APROXIMACIÓ A LA ICONOGRAFIA DE LA MARE DE DÉU DEL PÒPUL

(Anàlisi artística)

Orígens del culte de la Mare de Déu del Pòpul de Quart de les Valls:

Una de les imatges més antigues i amb més valor artístic que tenim a Quart de les Valls és la pintura de la Mare de Déu del Pòpul. Un oli sobre taula datat al segle XIX segons el Catàleg de Patrimoni de la Generalitat Valenciana (tot i que no es pot descartar que fos del segle XVIII), que es tractaria d’una còpia que es va fer arran de la troballa que va tenir lloc el 6 de novembre de 1649.

Segons la tradició, es narra l’aparició d’un baix-relleu que representava a la Mare de Déu amb el Nen quan es van retirar les escombres d’una paret caiguda que pertanyia a la casa de Juan Sancho i Maria Ferrer, i que va sepultar els seus fills. Aquesta descripció dels fets prové d’una novena publicada en 1771 manada fer per Vicent Pasqual Vázquez de Coronado i Ferrer de Pròxida, comte d’Almenara i baró de Quart (Santarrufina, p. 421).

Continuant amb allò que narrava la novena, es deia que en veure que aquells xiquets, que hi estaven sota les restes de la paret, no s’havien fet mal, es va considerar un fet miraculós i a continuació, la comtessa d’Almenara i baronessa de Quart, Maria Antonia de Pròxida i Ferrer va acordar que se sortegés un nom per intitular la dita imatge. Així, va demanar que fos la seua néta, Antonia Escorça i Ferrer, qui tragués, en forma de sorteig, una papereta amb el nom elegit. Per tres vegades consecutives va eixir el nom de Nostra Senyora del Pòpul. Aleshores es va decidir fer una ermita en aquell lloc dedicada a la imatge en qüestió (Chulio, p. 113), a més de construir una capella a l’església parroquial, on va sol·licitar enterrar-se el comte.

Reliquiari i imatge de la Mare de Déu del Pòpul de Quart de les Valls. Còpia del segle XVIII o XIX.

Ara bé, i tornant a l’estudi de la pintura en qüestió, seguint l’observació atenta dels models que s’han conservat, tant en la còpia pictòrica com en els gravats, s’aprecia clarament com la iconografia es correspon amb la de la Mare de Déu del Pòpul que existeix a Roma des de l’edat mitjana i que imita, al seu torn, una iconografia bizantina. Açò ens ve a dir que en realitat, el fet de triar aquell nom no va ser una cosa casual. Sense dubte ja es coneixia la iconografia o tipologia de la Mare de Déu del Pòpul, i tal vegada aquella imatge tapiada al mur, que va reaparéixer al segle XVII, formava part de les obres d’art que tindria la família dels Pròxida des de molt abans de la troballa. Recordem que el palau, que segurament es va reformar en més d’una ocasió (tancant i obrint murs de nou) estava edificat a Quart des de l’edat mitjana. És possible que en temps de Maria Antonia de Pròxida la imatge no es conegués; potser restà tapiada i aquesta dona la va veure per primera vegada en 1649, no ho podem saber, però el que és evident és que es tractava d’una iconografia i una advocació que ja existia des de molts segles abans i que tal vegada els seus avantpassats sí que havien conegut, ja que aquestes imatges eren habituals en oratoris particulars a dins dels palaus senyorials. De fet, a València, posseïen una imatge de la Immaculada i a Quart una biblioteca amb una sèrie de llibres de temàtica mariana (Santarrufina, p. 442).

Ara bé, lluny d’especular sobre el succeït, que a més es poden llegir en la novena publicada al segle XVIII, el que pretenem ací és estudiar l’estètica (el punt de vista artístic) de la pintura.

La pintura que es conserva l’actualitat, i que segons algunes fonts és una còpia del segle XIX, segons Chulio es va realitzar per a utilitzar-la en la plega que es feia per recaptar fons per a la festa homònima (Chulio, p. 114).

En 1771 es van manar també publicar uns goigs per part d’un franciscà en què es gravava la imatge de la Mare de Déu del Pòpul. Més tard, 1833 es va fer un gravat als tallers de Laborda, i altre per part de Facundo Larrosa (Chulio, p. 114).

Gravat extret de la novena publicada per un franciscà per al baró de Quart en 1771.

Aspectes formals:

Pel que fa a l’aspecte formal, ens trobem davant una peça de xicotet format, preparada per a ser utilitzada com a imatge de devoció particular, apta per a una xicoteta capella. En el cas que ens ocupa, i com ja sabem, va ser una còpia per a dipositar-la a la capella que amb el mateix nom va decidir readaptar i reformar el mateix baró de Quart.

Per a tal efecte es va decidir emplaçar dins d’un reliquiari fet de fusta daurada, amb un peu, un ostensori quadrangular per poder inserir la pintura, una filactèria on posa “Ntra. Sra. del Populo” i a sobre l’anagrama de la Mare de Déu. El dit reliquiari fa 92 x 39 x 16 cm, i la pintura és un oli sobre fusta de 26 x 19 cm.

Aquesta es va pintar dins dels paràmetres artístics de l’art tardobarroc. Encara guarda semblances amb les imatges de la Mare de Déu de Josep Vergara: amb la cara ovalada; ulls ametllats i una línia de celles que s’uneix amb el nas recte; llavis menuts, i un Nen que sol aparéixer, com ací, amb els cabells rossos i arrissats. L’obra de Josep Vergara va estar tan difosa per tot el territori valencià que no seria estrany que la pintura de Quart imités el seu estil.

Anàlisi iconogràfica:

El primer que hem de dir és que aquesta pintura condensa en ella mateixa dos tipus iconogràfics: d’un costat la pròpia de la Mare de Déu del Pòpul, que té el seu origen a l’església de Santa Maria la Major de Roma, i, d’altre costat la influència del tipus iconogràfic de la Immaculada.

Per arribar a explicar totes aquestes tipologies iconogràfiques cal retrocedir a les primeres representacions de la Mare de Déu dins de la Història de l’Art. Aquesta Mare de Déu amb el Nen, té el seu origen en les icones bizantines que assentaren un precedent en Orient i en l’Europa occidental des de l’alta edat mitjana i que van continuar fins a hui.

Icona de la “Salus Populi Romani” de Santa Maria la Major de Roma. Wikimedia commons.

Estampa de la Mare de Déu del Pòpul, o el que és el mateix, la “Salus Populi Nostri” de Quart de les Valls impresa en 1939. Todocolección.

Una estampa de Quart datada en 1939 dona a entendre clarament com la pintura del nostre poble es basa en la imatge de l’església romana. Evidentment, prescindint de la iconografia i els formalismes bizantins, dels quals beu la icona de Santa Maria la Major de Roma, però adaptada als estils europeus o occidentals imperants des de l’edat mitjana.

Diu Trens que s’ha atribuït al pintor anomenat Lluc, amb el mal nom del “sant”, que vivia a Cesarea (una ciutat de l’Adriàtic) qui, segon l’historiador Teodoro (que va viure al segle VI) va pintar una sèrie de retrats de la Mare de Déu. Aquesta idea rebatia la teoria folklòrica que deia que la primera imatge de la Mare de Déu havia estat pintada per Sant Lluc. Naturalment, no consta en cap document que això fos així, i les pròpies imatges de la Mare de Déu atribuïdes a aquest en són la prova. Tal i com arreplega Trens: la factura artística de dichas pinturas no concuerdan con el arte del siglo primero de nuestra era. Además, María tendría unos cincuenta años cuando la conoció San Lucas. No es, pues, provable que la pintara joven, ni que pusiera en manos del Niño un libro, en lugar de un rollo, ni que Jesús bendijera con el gesto de bendición latino, sinó griego (Trens, p. 15).

