Mes: May 2023

LA CERÀMICA ARQUITECTÒNICA A QUART DE LES VALLS (El Barroc I)

/ carmerosariotorrejon

La major part de la ceràmica conservada a Quart de les Valls és la que guardaven els murs de l’antic convent servita (actual església de Sant Miquel). Alguns els podem trobar en forma de panells ceràmics, recomposts en els murs de l’església després d’assolar l’antic cenobi, i altres estan dipositats en cases annexes que pertanyien antigament al dit convent. Com l’edifici es va decorar majoritàriament entre el segle XVII i XVIII, els taulells s’insereixen dins de l’art Barroc.

Així i tot, encara es poden buscar més exemples de ceràmica en les capelles del Via Crucis de l’ermita del Santíssim Crist, que són d’època contemporània, en panells ceràmics situats a determinats carrers, sovint dedicats a un sant i que són de diversos períodes històrics o fins i tot un banc obrat completament amb dos tipus de taulells ceràmics que es troba localitzat a la Font de Quart. Cal no oblidar tampoc que molts dels pous que s’utilitzen per al reg de les terres de regadiu componien els rètols del seu nom amb panells ceràmics, fins i tot podent incorporar la imatge d’alguna advocació del mateix material. No obstant això, dins d’aquest ampli panorama, que l’anirem estudiant a poc a poc, ens centrarem ara en l’art Barroc.

En aquest cas, una de les composicions que més es va dur a terme entre el segle XVII i XVIII van ser els sòcols ceràmics. Dels pocs conservats a Quart estan els que es van col·locar a l’església després del desmantellament i assolament del convent, com hem apuntat adés. Els panells ceràmics protegien el fred i la humitat a les parts baixes de les parets i a l’hora eren una mesura d’higiene. Tot i que la ceràmica arquitectònica s’ha conegut des de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana és en temps de la Contrareforma i amb la influència del Patriarca Joan de Ribera quan aquests panells adquiriran un nou caire.

Aquesta forma de col·locar els taulells a tall de sòcols o arrimadors arribà des d’Itàlia de la mà de Francisco Niculoso Pisano procedent de Pisa, qui s’instal·là a Sevilla a finals del Renaixement. Aquest va aportar colors rics i vistosos com per exemple verds, blaus, violetes o grocs cridaners i, igualment que en l’esgrafiat o la pintura, s’introduirien a la península amb l’ús dels grotescos, fulles d’acant, animals fantàstics, etc. Després, aquesta la influència passaria a Talavera de la Reina, on s’establiria un important centre difusor. A part de l’herència italiana no es pot deixar de banda la ingerència de Flandes, i més en temps de Felip II, des d’on s’importen un gran nombre d’estampes que proporcionarien en mode de dibuixos o gravats molts dels motius hagiogràfics plasmats en ceràmica.

Arribats al segle XVII els ceramistes valencians, que des d’època medieval i ben entrat el segle XV es dedicaven a produir les ceràmiques de reflex daurat, inclús la de tipologia hispano-morisca o gòtic-mudèjar, que encara s’aprecien al segle XVI, realitzades en blau cobalt, aquestes peces comencen a veure’s transformades amb els nous colors italians com per exemple l’òxid d’antimoni per a produir grocs o colors taronja o l’òxid de ferro per a fer ocres a més d’usar l’òxid de coure per a produir el color verd, el de cobalt, des d’on s’extrau el blau o el de manganés per als morats o violetes.

En el cas de Quart, com el promotor de l’obra va ser el convent servita, és evident que la iconografia de l’orde amb la “S” (de Servita) i la corona de la Mare de Déu, així com el cor amb set espases o, com veiem a la imatge, una espasa i huit ferides, al·ludien als set dolors de la Mare de Déu, patrona dels servites. El tema de la vinya (Fig. 7) amb els sarments i el penjoll de grans d’aquesta fruita també era un tema diví, donat que evocava l’Eucaristia. Un dels grans difusors va ser el patriarca Juan de Ribera que va establir a Burjassot uns forns on produir taulells similars als que es feien a Talavera i Sevilla. La característica és que eren taulells de mesures menudes, amb un dibuix lleuger i decidit on es pot veure la línia ben marcada, i la introducció de gran varietat de flors. A principis del Barroc la majoria dels taulells seran menuts, però s’observa com des de després de la guerra de Successió es van engrandint a un pam (2 x 22 x 2 cm).

