conjunt es trenca sobretot amb les tapa-persianes de les portes, les quals estan elaborades amb algeps i s’integren perfectament amb el cromatisme de la façana. El motiu principal d’aquestes és un gerro amb garlandes. En la planta baixa, la part superior dels vans es decora amb una sanefa que cau i al centre un escut sense cap figura. Aquesta decoració recordava als escuts de les antigues cases nobiliàries o senyorials. Així com la noblesa, en el passat, se solia representar el seu escut a la porta de la seua residència a tall de propaganda, la burgesia, al no pertànyer a cap família noble i, per tant, no tenir cap escut heràldic, jugava amb aquests elements per intentar aparentar un estatus, o bé incorporant les inicials dels cognoms familiars a la porta. Això ho veurem en algunes cases de Sagunt.

Fig. 8. Casa Capità Pallarés. nº 8.

On es veu millor que a cap altre lloc les possibilitats que oferien aquests nous materials, com per exemple l’algeps, és a la casa de Capità Pallarés, 8, de 1908. El treball s’aprecia a l’enlluït de les parets de forma rústica, a la façana de la planta baixa, i a les formes que imiten els encoixinats rústics de les pilastres. Aquesta casa té algun tret academicista com per exemple els remats en forma de palmeta que emmarquen les finestres dels balcons, les quals són com aquelles que pintava l’academicista i prerrafaelista Edward John Poynter el seu quadre titulat “En la terrassa”, o les mènsules del primer pis en forma d’elements vegetals que recorden una mica a la Casa Punt de Ganxo de València, situada a la plaça de l’Arquebisbe, que s’acosten més a l’Art Nouveau. Allí, com també aquesta, el capitell es transforma, simplement, en les branques d’un arbre que semblen estar vives en la mateixa arquitectura. La façana d’aquesta casa, combina, doncs, el diferent tractament de la superfície a base de l’algeps: la planta baixa conforma una sèrie de franges horitzontalsamb una gruixa capa d’aquest material en forma de cercles; el primer i segon pis, la superfície és tan fina que gaire s’aprecia. Ara bé, si en el primer pis i la planta baixa predominen les formes rectes, en la segona planta, les motllures sinuoses dels balcons donen cert dinamisme a tot el conjunt, com si es tractés d’un organisme viu. Tot, clar està, potenciat pels elements vegetals, com hem esmentat adés, que es van incorporant a les mènsules, remats de pilastres, al remat del terrat, etc.

Fig. 9. Casa Punt de Ganxo. València.

Fig. 10. Casa Capità Pallarés. nº. 3

Fig. 11. Detall de les manises de les mètopes i del terrat.

Enfront d’aquesta casa ens trobem una altra, més o menys de la mateixa època, que combina encara més, si cap, elements propis de l’historicisme amb els nous materials. En aquesta casa els protagonistes són el joc de bicromia que fan els colors de les manises de la façana i el color beix dels motius decoratius i els vans com poden ser els marcs i arcs que conformen les finestres, les mènsules, les pilastres adossades al mur amb plints i capitells, així com els tríglifs i les mètopes, a mode de temple grecoromà, que incorpora manises amb motius florals, que seran molt recurrents en moltes de les cases de la localitat (com per exemple la casa del carer Sant Miquel, nº 7, la qual repeteix el motiu) les tapa-persianes de metall, i l’ús de la forja en balcons.  

Fig. 12. Casa del carrer de Sant Miquel, nº 7.

Sense abandonar el Camí Reial ens trobem amb una casa que és, es podria dir, la que millor expressa el modernisme a la ciutat. Aquest estret habitatge troba una solució en altura per a la poca amplària que presenta l’edifici. Fins a tres alçades, a més de la terrassa es compon aquesta, la qual es decora amb una façana purament de manises, que presenten el mateix dibuix floral com per exemple veiem a la casa de Capità Pallarés, 3, que s’aplicava sols a les mètopes del fris del segons pis. Ací, aquests elements els combina amb unes pilastres (en el cantó aparellades) d’estil colossal, ja que recorren tots els pisos de la façana, i acaben en el remat de la terrassa, que es decora amb motius vegetals, els quals recorden a l’Art Nouveau, i que es repeteixen a la façana de la planta baixa, jugant també a la bicromia entre el beix i el gris. En la planta baixa la cantonera es transforma en un seguit de puntes de diamant i la façana, en franges horitzontals, queda pràcticament coberta per l’exuberant decoració vegetal que apareix a ambdós costats de la porta. Els motius arrodonits i la vegetació desbordant recorda molt els elements modernistes.