Segons l’historiador Teodoro, l’emperadriu Eudoxia (que va viure entre el segle IV i V) envià a la seua filla Pulqueria una efígie de la Mare de Déu. Aquesta jove la va manar col·locar a l’església d’Hogdeó de Constantinoble, d’ací que després a aquesta imatge se la conegués amb el nom d’Hodigitria (que significa “la que guia”), la peça en qüestió restà allí fins a la invasió dels turcs en 1453. En aquesta pintura sobre taula es representava a la Mare de Déu en un bust; portava el Nen al braç i la seua mà dreta reposava sobre el pit. Anava vestida amb un maphorion (una toca llarga d’origen grec) blau que li cobria el cap i el Nen apareixia tocat d’un nimbe al cap (Trens, p. 15).

La pintura de Santa Maria la Major de Roma, segons Joseph Wilpert, sacerdot i arqueòleg que estudià les pintures de les catacumbes de Roma, és una còpia de la Hodigitria de Constantinoble que estaria datada al voltant del segle XIII; així i tot recorda encara les traces de les icones grecobizantines. Una taula molt semblant, per cert, es conserva a la Catedral de València (Trens, p. 16).

L’arribada a la península Ibèrica d’aquest tipus iconogràfic es remunta, segons Elena Andrés, al regnat de Ferran el Catòlic. El cavaller, en Pedro Vitoria va portar una còpia del model de Santa Maria la Major de Roma i el van posar a la porta de Tramuntana de l’església de Sant Pau de Saragossa. Sembla que, arran d’una sèrie de miracles que anaven en augment, el culte per la Mare de Déu del Pòpul va anar creixent; sobretot a partir dels primers anys del segle XVII (Andrés, p. 356). A poc a poc, i sobretot, sota influència de la Companyia de Jesús el culte cap aquesta advocació mariana es va estendre per tot arreu, arribant inclús a Amèrica, on es conserven nombrosos exemples.

D’altra banda, per a entendre el significat de la lluna creixent que apareix representada a la pintura de Quart hem de fer referència indubtablement a la iconografia de la Mare de Déu Apocalíptica. La Mare de Déu Apocalíptica rep aquest nom de la descripció que s’hi fa d’aquesta a l’Apocalipsi: Y aparició en el cielo una grande señal: una mujer cubierta de sol, y la luna debajo de sus pies, y en su cabeza una corona de doce estrellas… Y fue vista otra señal en el cielo, y he aquí un dragón Bermejo, que tenia siete Cabezas y diez cuernos, y en sus Cabezas siete diademas… Y el dragón se puso delante de la mujer, que estaba de parto, a fin de tragarse al hijo, luego que ella le hubiese parido… Y parió un hijo varón, que había de regir todas las gentes con vara de Hierro (Trens, p. 56). Aquesta iconografia s’adoptarà a posteriori per a representar a la Immaculada Concepció, que no serà abans del segle XVI.

Ara bé, açò no significa que no es conegués, des de l’edat mitjana, la Immaculada (Mahiques, p. 177). De fet, des dels sermons de Sant Vicent Ferrer tenim constància, a la Corona d’Aragó, del seu culte. Sant Vicent, que era el confessor del rei Joan I (S.XIV) segurament influiria en el monarca quan aquest va demanar redactar un privilegi on es prohibia defendre opinions que anaren en contra a la concepció de la Inmaculada. Inclús, se celebrava una festa dedicada a aquesta advocació a la ciutat de València, que es mencionada per Eiximén Pérez de Corella, el governador de la ciutat (Alejos, p. 809).

A més, a finals del segle XV, es començaren a difondre des d’Alemanya una sèrie de gravats i dibuixos de la dona de l’Apocalipsi. A aquesta iconografia s’hi havia d’adjuntar la de la Tota Pulchra, on la Mare de Déu apareix normalment de peu, en el cel, sobre la lluna també, però envoltada per una sèrie de símbols que apareixien descrits al text del Cantar dels Cantars, tal com va representar el pintor Joan de Sarinyena, entre altres.

Mare de Déu Tota Pulchra de Joan Sarinyena. Museu de Belles Arts de València. Wikimedia Commons.

I, a finals del segle XVI es defineix la iconografia de la Immaculada a la península Ibèrica, després del Concili de Trento, quan la concepció de la Mare de Déu es va determinar que va ser “sine macula” en el moment de la creació pel Pare Etern (Mahiques, p. 177), i es veuria a aquesta com la nova Eva. Aquesta iconografia substituïa el drac per una serp, fent al·lusió al pecat original. Això venia a dir que, ja que la serp feia al·lusió al pecat, la Mare de Déu apareixia xafant aquest animal, representant que estava per damunt del pecat, evocant així l’anti-Eva.

El culte de la Immaculada va ser difós principalment pels franciscans i agustins i sostingut per la monarquia i, per tant, pels nobles del moment. En origen va ser patrocinat pels reis de la Corona d’Argó, però després va ser continuat pels Àustries i Borbons (Alejos, p. 815). Aquesta prolongació del culte també comportà una assimilació i evolució de les seues representacions, i és ací on entra en joc la pintura de la Mare de Déu del Pòpul de Quart, que, copiant el model original de la Hodigitria representada en Roma sota el títol “Salus Populi Romani”, també adoptà el simbolisme propi de la Immaculada per la mitja lluna que es representa a la part inferior de la composició (Flores, p. 7).  En la pintura de Quart es veu clarament aquesta transposició, que es coneixia pels pintors de l’època, ja que l’ús d’aquest tipus d’estampes era habitual per elaborar les seues composicions pictòriques. Per aqueix motiu hem comparat la pintura de Quart amb l’estampa que es conserva a l’Acadèmia de Sant Ferran de Madrid, on, tot i que fa al·lusió a la Mare de Déu Apocalíptica, recorda molt l’esquema utilitzat per l’obra que tenim a Quart.

Esquerra: Estampa de la col·lecció d’Antonio Correa. Anònim, Academia de San Fernando de Madrid, Ref. AC-00009. Dreta: Pintura anònima de la Mare de Déu del Pòpul, localitzada a Quart.

Per un altre costat, altres estampes que hem localitzat i que s’adapten més al prototip original de la Nostra Senyora del Pòpul és la de Diego de San Román y Codina feta per al convent d’agustins de Sevilla.

Gravat de la Mare de Déu del Pòpul del Convent dels Agustins de Sevilla, Punxó i aiguafort de Diego de San Román y Codina. AC-00535. Academia de San Fernando de Madrid.

Correlació amb altres representacions peninsulars:

Un altre exemple de Mare de Déu del Pòpul és la pintura que decora la capella de Nostra Senyora de les Neus en la Seu de Saragossa, del pintor Francisco Jiménez Maza, que representa el mateix tipus iconogràfic que la Salus Populi Romani (protectora del poble romà). Aquesta imatge mostra algunes diferències respecte a la de Santa Maria la Major: el Nen porta el Llibre a la mà. Aquest element, igual que el fet de col·locar una creu a sobre el seu cap o el de la Mare de Déu seran incorporacions iconogràfiques que van difondre els jesuïtes (Andrés, p. 355).

“Salus Populi Romani” de la Seu de Saragossa. Imatge extreta de l’article d’Elena Andrés, “Anacronismos y particularidades iconográficas…”

Però, precisament, relacionat amb alguns dels fets miraculosos que es comenten, hi ha altres exemples notables a la península Ibèrica que tenen a veure amb la profusió del culte a aquest tipus iconogràfic. Un d’aquests és la imatge del convent homònim de Sevilla, on es conta que en 1626 el riu Guadalquivir es va desbordar d’una forma tan considerable que es va conéixer aquell any com “l’any del diluvi”. El 25 de febrer va pujar tant el nivell de l’aigua que van despenjar un quadre d’una Mare de Déu del Pòpul i una làmpada que l’il·luminava que pertanyien a la casa d’Antoni Pérez i Antonia de Villafañe. Es diu que la imatge i també la làmpada, que encara era encesa de forma “miraculosa”, van estar tres dies i tres nits a sobre l’aigua del desbordat riu sense que es fes malbé l’obra i sense que la làmpada s’apagués. Els propietaris de la pintura, veien aquest prodigi, decidiren donar la dita imatge a un lloc de culte i prometeren cedir-la a un dels convents de la ciutat. De manera que, tirant a sorts una sèrie de paperetes amb els possibles convents que hi havia a Sevilla en aquell moment, i a través de la ma innocent d’un xiquet, finalment va eixir elegit el dels agustins descalços, que s’havia acabat de fundar feia poc. Després d’allò el cenobi va passar a intitular-se de Nostra Senyora del Pòpul (Lazcano, p. 421).