 Fig. 1. Aquesta composició també apareix al convent de Santa Úrsula de València. Mesura 20 x 20 cm.

L’anterior imatge (Fig. 1) presenta un taulell de colors blau, verd (de fons), groc i morat formant franges diagonals amb circells. Una característica és que es feien models que podien col·locar-se en diagonal, o de “a quatre”, fent una varietat de dissenys.

Tampoc s’oblidaven dels motius d’herència renaixentista com per exemple les gerres amb roleus, com veiem en el següent panell, els quals s’integren en una composició vegetal en color verd on el dinamisme i el naturalisme és la base primordial d’aquestes composicions (Fig. 2).

Fig. 2. Gerres amb roleus en verd i fons blanc. Mesura 20 x 20 cm.

Fig. 3. Simbolisme dels Servites. Mesura 14 x 13 cm.

Els taulells al·legòrics dels Servites són hereus directes dels models de l’altar major de l’església del convent de Santa Úrsula València (Fig. 3 i 4). Allí apareix representat l’emblema del Patriarca Ribera (Fig. 5), el qual es podria trasplantar directament amb el cor dels servites de Quart, així com la sanefa que envolta les al·legories del Patriarca, en Quart col·locades en línia que usa els colors groc o taronja, blau obscur i verd. La seua cronologia podria rondar entre finals del segle XVII i inicis del segle XVIII. Es tracta d’un circell d’acant elemental, palmetes, bandes en “s” i semicercles d’enllaç; banda groga i blava. Aquesta sanefa va ser una de les que més es van difondre a l’època i es pot trobar en molts edificis del nostre territori (Fig. 6).

Fig. 4. Representació de l’emblema dels Servites de Quart. Mesura 14 x 13 cm.

Fig. 5. Panell ceràmic de l’església del convent de Santa Úrsula a València.

Fig. 6. Decoració floral de sanefa  de fulles d’acant i palmetes amb blaus i grocs intensos. És la mateixa sanefa de la composició al·legòrica de l’altar de Santa Úrsula de València. Mesura: 13,5 x 13,5 cm.

Fig. 7. Motius amb vinyes. Mesura 20 x 20 cm.

Fig. 8. Exemple de flors morades i blaves, amb verd i taronja.

L’últim barroc està caracteritzat per l’ús de la rocalla, que és la prova de la influència borbònica que importava les modes franceses inclús fins a aquest punt. En el panell que es troba incorporat al nàrtex de l’església es poden veure una sèrie de taulells col·locats “de a quatre” radialment que recorden les formes de rocalla, amb perforacions ovals i entaulament curvilini; cantonada en groc. La rocalla va tenir la seua eclosió per Europa entre 1730 i 1740, però a València s’introdueix en la primera meitat del segle XVIII, o siga que aquestes peces ceràmiques, situades al costat de l’antiga porteria del convent, es podrien datar entre 1730 i 1750 (excepte el parell de la Mare de Déu).

Fig. 9. Taulells col·locats al nàrtex de l’església. Aquesta composició també apareix al convent de Sant Josep i Santa Teresa de València. Mesures: 20,5 x 20,5 cm.

La rocalla en taulelleria es va fer per encàrrec i no seriada. Té una pobra representació en les peces en sèrie per la mateixa dificultat d’organitzar la rocalla en un espai quadrat. La majoria es dibuixaven per a fer sanefes en sòcols o paviments compostos de taulells sense rocalla, i en les peces quadrades se subordinava a flors, fruites, etc. Ací s’acompanya amb cistella de flors i fulles .

Però no ens podem oblidar la gran importància que tingueren les grans cuines barroques com per exemple la que podem veure al Museu de Ceràmica i Arts Sumptuàries, a l’antic Palau del Marqués de Dos Aigües; en Quart, la humilitat de l’orde preferia centrar-se en elements més senzills però no menys importants com per exemple un gran assortiment d’alimentació. Però aquests els veurem en un altre capítol.

Bibliografia:

PÉREZ GUILLÉN, Inocencio, Pintura cerámica religiosa: paneles de azulejos y placas, Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, 2006.

VIZCAÍNO MARTÍ, Mª Eugenia, Azulejería barroca en Valencia, València, Ajuntament de València, 1999.