Fig. 13. Casa Camí Reial, cantó Carrer del Remei.

Així mateix, a dalt de la porta i tot just baix del ràfec del balcó es representen les inicials de la família a més de l’any de construcció de l’edifici (1913) com era habitual.

Fig. 14. Detall de les inicials de la porta i la decoració de la mateixa.

Altres de les cases que assoliren millor els plantejaments del modernisme, i més concretament d’Otto Wagner són les del Camí Reial, concretament el número 107, i les 122  i 124. Tant la casa 107 com la 122 incorporen al ràfec dels seus balcons el motiu del medalló que apareix a la “Casa dels Medallons” de Viena, que aplicava la combinació de cercles i línies rectes, com també es pot veure a la “Casa Majòlica” i que a Sagunt s’aplica com a motiu decoratiu en la casa nº 122, a les franges que delimiten la façana.

Fig. 15. Casa Camí Reial nº 122.

Una vegada passats els primers trenta anys del segle, la dècada dels anys trenta i quaranta tornarà a recuperar un estil eclèctic. Estil que, en realitat, mai havia deixat d’existir, però diguem que no s’aprecia la meticulositat en els acabats i no es decora tant amb manises com en les anteriors cases. La majoria de les façanes es resumeixen en la utilització de l’algeps i l’ús dels colors per a decorar-les. Una d’aquestes, és la casa del Camí Reial, de 1935 (Fig.17). En aquest cas, l’any de construcció així com les inicials de la família que la posseïa s’han incorporat al mateix terrat, el qual presenta motius ondulats, decoracions en rumbós i una espècie de piràmides que rematen el conjunt. La resta de la casa no presenta cap decoració excepte el marc de les finestres i els balcons,  que es decoren en motius vegetals de caràcter, com diem, historicista.

Fig. 16. Casa Camí Reial nº 107, incorpora el motiu de medalló i les franges horitzontals.

Fig. 17. Casa Camí Reial.

En conclusió, les cases del Sagunt de principis del segle vint intentaran, per imitació a les cases de València, incorporar les novetats materials que s’anaven imposant en l’arquitectura, al mateix temps que copiaran models, que sembla ser ja s’havien assimilat pels arquitectes de la ciutat, els quals elaboraven una sèrie de figures en sèrie que utilitzaven en diferents cases de Sagunt. Tot i la importància del Modernisme i sobretot de la influència de l’Art Nouveau, que arribà a Sagunt a través del filtre de València, les famílies més potents de la ciutat intentaren incorporar en les seues cases, tot i que de manera tèbia, aquells elements modernistes que estaven de moda, però aquesta moda va ser passatgera, car no tot el món s’ho podia permetre, i allò al qual podien aspirar era a intentar decorar a través de materials com l’algeps, aquells elements més visibles de les façanes sense assumir grans despeses. Així i tot, s’obria camí una arquitectura que conviuria amb l’Art Decó, materialitzat pel Cine Marvi, i amb el racionalisme que vindria posteriorment i que continuarem estudiant.

Article publicat al llibret de la Falla El Tabalet (març de 2023)

---

---

[1] Aquest quiosc finalment no es va fer perquè al propietari que volia regentar-lo no li van donar permís, ja que entorpia el mercat municipal que se celebrava a la plaça de Luís Cendoya. L’obra era d’Antonio Campos, presentava una planta octogonal i mesurava 16 metres quadrats. Aquest plànol es troba també reproduït i explicat a l’obra: MARTÍN MARÍNEZ, José, Urbanismo y arquitectura industrial en el Puerto de Sagunto, Sagunt, Caja de Ahorros de Sagunto, 1990, pp. 132-133.

---

[2] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient per a la Reforma de la Casa de la Lloncheta 1 i 2 per a convertir-la en Escoles Públiques, any 1904.

[3] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Marina Flors i Gabriel Blay per la utilització de la Font pública, any 1918.

---

[4] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Rafael Pellicer Sanmartín, any 1911.

[5] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient per a la Col·locació del Telèfon per part de la Societat Vitivinícola de Sagunt, any 1919.