No cal dir que aquesta història guarda moltes correspondències amb la història de la fundació de la capella de Quart. Si més no, amb el número tres. Tres van ser els dies que va estar flotant la imatge de Sevilla i tres van ser les paperetes que es van traure a Quart. El tres evoca la Trinitat, per tant, té un significat cristològic. També el fet de triar un convent a la ciutat de Sevilla o el de triar el nom a Quart. I que dir de la ma innocent dels xiquets, que tant a Sevilla com al nostre poble són els responsables de l’elecció del nom o del convent en qüestió. Si més no, ens crida molt l’atenció.

Sense dubte, aquests fets enfortien les pretensions d’aquells que volien fundar o instaurar un culte perquè rebien el suport popular que els permetia la creació de capelles o ermites, però aquest tema el tractarem en una altra ocasió.

Taulell ceràmic de la Mare de Déu del Pòpul procedent del Convent homònim de Sevilla. Any 1660. Ara al Museu de Belles Arts de Sevilla. Wikimedia Commons.

Bibliografia

ALEJOS, A., “Valencia y la Inmaculada. Expresión religiosa y artística a través de los códices, libros, documentos y grabados”, en De La Inmaculada Concepción en España: religiosidad, historia y arte actas del Simposium 1/4-9-2005, Vol. 2., pp. 807-842, 2005.

ANDRÉS, E., “Anacronismos y particularidades iconográficas: La representación pictórica del Milagro de la Nieve por Francisco Ximénez Maza en la Seo de Zaragoza”, en El tiempo y el arte: reflexiones sobre el gusto IV, coord. Alberto Castán, et altri., Vol 2, 2018.

CHULIO, A., Mariologia Patronal del Camp de Morvedre, Sagunto, Caja de Ahorros y Socorros de Sagunto, 1983.

FLORES, F. J, “La Virgen Apocalíptica. Problemática de su simbología desde los ejemplos andaluces góticos, tardogóticos y del Renacimiento temprano”, Revista Digital de Iconología Medieval, Vol. X, 20, 2018, pp. 1-23.

GARCÍA MAHÍQUES, R., “Perfiles iconográficos de la mujer del Apocalipsis como símbolo mariano (II) Ab initio et ante saecula creata sum”, Ars Longa, 7-8, 1996-1997, pp. 177-184.

GARÍN, F. y PONS, V., La Gloria del Barroco, Catálogo de la Luz de las Imágenes, Valencia, Generalitat Valenciana, 2009-2010.

LAZCANO, R., “Dios en las afueras de la ciudad: El convento Santa María del Pópulo, de Sevilla (1624-1835)”, Recollectio, 40-2, 2017, pp. 417-457.

MARCO, V., Pintura barroca en Valencia (1600-1737), CEEH, 2021.

SANTARRUFINA, R. La casa de Almenara a través de la Historia (s. XIII-s.XVIII), tesi inèdita, València, Universitat de València, 2018.

TRENS, M., María. Iconografía de la Virgen en el arte español, Madrid, Plus Ultra, 1947.

L’ESPASA IL·LEGAL.

UN PROCÉS CONTRA UN MORISC DE QUART DE LES VALLS

En l’anterior article publicat en aquest mateix espai descrivíem quina va ser la llista d’armes que es van requisar als moriscos de Quart de les Valls. I, si, és cert que hi havia una Pragmàtica dictada per Felip II que prohibia l’ús d’aquestes, però després de llegir més documentació que es troba guardada als arxius ens adonem que tals ordes no sempre s’acomplien. És evident, que molts dels moriscos que vivien als nostres indrets, i en Quart de les Valls en concret, ho feien al marge de la llei. Hi ha proves documentals que situen a alguns d’aquests nous cristians implicats en robatoris, bregues, i inclús en assassinats. Aquest tema ha estat tractat en alguna monografia, on ens parla de fets concrets pel territori valencià. Un d’aquests va ser la disputa que va tenir com a protagonista al nou cristià Gaspar Pordoco, alies “pordocuet”, que vivia a Quart i que el van detenir mentre es bregava amb un tal Bufrando, altre morisc de Rubau. Com la lluita va tenir lloc a l’horta de Rubau, el dit Pordoco va ser pres pel batlle de Faura, Jaume Pérez, que el va portar davant la cort de València, ja que aquell havia utilitzat una espasa que no estava permesa de dur per llei.

Açò demostra que els moriscos podien portar armes. Ara bé, sempre que hi foren de dos pams de fulla despuntada. Pordoco, que tenia una espasa que superava aqueixa mida s’excusà dient, davant la cort, que quan la comprà a l’encant (o subhasta) de València, no sabia que traspassava la llargària permesa.

La descripció de l’espasa no ens pot deixar indiferents: “era una espasa de dos pams i quatre dits, molt obrada i envernissada de negre. Anava amb una baina de flor molt bona amb sa guarnició i dos pontets, també molt envernissada, i una corretja de cuir per ser embolicada” (Procés de Gaspar Pordoco, Part III, A. P., 1567).

Publicat a la Voz de tu Comarca Camp de Morvedre, (03/02/2022)

UN FURT DE RAMADERIA PER PART D’UNS MORISCOS HABITADORS DE QUART

La població que habitava a Quart i a la major part dels pobles de la Vall de Segó des d’època feudal fins al segle XVII, hem d’aclarir que bona part d’ella estava composta per nous cristians, és a dir moriscos. Açò ens ho demostren les fonts documentals que, de vegades, parlant d’assumptes o temes particulars ens obrin un panorama del lloc, de l’espai i de com es vivia en el temps en què està escrit el relat. Judicis, plets, documents notarials, etc. són una bona font per estudiar el medi local que ens envolta que moltes vegades queda oblidat dins dels estudis generalistes.

Moriscos. Cristoph Weiditz. Wikimedia commons.

L’article que presentem a continuació està centrat en la transcripció i anàlisi d’un plet de 1590 contra uns moriscos de Quart que van furtar uns moltons d’un corral que es trobava a una partida que ells anomenen de Cerverona, però que segurament seria l’actualment denominada Cerverola, situada darrere de la muntanya Frontera, entre el terme de la Vall d’Uixó i el de Morvedre (Peñarroja, p. 263).

Des de la conquesta cristiana per Jaume I, fins i tot arran de l’expulsió d’uns 50.000 moriscos decretada pels Reis Catòlics després de la Conquesta de Granada, la situació dels musulmans valencians gosà de certa deferència per part de Ferran el Catòlic, que es comprometé en les Corts de Monsó de 1510 a no expulsar ni obligar a batejar aquells que romangueren a la península. No obstant això, les coses prompte anirien a canviar. El papa Climent VII, en 1524, incità a batejar els musulmans que vivien ací i en 1525 aparegué una cèdula on es manava als senyors de cada territori que, sota la seua responsabilitat, s’encarregaren que els musulmans que d’ells depenien havien de ser batejats i desarmats. També es demanava que es tancaren les mesquites o que no treballaren els diumenges, entre altres coses. No obstant això, la virreina Germana de Foix els va deixar tindre cementeris propis, parlar la seua llengua i dur les seues vestidures durant un període de deu anys, derogant també la llei que estipulava el seu desarmament (Peñarroja, p. 55-56). Tot i aquests favors, per part de la monarquia, no van impossibilitar l’alçament en armes dels moriscos a la Serra d’Espadà, que juntament amb els atacs de pirates que es produïen a les costes generaven un clima insegur i de desordres. En temps del rei Felip II el problema amb aquests nous cristians s’agreujà, cosa que va ocasionar que, aquesta vegada sí, es retiraren totes les armes que aquests pogueren tenir.