---

[6] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Sol·licitud dels veïns del Carrer de l’Olleria per a que s’empedrés  el carrer. També està la sol·licitud dels veïns dels carrers Arcediano Andreu, Rosario i Saguntí Alcón per pavimentar els carrers, anys 1913-1917.

[7] Ibídem, 19 de Setembre de 1916.

[8] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de José Cotanda Nicolau. Prohibir el pas de carros, any 1911.

---

[9] També anomenada Sezession, el seu nom deriva de l’abandó per part d’una sèrie d’artistes de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, per buscar i crear un nou estil que no es basés en la contínua repetició i reelaboració dels estils artístics del passat, desproveïts d’imaginació i conservadors. Entre aquests cal destacar a Joseph Hoffman, el pintor Gustav Klimt o Otto Wagner, entre altres.

L’ESCUT DELS JOU DE MORVEDRE I LA USURPACIÓ DEL COGNOM ANJOU

Fa uns anys van descriure la iconografia de l’escut de la casa d’en Jou, situada al carrer del mateix nom. En aquella ocasió apuntàvem l’origen d’aquesta nissaga, la qual està documentada en Perpinyà, Sort i Olot amb les seues variants corresponents pel que respecta als emblemes heràldics representats. Recentment, han aparegut nous estudis que intenten aprofundir en la iconografia de l’escut en qüestió relacionant-lo amb els personatges que habitaren a Sagunt amb el cognom Jou o Anjou, apuntant, per tant, que aquest escut no es correspondria amb els Jou sinó amb els Anjou. Açò no és, certament, així.

L’escut de Morvedre es compon d’un fons en azur (blau), amb una faixa d’or acompanyada d’una àguila en sable i plata (negre i gris) i tres estreles d’or en la part inferior. Després incorpora sis jous, fent referència al seu nom. El què ha fet pensar que l’escut presente les armes dels Anjou és que s’esculpeix el lambeu de tres pendents en la part superior dreta de la dinastia Anjou de Sicília i la creu del Regne de Jerusalem de la primera casa Anjou. Però, cal atendre que aquest escut no pot ser, de cap manera l’heràldica d’un descendent dels Anjou. Cap Anjou porta, en les seues armes, la faixa d’or i les estreles que tenen ací els Jou. El que és més probable, com tantes vegades s’ha provat en recents estudis sobre els llinatges d’època moderna, és que els Jou, aprofitant la semblança del seu nom, així com per una acció deliberada per créixer socialment, unint-se a les principals cases de la ciutat, adoptaren part de les armes dels Anjou.

Escut de la casa dels Jou al carrer en Jou de Sagunt i escut dels Anjou de Sicília.

Com no hi havia una legislació sobre canvi de cognoms, els hàbits imperants possibilitaren l’ús canviant dels cognoms, com deia Enrique Soria (Soria, E. “Tomando nombres ajenos. La usurpación de apellidos como estrategia de ascenso social…”). En aqueix sentit, el que es feia és que es recorria a l’adopció de noms de famílies de reconegut prestigi per identificar el seu cognom amb aquest. És clar, l’adopció no es realitzava amb algun llinatge de menor importància, sinó de l’alta noblesa o de llinatges d’arrelam. Açò, és el que pensem va ocórrer a Sagunt en temps de Jeroni Jou/Anjou, qui va viure al segle XVII.

Segons Chabret, en el seu Nomenclator, el cognom Jou era com deien vulgarment als Anjou als inicis del segle XVII, però referint-se segurament al cognom original de la família, ja que tal com transcriu en la partida de naixement de Tomàs Anjou diu: Hijo de Francisco Jou era Jerónimo Jou, que habitó en dicha casa gran parte del siglo XVII, el cual fue padre de Tomás Jou, nacido en Sagunto en 21 de diciembre de 1623 […] que tomó el hábito en la Cartuja de Val de Cristo (Chabret, A, Nomenclator).