Així, arribem a 1590. Els pobles de les Valls eren de majoria morisca. Segons el plet, huit eren els llocs poblats íntegrament o majoritàriament per nous cristians: Quart, Quartell, La Garrofera, Benavites, Almorig, Santa Coloma, Els Frares i Rubau. No sabem si la situació dels moriscos seria deficitària o no. Certament, si que vivien de la terra, la Vall de Segó produïa terra fèrtil per poder fer ús agrícola. Sabem que el nombre de moreres era també considerable, però no si els impostos que pagaven agreujaren la seua pobresa (Ardit, p. 73). En qualsevol cas, el fet ocorregut es descriu clarament al plet. I no era un cas aïllat, ja que segons el procurador fiscal es diu que es produïen robatoris de tant en tant:

«El procurador fiscal dize que en el Valle de Segó junto a la villa de Morviedro en el Reino de Valencia, se volvieron a cometer muchos robos de ganados por cristianos nuevos convertidos de moros. Lo qual era principio para mayores males como se ha visto por la experiencia sobre los quales delitos, se recibieron afirmaciones y resultando por ellas que Geronymo Spert, Amet Arrasy, Domingo Santos, Francisco Royo, Juan Santos, Ali Alborado y otros quedavan culpados con vehemente sospecha y mala opinión y ferma fueron acusados oficilmente por el procesador fiscal en la Real Audiencia del dicho Reyno» (Arxiu del Regne de València (ARV), Procesos de Madrid, nº 445, f 1 r).

El corral on es van produir aquests furts es deia Pateret i era propietat de Domingo Tarín, habitant del lloc de Pouo (possiblement El Pobo en l’actualitat), una aldea de Terol. Aquest corral era portat i custodiat pels pastors Francisco Pérez i Pau Martí. Segon ens conta Domingo Tarín, el corral estava entre el terme de Morvedre, la Vall d’Uixó i prop de la Vall de Segó i que segons els pastors que en tenien càrrec:

«el diumege prop passat los dits pastors avisaren arreplents testimoni que la nit abans que era dissapte a la que espai la lluna eren venguts huit o nou homens que al parer dels dits pastors eren nous convertits de la Vall de Segó i que dits homens los tiraren de pedrades als dits pastors de tal manera que hagueren de retirar-se de dit ganado y majada y que dits homens eren lladres y prengueren tretze moltons y als mansos los llevaren les esquelles […] aprés que els dits homens hagueren furtat dits moltons los dits pastors tornaren a recullir lo dit ganado, lo que se havia esparsit del dit corral o majada y que lo suetedits pastors que lo majoral nomenat Francisco Pérez determina de anar en seguiment de lluny als dits lladres per veure e hon eren y a hon se.n anaven y així los seguir prop de dos legues y arribaren a la Vall de Segó prop del dit lloc de Quart, junt entre la font y dit lloc y dits lladres portaren ab aquells un gos que pareixia de rassa de conills y lo dit gos descubrí al dit Francisco Pérez que anava en seguiment dels dits lladres y que se.n portaren dits moltons y lo dit gos comença a lladrar al dit Francisco Pérez per hon fou descobert y vist per los dits lladres los quals lo acosaren per a matar.lo y lo dit Francisco Pérez fuig per la muntanya, de tal manera que mai pogueren trobar. Y així se.n anà a la vila de Morvedre dita nit, lo qual havia un lloctinent en companyia de quince homens a la Vall de Segó per a que fes un escorcoll y diligències en dita Vall per descobrir dit furt de moltons y que aquell als dits homens anà al lloc de Quart i Quartell que no.s ha fet res en dit furt, tot lo qual li digué y conta altre testimoni Francisco Pérez y que del dit relat e testimoni vent que no.s havia fet res se.n anà del lloc de Quart de la Vall de Segó a cassa del dit justítica» (ARV, Procesos de Madrid, nº 445, f 3 i 4 r. La transcripció documental està copiada literalment del text original).

Després de donar compte de què havia passat el misser o advocat que portà la causa, Jeroni Navarro, se’n va encarregar d’entrevistar a tots els possibles sospitosos i testimonis per resoldre aquest fet. Tant és així, que se n’anà a entrevistar a aquest primer al pastor Francisco Pérez, que en aquell moment se n’havia anat a Sogorb. Misser Navarro es dirigí a Sogorb, però allí no el trobà. Li digueren que se n’havia anat a Eslida. Jeroni Navarro acudí a Eslida i a la Vall d’Almonacid, i allí contactà amb un herbejant anomenat Pedro Vicente, el qual tenia el seu ramant l’any anterior en el terme de Morvedre, i diu que allí herbejà molt de temps, però que hi havia molts grans lladres en la Vall de Segó i que d’allí li havien furtat més de huit caps de ramaderia l’any passat. També declara que al lloc hi havia un home casat amb una cristiana vella, un altre i un caçador, tots tres moriscos (ARV, Procesos de Madrid, nº 445, f. 4 v).

Segons el testimoni de Francisco Pérez, el pastor que va denunciar els lladres: “Lo dissapte prop passat a nit que contaven 27 del mes de gener, estant este testimoni en lo terme de Morvedre en la partida de Cerverona prop dels termes de les valls de Uxó y de Segó guardant en la majada del corral de Pateret lo ganado de Domingo Tarin, vingueren a la dita majada dita nit de dissapte huit o nou homens que al parer del testimoni eren nou convertits, los quals tiraren a pedrades a este testimoni y a Pau Martínez, pastor del dit ganado i de dites pedrades feren fugir apartar dita majada a este testimoni i al dit Pau Martínez. […] entraren al corral i prengueren set o huit moltons […] llevaren les esquelles als mansos i se.n portaren-les. El testimoni determinà seguir als lladres que se.n portaren el dit ganado als quals seguit mes de una llegua fins lo moli de la font que estava junt a les parets del lloc de Quart…” (Ibidem, f. 5 v). Després d’allò el testimoni va ajuntar el ramat. Bartomeu Meto era l’alcaid de Quart. Aquest coneixia a Francisco Pérez d’ençà que feia uns anys havia anat a Quart i també a Jeroni Spert i al seu germà, que ja havien fet un robatori a la carnisseria del lloc de la Llosa, concretament es tractava d’una cabra i deu peces de cabra de la casa del batlle del mateix lloc (Ibídem, f. 8 r).

A més d’aquest fet, el robatori de moltons en el passat va ser un acte que l’alcaid de Quart i misser Jeroni Navarro ja tenien en compte, car el sospitós va cometre el delicte conjuntament amb Gaspar Royo, que era el pastor de la cabreria de l’aljama, i també un tal Santet, el “mancurro”, que era germà d’un que s’anomenava Albarado, qui no tenia molt bona fama i posseïa dos gossos de pèl roig de caçar conills (Ibidem, f. 8 v). A partir d’aquests fets exposats començaren a buscar testimonis que declararen en contra i a favor dels acusats. El primer a declarar en contra va ser Agustí de Abós, ministre del lloc de Benavites, de trenta anys. Aquest comenta que coneixia a molta gent de la dita Vall i que la fama que “hi ha molts grans lladres” dels nous convertits en aquella era una cosa provada. Del tal Francesc Royo, que era un d’aquests moriscos, ens diu que el seu nom àrab era Amet Arrasi i que vivia en Quart; coneixia un germà seu, que estava casat amb una cristiana vella (prova del sincretisme d’ambdues cultures). El testificant ens parla d’un tal Albarado de Quart, del seu germà dit de Santus (Santos), de Brasset, que era moliner de Faura i de Jeroni Spert i el seu germà, del qual hem parlat adés. Aquests, juntament amb Assam Oraigi, comenta el testimoni, volgueren prendre el lloc de Benavites i no pogueren (Ibidem, f. 9).