Ací Chabret encara el nomenava Jou perquè, de fet ho era. Molts historiadors han advertit que la mateixa família utilitza els dos cognoms indistintament, a conseqüència d’una mala traducció del nom, però no mencionen la possible adopció deliberada del cognom Anjou. La mutació del cognom es va produir amb Jeroni Jou, fill de Francesc Jou, el qual, en el mateix llibre de les Rendes Adventícies de 1633 a 1667, de l’Arxiu eclesiàstic de Santa Maria, apareix amb el nom de Jeroni Jou en 1635, però, des de 1653 ho fa com a Jeroni Anjou. Estem segurs que es tracta de la mateixa persona, ja que en una de les entrades del mateix llibre es diu que aquest Jeroni Anjou està casat amb Isabel Joana Galindo, pares, tots dos, de Tomàs Anjou. Aquest matrimoni concorda amb el transcrit per Chabret amb motiu del naixement del seu fill Tomàs, on apareixen el nom de Jeroni Jou (Anjou) amb Isabel Joana Galindo.

Ara bé, perquè els Jou volgueren allunyar-se del seu antic cognom és un fet que encara se’ns escapa, però és molt probable que ho feren per poder emparentar amb les famílies de reconegut prestigi de la ciutat.

Article publicat a «La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre» (22/12/22).

La difusió de l’Observança a Morvedre i el patronatge de la reina Maria de Castella: El cas del Monestir de la Vall de Jesús.

El Braçal. Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, 63, 2021

https://www.academia.edu/63144787/La_difusi%C3%B3_de_lObservan%C3%A7a_a_Morvedre_i_el_patronatge_de_la_reina_Maria_de_Castella_El_cas_del_Monestir_de_la_Vall_de_Jes%C3%BAs

L’ALQUERIA DE L’AIGUA FRESCA: un model d’habitatge fortificat de la baixa Edat Mitjana existent a Sagunt

Introducció

            L’alqueria de l’Aigua Fresca és una de les joies patrimonials que ens resten a Sagunt d’època medieval i està en relació amb les torres o alqueries que poblaven el Camp de Morvedre a l’edat mitjana. Alguns dels exemples que encara estan en peu són la torre de Roc, una mica més a l’oest de la partida de Montiver, la torre del Molí de Gausa o la del palau del Duc de Gaeta.

L’origen de l’alqueria cal buscar-lo al període andalusí. Segons Pierre Guichard eren pobladors d’origen clànic-berber els qui regentaven aquestes unitats d’explotació, i segons R. I Burns, eren reduïdes i cercaven les terres que treballaven els sarraïns per poder tornar el mateix dia al lloc de residència des del seu treball. Per tant, estaríem davant un paisatge amb abundant poblament dispers i no de molt gran dimensió. En època musulmana les alqueries eren nuclis de població de diferents famílies que habitaven en forma de pobles o aldees. Aquests pobles estaven protegits per una muralla i moltes vegades assistits per una torre que a la vegada servia per a avisar de perill al castell de que depenia. En aquest cas, aquesta missió l’assumiria el castell de Sagunt.

Fig. 1. Detall de la Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde. Al costat del convent de la Trinitat es veuen dues cases amb torres. Ací l’autor pinta el riu davant el convent quan en realitat devia estar al darrere.

Aquestes alqueries es van poder mantenir durant la baixa edat mitjana, i més quan la població musulmana va continuar vivint-hi després de la conquesta. De fet, hi ha autors que han estudiat aquest fenomen en la comarca del Maestrat, com per exemple Juan B. Simó, on parla d’uns quants exemples de torres “d’alqueria” (tal com aquest les anomena) com a element reutilitzat durant l’etapa cristiana. Aquestes torres tenen uns 15 m d’altura, són de planta quadrada amb murs de tàpia, compten amb un recinte tancat i durant l’època baix medieval es convertiren en residències senyorials.[1] I és en aquest sentit com s’ha d’entendre l’alqueria de l’Aigua Fresca.

Els testimonis gràfics més antics que ens mostren aquest tipus de construccions són els dibuixos del flamenc Antoon van den Wijngaerde, de quan va passar per la península en el segle XVI (Fig. 1 i 2). Segons aquests dibuixos podem veure que es tracta de cases que es caracteritzen per tenir un recinte que les envolta i una torre, en la majoria dels casos. Açò és apreciable en el cas concret de Sagunt, però també en el de València on, a extramurs de la ciutat, es pobla amb una sèrie d’alqueries a l’altre costat del riu. El dibuixant ens dóna una visió d’unes ciutats que, a part dels habitatges de l’interior de les muralles, es nodrien d’una sèrie de residències que aprofitaven les hortes i cursos d’aigua de l’exterior de l’espai urbà per a viure.

Fig. 2. Detall de la Vista de València d’Antoon van den Wijngaerde.