El 2 de febrer continuaren les investigacions. Aquesta vegada el pastor Francisco Pérez vingué amb Jeroni Navarro a Quart per identificar qui era el propietari del gos que el va veure. Allí a la plaça (possiblement la de Sant Miquel) feu traure alguns gossos de caça. En un moment donat un dels gossos semblà ser el mateix que ell va veure: un gos de pèl roig, de cassar conills o xarnego. Aquest gos era propietat d’un tal Ixar Roig, batejat amb el nom de Gaspar Royo, que estava casat amb una cristiana vella i que era pastor de cabres. Segurament seria el germà de Francesc Royo. Al mateix temps, el testimoni també comentà que l’algutzir Vallejo va trobar una pell de res llaner en un sèquia de Quart i que semblava no haver estat tallada per un carnisser. Li havien tallat el cap en redó (Ibidem, f. 10). L’advocat va a preguntar als carnissers si algú havia llançat allí aquell animal. Un d’aquests carnisser va ser Francesc Vidre, de trenta anys i de Quart, que va declarar no haver-la tallat i que es notava que el tall no l’havia fet un especialista del gremi (Ibidem, f. 12). A continuació entrevistà a Francesc Albarder, el qual mencionà que la seua dona, Àngela Albarder va ser qui comprà la pell al carnisser Salvador Monaddar i que ara l’havia llançat a la sèquia. Salvador Monaddar era un convers de Mascarell, però vivia en Quart. Havia estat de carnisser al poble, però ara ja no perquè tenia huitanta anys. Però resulta molt interessant saber que ell no era realment qui tallava la carn, sinó que li ho encomanava al carnisser de Benifairó Joan el Llach, cristià vell (Ibidem, f. 24 v). Un altre dels testimonis va ser García Garcés, un cristià vell de Faura de trenta-set anys. Aquest declarà que coneixia a la major part dels nou convertits de la Vall de Segó i especialment els de Quart, ja coneguts com: Amet Arrasi, alies Royo; Gaspar Royo; el germà d’aquell que es deia Albarado; Santet i Jeroni Spert, dient que tenien fama de lladres i que feren alguns furts en la Vall de Segó (Ibidem, f. 13 v).

Finalment, el principal acusat, Jeroni Spert, que tenia aleshores quaranta-cinc anys, va confessar que coneixia a Joan Santus, Albarado, Domingo Santus, dit lo “mancurro”, Salvador Monaddar, Santus, el moliner de Faura, Assan Oragi i Gaspar Royo. Aquests es coneixien els temes de Morvedre, d’Uixó i la Vall de Segó, ja que havien recorregut els camins tant de dia com de nit. Per això, tenint aquesta experiència, no els costà massa arribar de nit al dit corral de Pateret i furtar els set o huit moltons despistant els pastors tirant pedrades. Al mateix temps, furtaren de la carnisseria del lloc de la Llosa una cabra de casa del batlle (Ibidem, f. 15).

El cert és que entre ells es defensaven, perquè en el moment que es fan l’interrogatori diuen ser homes que no furten res i també que no coneixen el dit corral de Pateret. Però, certament eren homes posats en la matèria. Domingo Santus era caçador i es coneixia molt bé les partides territorials de la Vall de Segó i de la Vall d’Uixó. Jeroni Santus va admetre que anava amb els dits acusats i que furtaven ramats i ruscs, entre altres coses, que no especifica. Domingo Santus va admetre també que quan arribaren a Quart van llançar la carn al barranc del lloc de Quartell per als gossos. Aquest furt no va ser l’únic. Ja que el des de desembre de 1489 se’ls coneixia per altre robatori de la mateixa mena (Ibidem, f. 20 v).

A part del tema dels robatoris, resulta molt interessant aquest document perquè ens parla dels camins, molins i de com eren les cases en aquella època. Així, Francisco Pérez, qui recordem era el pastor que va seguir els lladres, comentava que els llogarets de les Valls eren de poques cases i que aquestes eren menudes, a penes de dues habitacions (Ibidem, f. 29 r). Inclús ens menciona un molí, que diu: “que lo molí de Quartell que està venint al lloc de Quart des de la Vall de Uxó o des del corral de Pateret està tant o més prop del lloc de Quartell que no de Quart i és camí per al lloc de Quartell i per a tots los demés llocs de la Vall de Segó” (Ibidem, f. 31 v). No pensem que siga el molí de la Font, ja que segons diu està més a prop de Quartell. I, pel que fa al camí que baixa des del corral és molt probable que faça referència a la vereda reial que descendeix des de darrere de la Font i que enllaça amb el camí que va a Benavites, el que va a Quartell i amb la resta de pobles. “La font de Quart dista del molí de Quartell molt gran tret de terra y venint de la montanya la font està a ma dreta de Quart y lo molí a la ma esquerre, i son diferents camins” (Ibidem, f. 32 v).

A tall d’açò cal sumar les descripcions de l’entorn que feren els defensors declarants. Aquests eren: Domingo Ribelles, llaurador de quaranta anys de Benifairó; Rodrigo Ribelles, llaurador cristià de seixanta anys, de Faura; Francesc Peris, cristià vell i llaurador de Benifairó de trenta-sis anys; Francesc d’Ocanya, cristià vell de Faura de seixanta anys i Bernat Baga, cristià nou de Faura que tenia vint-i-cinc anys i d’ofici fuster. Entre les declaracions de la defensa dels acusats, crida molt l’atenció que tots els interrogats diuen exactament el mateix dels lladres: que són bons treballadors, que a la Vall de Segó hi ha molts caçadors, que algunes vegades els pastors que cuiden el ramat que tenen a càrrec venen alguns reses i després donen a entendre que uns lladres les han furat o que han rebut l’atac d’algun animal. També diuen que les cases de Quart són tan menudes que si algú hagués amagat allí huit moltons s’hagueren vist de seguida. Al mateix temps, responen dient que no està clar que els lladres arribaren a Quart amb facilitat, ja que era fàcil perdre’s i desorientar-se: el “cami que ve de la Vall d’Uxó y està este molí tan prop de Quart y per dit camí se va al lloc de Quart i a Quartell i que amb dificultat se pot atinar per anar a un lloc concret” […] venint del corral de Pateret los llocs més props de dit corral són Quart y Quartell y lo dit camí va y poden anar per aquell als altres llocs de dita vall y lo que es pot dir és que és contingent que los lladres anasen a altres llocs de dita vall que no fossen Quart ni Quartell […] sabets que la font està un trosset del dit molí i venint de la montanya la dita font està a ma dreta del dit lloc de Quart i el molí ma esquerra del dit lloc” (Ibidem, f. 34). Finalment, després d’escoltar a tots els testimonis i de veure les proves aportades, els moriscos responsables dels furts de moltons al corral de Pateret van resultar ser culpables i van ser empresonats, exonerant a la dona Àngela Albarder, qui no havia pres part en el furt de la pell que es va llançar a la sèquia, sinó que simplement la comprà per a una calessa perquè tenia criatures, diu textualment. Per tant, el destí era per a l’acomodament un carro de viatge. Aquesta és sols una mostra, per tant, de la vida a Quart i a la resta dels pobles de la Vall de Segó en els anys previs a l’expulsió dels moriscos. Tot just en una època en què ja havien sigut desarmats i que no es veia forma de redimir aquests actes de violència i desordres, els quals, agreujats pels atacs dels pirates, que instaven els moriscos en prendre part als seus assalts i robatoris, feia créixer encara més la por de la població i el malestar de les autoritats, i també de la noblesa, que no sabia com poder continuar traient rèdit de la seua mà d’obra, que es degradava per moments, fins a finalment ser expulsada del Regne i de la península.

Bibliografia: ARDIT LUCAS, Manuel, “Els moriscos valencians: panoràmica historiogràfica”, Manuskrit, 28, 2010, pp. 71-86.