En alguns casos, aquestes fortificacions esdevingueren poblats o viles més grans. En la província de Castelló, com ja hem assenyalat, encara resten poblacions que recorden aquelles antigues fortificacions a través del seu topònim. És el cas de Torre d’en Domènech o Torre Embesora, que en època àrab es deia Torre Vinrabí i que en l’etapa  cristiana va ser donada a Guillem de Besora.[2] Aquestes torres eren sovint la segona residència d’una noblesa assentada a la ciutat. En Sagunt, l’alqueria de l’Aigua Fresca era el lloc on habitaren importants nissagues com per exemple els Cucaló, amb el cas concret de Joan Gilabert de Cucaló, i també els Berenguer, que posseïren l’alqueria a més de tenir altres residències a l’interior de la vila.

L’alqueria de l’Aigua Fresca de Sagunt

Pel que fa a la ubicació de l’alqueria saguntina està situada al nord de la ciutat i entre dues de les principals vies de comunicació: el camí Reial a Barcelona (antiga Via Augusta) que discorre per l’est d’aquesta i, d’altra part, el camí de les Valls, que passa per l’oest.

El seu tret més característic és sense dubte la torre, la qual té una alçada d’uns 15 m i un perímetre de 7,30 x 9 m de planta. La fàbrica és de maçoneria, reforçada amb carreus de pedra dolomítica als cantons. Aquesta està edificada de manera que el gruix del mur disminueix en altura. Està dividida en tres plantes, l’última de les quals es remata amb un terrat poblat per merlets. El seu ús defensiu queda també corroborat amb la introducció entre els murs de diferents espitlleres en cadascun dels quatre costats per poder disparar des de l’interior i evitar projectils, a més a més d’incorporar un matacà que es projecta tot damunt de la porta d’accés, en el costat oest de la torre.[3]

La planta baixa està coberta per una volta de canó feta de canyís i guix que, de fet, s’assembla molt a la volta de la planta baixa de la torre de Benavites.

No obstant el seu passat medieval, la torre va sofrir diverses reformes en el temps. Del segle XVI són alguns dels forjats i les voltes de revoltons dels altres pisos. També les finestres, que s’obririen per oferir a l’habitatge major lluminositat i comoditat. En la part de dins els vans incorporen festejadors, una mena de seients fets en pedra que servien per a seure als peus de les finestres. Açò, per exemple, també es pot observar a la torre de Benavites.

D’una planta a altra s’accedeix mitjançant una escala de caragol situada a un dels costats de la torre, la qual arriba fins al terrat que està coronat per tres merlets al nord i sud de la façana i quatre als costats est i oest. La coberta del terrat es va refer al segle XX.[4]

Pel que fa a la utilització d’aquest tipus de cases-torre medievals es distribueixen de la següent manera: la planta baixa se sol utilitzar com a estable i magatzem. Per tal d’evitar atacs directes i protegir els ocupants de la torre no se solia habitar la planta baixa; d’ací que la porta d’entrada estiga en el costat més dificultós de trobar (en aquest cas a l’oest) i protegida per un matacà. La primera planta, igual que als palaus de les ciutats, era la planta noble, allí on estava el saló de l’habitatge. Prova d’açò és el rebost que encara es conserva a l’interior. La resta de cambres estarien al segon pis. En el segle XVII o XVIII la torre va ser emprada com a presó i és possible que els grafits que s’han conservat a les parets siguen d’aquest període.[5]

Fig. 3. Vista de la torre de l’Alqueria de l’Aigua Fresca

El mur que envolta tota l’alqueria és medieval i està rematat amb merlets, cosa que denota el seu caràcter defensiu. L’accés al recinte es feia a través d’un arc de mig punt que va romandre en peu fins a 2006/2009. Actualment, aquesta entrada es troba tapiada (Fig. 5). A aquest mur es van incorporar altres portes quadrangulars, dues de les quals donen a l’alçada de l’aljub, que se situa als peus de l’alqueria. Una altra porta, feta amb llindes de pedra blava, se situa al cantó sud-oest del mur, just en la part oposada a la porta d’entrada de tota l’alqueria. Segurament es faria servir com a mètode d’eixida d’emergència de tot el recinte.

Fig. 4. Cantó sud i oest del mur.

Fig. 5. Arc de mig punt. Porta d’entrada a l’alqueria.