PEÑARROJA TORREJÓN, Leopoldo, Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall de Uxó (1525-1625), València, Del Cenia al Segura, 1984, pp. 55-56

Publicat per l’Ajuntament de Quart. Gener de 2022

APUNTS SOBRE EL MUR DE LA FONT DE QUART

Font de Quart

Tot i que la font de Quart és un brollador natural que segurament té milers d’anys, l’edificació que l’envolta i alhora la protegeix és una construcció que té el seu origen a partir de l’edat mitjana. Ens referim als murs que tanquen aquest parc.

En època antiga i inclús musulmana l’espai que ocupa el brollador era un entorn a l’aire lliure des d’on eixia l’aigua subterrània. No tenia ni tan sols els pins i arbres que el poblen hui en dia i que són una obra antròpica, és a dir, que han estat col·locats per la mà humana.

Des que a la baixa edat mitjana (època foral) es començaren a dur a terme les obres per fer els partidors, construir murs de sèquies i edificació dels molins, també es plantejaren les reformes de la mateixa Font, fruit segur d’un control per part del senyor del lloc de Quart per tal d’administrar l’aigua de manera racional. En aquest sentit, hem d’assenyalar la concòrdia que es va signar entre els senyors territorials de la Vall de Segó, presentada al lloctinent del rei, per a ser aprovada pels Jurats de Morvedre en 1434 on, a causa dels fraus que es cometien per captar l’aigua provinent de la Font, es demanava que es tancaren els partidors per tal de distribuir aquesta de forma equitativa (Cueco, p. 31). Al mateix temps, se sol·licita que algunes de les sèquies jussanes i sobiranes es cercaren amb paret. Segons la dita concòrdia es deia: se construya una pared en torno a los manantiales para que no puedan entrar bestias ni ganados, temiendo además la embestida de los barrancos en sus avenidas. I: siendo las obras comunes, serán pagadas a proporción del agua disfrutada por cada lugar o acequia; y así se haga con los demás gastos que originen (Cueco, p. 34). Per tant, veiem que el fet de protegir tots els llocs per on anaven els cursos d’aigua es contempla des del segle XV. No sabem com podria haver sigut la paret que es va fer en temps foral, però és molt probable que fos semblant en forma i materials a les que es van fer durant el segle XVIII.

El tema de la propietat de la Font va ser ben controvertit. En època foral, els pobles de les Valls depenien dels Jurats de Morvedre, per tant, la Font també depenia econòmicament d’aquests. Ara bé, Quart no era una vila de reialenc, sinó del comte d’Almenara, que era a la vegada baró de Quart. El baró era qui tenia jurisdicció de tot allò que es referia a Quart, i per això, quan en el segle XVIII, la direcció de la Font estava en mans del representant de Benifairó, el qual volia fer una sèrie d’obres al recinte, l’alcalde de Quart es va negar, al·ludint a aquells antics privilegis que hi havia en temps medievals, on el baró de la localitat era el que deia què, com i quan s’havia de reformar a la font, les sèquies, els molins i tots aquells edificis públics que depenien de la seua jurisdicció. Açò va ser causa de certs problemes en aquesta centúria del set-cents tot i que s’havien suprimit els senyorius.

Pel que fa a les obres que es van dur a terme al segle XVIII, segons Cueco, en 1751 es va reconstruir un sostre que havia caigut de la paret que circumdava la Font (Cueco, p. 76). A més a més, en 1773 s’insta a l’Ajuntament de Quart per fabricar unes parets que tanquen el recinte (Llibre d’Acords Municipals 250.2-250.4, f. 84 v). Sembla que les anteriors estarien molt deteriorades o finalment no es van fer. Tot i això, el nou mur no es va realitzar de forma homogènia. Aquest es va construir en parts, ja que en 1789 es diu que s’havia d’acabar la cerca de la font i que s’havia de tancar amb porta de pany i clau (Cueco, p. 103), per tant, això indica que encara no s’havien finalitzat les obres iniciades en 1751.

Mur nord de la Font

Segons les directrius de 1789 el mur s’havia d’alçar a catorze pams del sòl. En certes parts d’aquest ens diu: conserva elevación de quatro palmos, ya de seis, ya de ocho y en toda la paret existente consta de quatrocientas varas y para completar el cerco faltan veintidós varas donde no hay paret que se conserve (Cueco, p. 103). Com a resultat, després de veure alguns dels murs restants de la Font (que encara són visibles a sobre les actuals) es pot dir que presenten mides variables, però a la vegada estan fetes de manera semblant: de maçoneria amb pedres irregulars del terreny. En la foto que veiem a dalt, i que correspon al mur nord de Font, es veuen grans irregularitats, donat que fa de mur de contenció del barranc que hi discorre per darrere d’aquesta. Aquest mur fa d’alçada 1,20 m.

Mur sud de la Font

En canvi, la paret que es troba al sud fa al voltant d’uns 95 cm i 75 cm d’alçada. En aquest sentit, no és un mur recte sinó que té una degradació en pendent d’oest a est. Açò és degut al desnivell del terra. Al mateix temps, el gruix d’aquests murs està entorn dels 57 i 47 cm. Hem de pensar que aquestes irregularitats en les mesures es deuen també a les diferents intervencions i remodelacions que, com diem, es van donar lloc entre diferents segles. Per tant, si sumem aquestes reformes (que encara es poden apreciar en les parets interiors del recinte de la Font, així com en la paret que dóna al barranc posterior d’aquesta) juntament amb els treballs de condicionament més moderns, on es poden veure uns murs llisos que se superposen als anteriors, contemplem així la història del recinte de la Font com un compendi d’èpoques i persones que vetllaven per reguardar aquest paratge natural per a anys futurs, ja que un bé tan preuat com l’aigua no era una qüestió poc important, ni per a la vida dels antics ni per la nostra.

Publicat per l’Ajuntament de Quart. Desembre de 2021.

LA VILA DE QUART A PARTIR DE 1666

El segle XVII va ser un període d’enorme transformació urbana a Quart. Pensem que a l’inici d’aquesta centúria s’havia produït l’expulsió de la població morisca, cosa que provocà una gran desocupació; no sols a Quart, també als altres pobles que conformen la Vall de Segó i que estigueren a punt de desaparéixer. En aquest segle, per tant, és quan comencem a veure els primers censos de població, així com la construcció d’edificis que després seran indispensables per la vida a la localitat. Estem parlant de l’església, la Universitat (o Ajuntament), la casa abadia, les tendes, els forns, etc. Segons els plenaris de l’Ajuntament de Quart de les Valls així com d’un cens que es va realitzar en el segle XVII, i que es conserva a València, el poble comptava amb 48 cases. Hem de pensar que l’Ajuntament antic, o Universitat com també se l’anomenava aleshores, estava a la plaça on se situava l’església antiga de Sant Miquel, parròquia principal del poble. Ací, una casa que posseïa Ana Maria Ferrer va ser venuda al ciutadà Joan Bosquet per a acollir el nou retor que havia d’arribar al poble aviat, ja que la casa abadia estava enderrocada. El text diu així: “esta casa es molt convenient per a la Universitat perçò que la Abadia esta derrocada y si a la present falta rector no te lo poble habitació per al Rector que vindrà y així determina lo sobre dit Consell que es prenga la casa per lo preu que la ha concertada dit Bosquet y cas que no vulla dit Bosquet donarla per lo preu que li costa que es pleitege asta alcansarla”.

Així el consell va donar llicencia a Don Paulo Rubio, “pàrroc rector de Quart i Quartell dient ser procurador del senyor Conde de Cervelló tutor y curador de la egregia dona Maria de Pròxita y Ferrer Rocafull y Albornos condesa de Almenara està en casa de Miquel Escrich jurat menor a on se sol ayuntar per a coses tocants a la dita Universitat y propossa lo jurat Inglada com Joan Bosquet se havia reduït a donar la casa a la present Universitat per lo mateix preu que la avia comprada de la señora dona Ana Maria y que suplicava sila y volien arrendar al dit Bosquet per los preu que se hagues de arrendarla altri y també si el volien esperar […] i també del dit garroferal de la señora donant seguretat, y axi determinà dit consell prendre la casa per lo mateix preu (Aquests textos i els que segueixen són de l’Arxiu Municipal de Quart de les Valls, Llibres d’Acords de l’ajuntament (1666-1754), nº AM1).