Fig. 6. Passadís que uneix la torre amb la casa. En aquest lloc se situa la porta original d’entrada a la torre i al seu damunt el matacà.
 

L’aljub era l’element que abastia d’aigua a l’alqueria. Es situa al costat sud-est i s’accedeix a través d’una porta rectangular. En realitat es tracten de dues estructures: el soterrani, que és pròpiament l’aljub i l’edifici de sobre. Es creu que la seua edificació data del voltant del segle XIV i XV, igual que la torre. La construcció superior, feta a base d’arcs de rajola, és del segle XVIII.[6] Està cobert amb sostre a dues aigües a sobre dos arcs diafragma de pedra i a les parets està decorat amb algeps imitant els carreus de pedra. A terra, una obertura du accés al dipòsit d’aigua fet amb arcs apuntats. Aquesta segona edificació va tenir ús d’habitatge, afegint-s’hi un motor en el segle XX per extraure aigua. A l’exterior d’aquest edifici es van edificar una sèrie d’arcs de rajola que conformaven una espècie de porxada.[7]

Al costat sud de la torre es va construir una casa. Tot i que sembla una edificació del segle XVIII, per la decoració classicista de la façana principal, en realitat, el fet que es conserve una porta cegada cap a la dreta d’aquesta, feta amb dovelles i elaborant un arc de mig punt, ens dóna a entendre que aquest habitatge, si no igual, ja estaria en peu a l’època medieval. De fet, aquesta porta presenta unes característiques molt similars a altres recintes de la comarca com per exemple la porta de l’almàssera de Petrés, la porta del palau d’Albalat dels Tarongers o algunes de les portes de palaus senyorials de Sagunt.

Fig. 7. Casa annexa a la torre.

A l’interior de l’habitatge es conserva una llar amb dos prestatges a cadascun dels costats. En el cos central, una escala de tres trams amb un ull important dóna accés al pis superior. El sostre està fet amb bigues de fusta que presenten pintures amb motius heràldics i animals fantàstics que podrien ser semblants a les que es van documentar al palau del Delme de Sagunt.[8]

Tot el recinte en completa amb una sèrie de dependències annexes (ara derruïdes), que podrien haver sigut estables o magatzems, que se situen al costat est de la torre.

Fig. 8. Porta d’accés a l’almàssera de Petrés.

Usos de l’alqueria durant l’època moderna i contemporània

Per a finalitzar, ens agradaria destacar que la localització de l’alqueria, just al costat del camí Reial de València-Barcelona, afavorí que s’utilitzés com a hostal segons va descriure Chabret en el seu Nomenclator: Según lo leo en un libro de Cabreves de 1500, existente en la Iglesia parroquial, la casa con huerto, que conocemos ahora por el huerto de la cisterna, era una posada llamada del aygua fresca, por la cisterna que aún subsiste.[9] La importància d’aquest camí reial queda testimoniat en el nombre d’hostals que es concentraren al voltant del raval del Salvador i dels famosos viatgers que passaren per Sagunt, entre ells Claude de Bronseval, que visità la ciutat entre 1532 i 1533. Segons Madoz, l’antiga plaça dels Hostals era parada dels correus d’Aragó i de les diligències que venien des de València, Castelló o Barcelona. Així, podem aventurar que l’alqueria de l’Aigua Fresca seria punt indispensable de parada per a tots aquells viatgers que venien o se n’anaven de Sagunt. Tot i no especificar quin hostal podria ser, segons Piqueras, s’esmenta també que el viatger Downing (ja en 1808) va reposar en una buena posada en la que tomamos té y dormimos confortablemente. A més de l’Aigua Fresca, en aquell mateix any es documenten en Sagunt un total de huit posades amb capacitat de 405 cavalleries i carros, entre les quals, cinc d’aquelles pagaven un lloguer de 1.346 reals, tres no donaven menjar i sis posseïen un total de 39 habitacions.[10]

---

---

[1] SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986, p. 123.

[2] Ídem.

[3] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.

[4] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 52-53.

[5] Ibídem, p. 54-55.

[6] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, p. 45.

[7] Ídem.

[8] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 53-55.

[9] CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901, p. 21.

[10] PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006, pp. 112-113.

---

Bibliografia

• CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901.
• LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.
• PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006.
• SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986.
• VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65.