 El consell del poble també va donar via lliure “als erbaxants per entrar lo ganado per la orta determina dit Consell no aver lloch lo propossat”. En aquest cas, el camí ramader que passava pel poble és l’actual carrer de la Font. Ho sabem per la multa que es va posar a Miquel Vidre, per haver entrat amb les seues cabres dins de la vinya que la vídua na Llueca tenia al camí de la Font. Miquel Vidre, per cert era el propietari de la carnisseria del poble, que després es va arrendar a Baltasar Miret per 26 lliures. També es va procedir a fer l’elecció del mostassaf, que era l’encarregat de vigilar el mercat i comprovar que no es fes frau.

Entre els diferents establiments que hi havia instal·lats a la localitat estaven el forn, carnisseria, la taverna i almenys una tenda. El forn del poble va ser arrendat a Miquel Queralt i Vicent Silvestre per preu de setanta lliures, obligants pel mateix consell a portar en endavant el forn tots dos junts. La tenda se’n va arrendar a Antoni Bayona per preu de tretze lliures i s’habilità al Consell per fiança de la dita tenda a Pere Ribelles. La taverna i hostal es va llogar a Jaume Català per tretze lliures i quinze sous i es va arrendar la fleca (o forn) a la vídua Ribelles per preu de tres lliures. Quant als cultius que hi havia a Quart predominava la morera i la garrofa. Entre els posseïdors d’aquests arbres estaven Jaume Català i Antoni Escrich. Aquest últim tenia unes quatre arroves de garrofes. Els morerals es van arrendar Miquel Esquierdo per quaranta lliures cada any i per temps de sis anys, gràcies a la fiança d’Antoni Llàcer. També es demana que aquells que tinguen arrendades les terres de l’església, que les treballen a mesura que els experts tenen per costum. Aquestes garroferes eren propietat de la parròquia. En aquest any (1666) es va celebrar la festa de sant Miquel, car era el patró de l’església: “determina dit consell que es pague dos reals per casa per a la festa de S. Miquel”.

Així mateix, es va determinar que el forment plegat en caritat fos una barcella. Moltes de les cases tenien terres i contribuïen a pagar dels impostos per a la col·lecta. Una d’aquestes era la de Francesc Peral, que tenia un garroferal al costat del convent per preu de 12 lliures. Altres propietaris de terres eren Francesc Pérez, Jacinto Llopis, Antoni Inglada, Antoni Escrich, Joan Queralt, Antoni Bayona, Vicent Silvestre, Jaume Roig, Thomas Queralt i Pere Ribelles. Però, els diners també eixien de la collita de vi, oli, fulla de morera, de fulla, dels grans, a més de la garrofa, pagant-se un real per càrrega de fulla. Les mesures eren la barcella (un diner per barcella) i cànter (un diner per cànter). També es va fer arrendament de l’herbatge dels ruscos per cinc anys a Josef Sanz per preu de més de 200 lliures.

A més a més, hi havia un algepsar, que es va arrendar a Miquel Lluçar per sis anys i per preu de quatre lliures cada any com a condició de donar l’algeps als veïns del poble a sis sous el cafís i que qualsevol que necessités d’aquesta matèria per a fer-se la seua casa que en tingués. També és interessant advertir que no es va donar llicencia a cap estranger per fer ús del forn de calç del poble, en el terme de Quart. Tots aquests recursos de que disposava la vila van ser vitals per poder edificar la parròquia que es va dedicar a Sant Miquel Arcàngel. En 1681 es tenen les primeres notícies sobre la seua construcció, però és molt possible que s’alcés sobre un edifici gòtic anterior. Després de la Conquesta cristiana i posterior repoblació per part de Jaume I i els seus successors, es feren esglésies menudes, d’una sola nau, cobertes amb arcs diafragma (arcs apuntats amb molta amplària) per poder absorbir tota la nau amb un sol arc; solien també tenir xicotetes capelles laterals. Igual que l’església de Benavites, que té una estructura gòtica i capelles entre contraforts, la de Quart presenta una estructura molt similar, perfecta per poder albergar les noves (ídem, f. 15). corrents barroques que solien ornamentar tota la superfície sense deixar cap espai sense decorar, arribant fins i tot a l’horror vacui en tot el conjunt. La seua ornamentació, l’esgrafiat, es va donar entre 1642 i 1712 en terres valencianes i va ser el tema principal per a decorar l’edifici. Aquesta moda estesa pel territori valencià es pot veure també a València, on esglésies que en realitat eren edificis medievals presentaven un programa que preveia revestir amb les noves corrents descendents de la Contrareforma, els seus temples. Un exemple més d’açò és l’església de Sant Esteve Protomàrtir, al barri de la Seu-Xerea.

L’esgrafiat va ser una moda que es va estendre entre les esglésies des de la diòcesi de Sogorb fins a alguns pobles d’Alacant, d’ací que moltes parròquies del nostre entorn s’acolliren a aquest corrent. El més interessant de tot és que la de Quart va seguir, expressament, el model dels dibuixos de l’església de Benavites: “així mateix se ha determinat la gradura de la capella machor se hacha de fer conforme les modes de Benavites […] e que se li done una lliura més fent los dibuixos lo poble”. Obres i algepsers de la vila copiaren els models de Santa Maria dels Àngels de Benavites, que consistien a pintar de blau o ocre la superfície de la paret, després aplicant una capa d’algeps per damunt; sense esperar que l’algeps es sequés del tot, mitjançant una plantilla, que podria ser un cartró, es feien una sèrie de forats per damunt del dibuix, de manera que els punts traspassaren el cartró i es pintaren sobre l’algeps. Després es retallava el dibuix que conformava aquest puntejat amb un bisturí eliminant l’algeps sobrant, eixint el blau o ocre de baix. Els temes iconogràfics provenien de l’evolució dels motius de candelieri renaixentistes que passaren al barroc seguint els ideals de la Contrareforma. Es dibuixaven copes, florons, cards, garlandes, animals fantàstics o raïm, que evocava l’Eucaristia i que es feien així per decorar parets, pilastres, intradós dels arcs, frisos i voltes de les esglésies. En la descripció que aporten els llibres municipals veiem com estava plantejat decorar també de la mateixa manera la capella major. Actualment l’esgrafiat de la capella major es troba pintat de blanc i cobert, però s’aprecia com la volta que hi ha damunt del que era l’altar major estava també pensada de la mateixa manera. Un d’aquests algepsers encarregats de preparar el material va ser Miquel Queralt, que se li va encomanar anar a l’algepsar “y fer lo algeps millor se puga y que lo hachen de obeir lo que manara als omens que aniran per tande y que sels dona quatre lliures per cascun dia que anirà a l’algepsar” (Ídem, f. 156-168 r).

Aquests assumptes referents a la decoració de l’església es van tractar a la casa palau del senyor Jeroni Ferrer, on el consell general del poble, que estava format per Tomàs Garcés Queralt major, Tomàs de Pau Queralt, menor, Tomàs Pérez, que era el mostassaf, Miquel Amoròs, lloctinent, Vicent Queralt, Miquel Vidre, Antoni Queralt major, Antoni Inglada, Antoni Bayona, Tomàs Sans, Felicià Llopis, Tomàs Garcés, Martí Fon, Josep Silvestre, Francesc Silvestre, Miquel Queralt, Francesc Cucaló, Miquel Amoròs major, Miquel Escrig, Jeroni Alfonso, Melchor Soriano, Jaume Català, Josep Soriano, Vicent Llopis, Vicent Oliver, Josep Garcés, Miquel Queralt major, Tomàs Pérez, Tomàs Llusar i Francesc Inglada es va reunir per a articular i tractar tot el que fos necessari. Així, es va determinar que a més de l’esgrafiat es decorés amb elements ornamentals fets d’algeps: “ornacinas y jambas y florones tres fronton y arcos torales y los florones en las bovedas y las enxitas de los arcos y el arco del coro trepado y los florones de los arcos ornacinos floron en el coro y en la capilla del bautismo, així mateix foren de fer y parar lo que es vena una carrega de fulla a cascun cehi que no dara deu reals para pagar al señor”. Es tracta de florons que se situen en l’intradós dels arcs de les capelles laterals així com dels arcs faixons, que no torals, que reforcen la volta principal. Interior de la Casa de Cultura de Quart.

Les següents intervencions es van centrar al cor, el qual es va concloure amb una barana i altres coses que es van fer de fusta per part d’Antoni Queralt (Ídem, ff. 157 r- 159 r). Miquel Queralt, Tomàs Queralt de Pau i Josep Ribera. Aquesta obra es va costejar segurament amb el que es treia de les garroferes que eren propietat de la parròquia. També s’acordà posar portes i balustrades per part de Josep Segarra, s’acabaren els ràfecs, es va manar pintar la torre per 8 lliures, i s’ordenà a Josep Cugat que se li pagaren les 45 lliures de l’obra de l’església, podent pensar, per tant, que aquest seria el mestre d’obra. Així mateix, restava la campana, que es van costejar mitjançant tres pagaments extrets de la venda de garrofes, blat i dacsa i que definitivament es va fer el 28 de novembre de 1692. Per últim, es va encomanar comprar seda a Josep Polo a càrrec del col·lector de l’església Tomàs Queralt, que s’utilitzaria per a fer cortinatges o altres elements decoratius.

Publicat a l’Ajuntament de Quart en 2021

El territori de Quart en època romana

La fisonomia actual del nostre poble és una evolució natural de l’antiga alqueria musulmana, tot i que ni de lluny aquestes terres van ser ocupades des d’aqueix moment. Des de temps dels romans l’espai on vivim estava poblat de vil·les o residències agrícoles. Normalment, i segons les troballes arqueològiques, eren famílies d’importants magistrats, que ostentaven càrrecs municipals a la ciutat de Saguntum, els que tenien ací unes cases per viure, les quals disposaven d’espais per a la producció. La majoria es dedicava a fer oli i vi. De fet, les pedres que es conserven a la Premsa de Quart formaven part dels mecanismes de les premses romanes per a fer vi que ja verem en un article passat.

            De nord a sud del territori, entre Sagunt i Tortosa (les úniques ciutats romanes per la costa) l’espai es componia de vici (pobles) i d’aquestes cases de camp, les vil·les. Sagunt s’havia constituït com a ciutat de dret romà des de temps de l’emperador August, i des d’allí irradiava el control per tot el territori anomenat ager, en el qual es trobava també Quartum (Quart). El nom del poble deriva d’aquest mot romà que assenyala el punt d’un dels mil·liaris (mil passus romans) que mesuraven la distància. La majoria dels localitzats es troben al pas de la Via Augusta. De fet Quartum vindria a equivaler la distància d’un quart de milla respecte a Saguntum. Nosaltres pensem que Quart degué ser algun tipus d’encreuament important de camins, ja que des d’ací també es podria haver-hi accedit a terres de l’interior, enllaçant amb l’antic camí de Terol de Sagunt. El territori saguntí anava des del que huí és Puçol fins a almenys el riu Millars, i d’est a oest, des del mar fins a Sogorb. Totes les vil·les dins d’aquest espai es consideraven pertanyents al territori saguntí.

            Segons l’inventari de Jaciments Arqueològics de la Generalitat Valenciana, a la zona de Les Valls es concentren, de forma dispersa, una sèrie de jaciments arqueològics amb restes que van des de l’època ibèrica fins a la moderna. No obstant això, l’empremta romana és la més destacable, reflex de l’enorme influència que va exercir la ciutat de Saguntum a la zona. El fet de tenir aqueixa gran ocupació és conseqüència de la proximitat geogràfica amb la ciutat de Sagunt, la fertilitat del sòl, la calidesa del clima i l’abundància d’aigua, que ja des d’aleshores s’aprofitaria de la Font de Quart, els xicotets barrancs i aigües subterrànies, que van fer del que hui són Les Valls un espai d’allò més òptim per a viure.

            Els jaciments que podríem incloure dins del que hui és el terme de Quart estarien entre Quartell i Quart, a la zona del Camí del Racó, on fa uns anys va eixir a la llum la reconeguda tomba infantil amb sarcòfag de plom, que està actualment exposada en el Museu Arqueològic de Sagunt. A més, aparegueren enterraments d’altres adults i restes de paviment que bé es podrien correspondre amb els d’un habitatge. Una altra vil·la es va localitzar a la vessant del camí del Codoval, on per cert hi ha també una necròpolis. D’allí és d’on provenen les pedres de la premsa i possible molí romanes que ara estan exposades a la Premsa de Quart. Aquestes edificacions, segons l’escriptor antic Columel·la, en la seua obra Res Rustica, on descrivia les principals parts que havia de tenir una vil·la consistien en: la pars urbana, que és la residència pròpiament; la pars rustica, on s’allotjaven els serfs i esclaus que vivien i treballaven a la casa, i la pars fructuaria, que era el lloc on es localitzaven els espais de producció com les almàsseres, magatzems, graners i els corrals per als animals (FERRER, Juan José, OLIVER, Arturo i BENEDITO, Josep, Saguntum i la Plana. Una ciudad romana y su territorio, Castelló, Diputació de Castelló, 2016). Normalment les habitacions de la residència envoltaven un pati que solia estar al descobert per poder, mitjançant un impluvium o estanc rectangular, recollir l’aigua de pluja per a destinar-la a l’ús domèstic. Les cases més ostentoses podien tenir un hort o jardí, decorat amb escultures, flors i fonts, a part del pati de l‘impluvium. Ambdós podien estar envoltats per un peristil, o porxe amb columnes. La resta de les dependències es situarien de forma annexa però a la vegada diferenciades de la residència principal. Actualment sols podem veure les escasses restes de la vil·la dels Terrers, a prop de Faura, que malauradament està prou arrasada, però que seria l’exemple per saber com serien les de Quart.

Fig. 1.  Vil·la romana d’Els Terrers (Faura) amb l’impluvium al centre. Font  FERRER, Juan José, OLIVER, Arturo i BENEDITO, Josep, Saguntum i la Plana. Una ciudad romana y su territorio, Castelló, Diputació de Castelló, 2016, p. 191.

Una altra de les proves del fet que ací van viure importants magistrats romans va ser la inscripció que es va trobar a Quart dedicada a Cai Emili Gai. Aquest personatge va viure en el segle I, i segons l’epígraf que diu: “omnibus honoribus Sagunti functus” significa que va desenvolupar totes les magistratures a la ciutat de Sagunt. Precisament a Sagunt es va localitzar un pedestal honorífic on ens diu que aquest va exercir com a edil, duumvir (magistrat) i cuestor (càrrec municipal que s’encarregava de recaptar impostos) que eren les tres magistratures de la gestió pública i financera del municipi, així com el càrrec sacerdotal de magister dedicat al cult de Mart, flamen (sacerdot) augustal i pontífex (FERRER, Juan José, OLIVER, Arturo i BENEDITO, Josep, Saguntum i la Plana. Una ciudad romana y su territorio, Castelló, Diputació de Castelló, 2016, p. 57). La família dels Emili era una de les més importants de tot el territori saguntí. El poder d’aquests magistrats radicava en la terra i les seues possessions o a la inversa, el seu estatus els va fer poder proveir-se cada vegada de més terres. A més a més, cap al segle III dC. es creu que, a causa de l’enorme augment de població que experimentà la ciutat de Sagunt, va produir que aquesta oligarquia fugís al camp, on podia gaudir d’una vida molt més acomodada i confortable.