Article publicat al llibret de la Falla «El Tabalet» de Sagunt, Març de 2022.

A la moda!

La població del Morvedre del segle XIV i XV estava a la moda. Prova d’això són les diverses representacions femenines que podem veure a les arquivoltes de la porta sud de l’església de Santa Maria. Si, aquells caps de dona, que en realitat són les mènsules que arrepleguen el pes dels arcs. Aquestes figures femenines presenten uns tocats que ens endinsen a saber quina era la indumentària del segle XV, data en què es va concloure aquesta portada. Si ens detenim en la figura de l’esquerra es tracta d’una dona d’avançada edat que va vestida amb una toca que li tapa el cap, la qual és prou llarga per a poder arreplegar-la a la barbeta. La dona de la dreta, per la seua part, porta a més un vel que li dóna un aspecte mongil, tal com es pot veure a les figures de la pintura de Joan Reixach. Això no vol dit que aqueixa peça fos un hàbit; era un tipus de tocat.  Sabem que en són dues peces perquè, a la baixa Edat Mitjana, es va estendre a la Corona d’Aragó l’ús d’aquests vels que es feien de lli, llenç, o altres fines teles. Solien ser blanques o de colors crus, com veiem als retaules, tot i que també se’n feien de color negre per a quan estaven de dol.

Mènsules de la portada sud de Santa Maria de Sagunt. Segle XV. Esquerra: porta una toca enrotllada i nugada a un costat. Dreta: porta dues toques, una enrotllada pel cap, templa i barbeta i altra a sobre, a manera de vel.

A l’alta Edat Mitjana era costum que les dones casades es taparen amb un simple vel o toca solt per damunt del cap. Però, arribats al segle XIV, es va fer comú l’ús del capell o bonet per als homes. Era una mena de barret. Tot i que també usaven unes toques que eren prou llargues per a poder-les enrotllar a tall de turbant. Amb l’ús de totes aquestes peces és quan es van fer habituals les toques femenines que s’enrotllaven també tapant la templa i la barbeta, les quals, de vegades, per imitació als barrets masculins semblaven una mena de capell. Les que es veuen a l’església de Sagunt són peces ja d’aquests temps tardans, i podem afirmar que són tocats que es vestien tant a la corona de Castella, a la d’Aragó, com a altres corts de l’Europa medieval.

Esquerra: detall de la taula sobre el Naixement de la Mare de Déu i la presentació al temple del Mestre de Torà (Segle XIV) publicada a Pulchra Magistri, Exposició de la Llum de les Imatges de 2013. Dreta: Detall d’una taula de Calvari de Joan Reixach (Segle XV) publicada a Camins d’Art, Exposició de la Llum de les Imatges de 2011.

Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (03/03/2022)

ELS NOUS CLAUSTROS PER AL CONVENT DE LA TRINITAT DE SAGUNT

El cenobi de la Santíssima Trinitat de Sagunt va ser un dels grans edificis que es van construir durant la baixa Edat Mitjana, igual que ho va ser l’església de Santa Maria, el convent de Sant Francesc o el propi castell. Malauradament, el declivi generat en aquest tipus d’immobles des de l’exclaustració i posteriorment l’abandó i l’assolament d’aquests deixa en l’oblit les petjades d’aquells qui el van edificar, van viure, així com de l’art i l’arquitectura que allí es generà. Afortunadament, sempre ens resta trobar alguna imatge o document que ens done una mica més de llum de quina va ser la realitat d’aquest edifici  desaparegut.

Una de les poques imatges que ens mostren com va ser el convent a l’Edat Mitjana és el dibuix que va fer Anthonie van den Wijngaerde al segle XVI. És cert que no deixa de ser a mà alçada i no és fruit d’un treball acurat, però així i tot és allò que tenim. No obstant això, el cenobi evolucionà (com ha fet també l’església de Santa Maria i altres edificis de la ciutat) i es va adaptar a les noves corrents artístiques que imperaven en cada centúria. Les que més van arrelar van ser les barroques, on el gust pels estucats, arcs de mig punt, angelots decorant els sostres o les pintures de la Immaculada Concepció, eren el resultat d’un programa establert pel Concili de Trento, al qual es van associar bona part dels edificis religiosos de la ciutat.

Afortunadament, cada vegada van apareixent més notícies que ens conten qui van ser els habitants del Sagunt de l’època moderna i de la seua relació en els barris, com ho demostren els documents del notari Abdó Canós, de 1654. Uns d’aquests van ser els Nicolau. Lluís, Lluïsa i Jeroni Nicolau, eren tres germans que van fer carrera dins del món religiós i dos d’ells ocuparen alguns dels cenobis de la ciutat a mitjans del segle XVII. Lluïsa era monja del convent de Santa Anna de Sagunt, Jeroni era membre de l’orde de la Mercé i Lluís professava com ardiaca de Santa Maria. Aquest va fer testament demanant expressament que el seu cos fos soterrat al vas dels capellans d’aquesta església. Va dictaminar també, com era habitual, que per ell es feren misses destinades a la salvació de la seua ànima en la capella de la Mare de Déu del Remei del convent trinitari. Però sobretot, i el que més ens interessa ací és destacar que aquest religiós, Lluís Nicolau, va voler remodelar el convent de la Trinitat de Sagunt reedificant els claustres aportant una quantitat considerable per a tal obra, on especifica també que el que sobrés d’aquells diners es destinés en misses de rèquiem. Així acataren les ordres els seus marmessors: el seu germà Jeroni Nicolau i Feliciano Berenguer, prevere de Sagunt.

Per l’època en la qual ens estem menejant aquests claustres estarien compostos d’arcs de mig punt (José M. Palomar proposa una sèrie d’arcs escarsers a la planta baixa i de xicotets arcs de mig punt formant una galeria al claustre alt. Vegeu l’article “El Raval de la Trinitat de Sagunt” al Braçal 60), possiblement emblanquinats, seguint el model que exigia Trento.

Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (22-07-2021)

Un retaule dedicat a la Mare de Déu de l’Esperança per a l’església de Sagunt (1441).

Tot i la parca documentació (de vegades inexistent) referent a l’art medieval en Sagunt, moltes vegades hi apareixen notícies a arxius forasters o dins d’obres d’antics historiadors que hi pogueren documentar-les, com va fer, en aquest cas, Sanchís Sivera. En el seu llibre sobre pintors valencians ens ha plagut trobar una referència sobre un contracte d’un retaule pintat per a l’església parroquial d’aquesta ciutat. Nicolau Querol, pintor de retaules, va contractar en 1441 una taula dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança per a una capella de l’església de la vila. El document no especifica la parròquia ni la capella, però podem aventurar que es referia a l’església de Santa Maria.

Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança de Pego. Pintor: Antoni Peris (documentat a València entre 1404-1423). Wikimedia Commons.

Nicolau Querol era un pintor conegut a València. El Consell de la ciutat li va encarregar que custodiés els entremesos que es feren per a la festa del Corpus, entre altres afers. El 3 d’abril de 1441, Querol pacta el dit retaule de l’Esperança per encàrrec de na Constança, esposa de Pere Viver, veí de Sagunt. Els capítols del contracte van estar signats pel canonge de la Seu de València, mossén Francesc Daries, que era el procurador de na Constança. L’obra es componia d’una taula central dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança i en les taules laterals es representaven els Set Goig de Maria. A l’àtic del retaule, que era la taula que rematava el conjunt, s’especificava que havia de pintar-se la Crucifixió, amb Maria i sant Joan, i a les polseres i bancal l’escena de la Pietat i sant Miquel.

Quant a la temàtica, es pot dir que la representació de Maria embarassada també fa al·lusió a l’Encarnació de Jesús, i tenia els seus orígens amb la Mare de Déu Apocalíptica (Apocalipsi 12, 1-2) que havia de donar a llum a Jesús. En realitat, l’evocació dels Goig i de l’Esperança va ser una iconografia habitual entre el segle XIV i XV, emmarcada a dintre dels temes dedicats a evocar la vida de Maria, en sintonia amb els franciscans i la nova espiritualitat que s’havia anat gestant des del segle XII i també amb la Devotio moderna com testimonien altres retaules com per exemple els que pintà Antoni Peris a Pego, o el d’Albocàsser, entre 1413 i 1422. El de Sagunt seria un model més tardà, però, com dèiem, molt en la línia de l’art importat pels franciscans, que tanta rellevància van tenir a aquesta ciutat.

Obres consultades:

José Sanchis i Sivera, Pintores medievales en Valencia, Barcelona, l’Avenç, 1914.

Article publicat a «La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre» (22/04/2021)