El perill que afeixugava els homes i dones medievals, per terra i mar, estava a l’orde del dia. Els assaltadors de camins eren una constant per a aquells viatgers que es desplaçaven als mercats, les fires o, en el cas dels reis, a fer corts, visites d’estat, etc. En el mar, el perill a ser capturat per pirates genovesos, però també castellans era una realitat a les costes del Mediterrani del segle XV. I és d’aquest tema el que tractaven moltes de les correspondències entre els dirigents de les ciutats com va ser el cas dels Jurats de València amb els Procuradors de la ciutat de Tortosa.
Balener portugués. Wikimedia Commons.
Moltes vegades, la informació sobre els ocupants de les embarcacions és poc esclaridora, així com del motiu de l’assalt, però la majoria de les ocasions era per interceptar valuoses càrregues reials que portaven roba, joies o altres béns de prestigi i que podien eixir a molt bon preu dins del mercat negre.[1] El que sí que és evident és que el fet d’aturar a una embarcació o capturar el personal paralitzava l’economia del lloc on aquesta s’esperava, car, en detenir el vaixell podria ocasionar que la mercaderia arribés més tard al port de destí.
Segons Leonardo Soler, les incursions pirates, tot i que eren un factor que degradava i desproveïa el comerç, constituïen també una nova font de recursos per a la persona que assaltava un vaixell. És a dir, el botí que es prenia d’aquestes naus atacades era després venut en altra ciutat o port.[2]
Pel que fa a la tipologia de les embarcacions utilitzades les més habituals eren la galera i la galiota.[3] La galera permetia portar una càrrega de gran tonatge, i per aqueix motiu s’emprava per al comerç. La galiota era pràcticament de la mateixa tipologia que la galera però una mica més menuda. No obstant això, l’assalt a petites barques de pesca també va ser usual; en menor mesura s’esmenta algun bergantí o el balener, com és aquest cas.
La següent carta narra l’assalt a una nau castellana de Perot Joan, fill del cavaller Bernat Joan, amb un balener[4] de corsaris que empaitava les embarcacions entre Tortosa i València, però també entre Morvedre i el Puig:
Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Fons: Ajuntament de Tortosa, València, 20, nº 3.097.
“Molt honorables e savis senyors, ja creem haiats sentit com en la setmana de Carnestoltes prop passades venint a aquesta ciutat segurament en confiança del privilegi de les vitualles una Nau castellana carregada de peixca e cuyros e altres robes e mercaderies essent ja tan prop de la dita ciutat, que dins VII o VIII hores al pus larch podia esser juncta en aquesta plaia li isque Perot Johan fill de mossèn Bernat Johan cavaller de la dita Ciutat, ab hun balener de corsaris armat e dos lauts, e li dona encalç passant molt prop de aquesta ciutat, e apres entre les mars de Murvedre e del Puig piràticament la combate e ha pres per força d’armes matants e nafrant molts dels que eren en la dita nau, infringint nostres mars e lo dit privilegi singular que havem de les vitualles, en no poch carrech e vergonya de la senyoria e dan infruit de tota la cosa presa. Enapres havem sabut que lo dit Perot Johan ab lo dit balaner e nau presa seria als Alfachs, e en les mars de aqueixa ciutat perquè lo cas es axí malvat, perniciós e de mal exemple maiorment comés per los fills de aquesta ciutat, en tanta ofensa de la fe, promesa, en lo dit privilegi e de tot lo be consevol. Vos pregam axi afectuosament com podem vos plaia pres no recepteu los dits corsaris ni les dites fustes ni.ls doneu o donar permetats vitualles, gents, armes o adivitori algú ni esser fet entant o exanch de peixca o robes algunes preses en les dites Naus. Ans vos placia si haver los porets haiats a mans vostres les persones dels dits corsaris, e les dites fustes ab la dita presa per tal que per la senyora Reyna a la qual nosaltres de present ne scrivim ab correu cuytat, o per aquells oficials que sa senyoria ordenara hi puixa eser feta iusticia, e aquell càstich que la cosa mereix havent vos hi ab aquella devoció e industria que lo cas requer e de vostra bona amistat indubitadament speram. Certificants vos que.ns en fareu plaer molt assenyalat per lo qual en semblant cas e maior vos romandrem molt obligats. E si de nosaltres vos plauran coses algunes sien contents nos ne aviseu ab bona e presta voluntat. Estigaus en sa continua guarda la sancta Trinitat. Scrita en València a XI de Març del any MCCCCXXXXVnou (11 de març de 1449). Los Jurats de València”.
[1]Mª T. Ferrer, “La defensa marítima catalana”, p. 110.
[2]L. Soler, Alicante, un puerto para un rey, p. 93.
[3] Vegeu: A. Curto, “Introducció a la navegació per l’Ebre”, p. 43 i 44.
[4] El balener era una embarcació a vela allargada i amb el casc arrodonit que s’usava per al transport i com a vaixell de guerra.
Resumen El patrocinio y soporte económico hacia las casas de religiosos fue uno de los métodos mediante el cual las reinas podían demostrar su poder o reforzar su linaje. La creación o reforma de conventos, monasterios u hospitales no cumplió una función meramente piadosa por parte de su promotor, sino que además jugó un papel fundamental con respecto al control político de sus reinos. Para María de Castilla (1401-1458), reina de Aragón, el respaldo hacia ciertos cenobios fue acompañado de la difusión de la Reforma Observante. En ese sentido, el artículo estudia a la reina como benefactora del convento de Santa María de Jesús y el Hospital de Gracia, en Zaragoza, y la iglesia de Magallón, además de destacar su aptitud y manejo en la resolución de los problemas de convivencia de ciertos monasterios aragoneses, a través de las noticias aparecidas básicamente en los registros de la Real Cancillería de la reina custodiados en el ARV y ACA.
Palabras clave: María de Castilla, Reino de Aragón, Reforma franciscana observante, Convento de Santa María de Jesús de Zaragoza, Hospital de Gracia de Zaragoza, Iglesia de Magallón.
Abstract: Patronage and financial support for religious houses was one of the methods by which queens could demonstrate their power or reinforce their lineage. The creation or reform of convents, monasteries or hospitals did not merely fulfil a pious function on the part of their promoter, but also played a fundamental role with regard to the political control of their kingdoms. For María of Castile (1401-1458), Queen of Aragon, support for certain monasteries was accompanied by the spread of the Observant Reformation. This article studies this monarch as benefactress of the convent of Santa María de Jesús and the hospital of Gracia in Zaragoza, and the church of Magallón as well as highlighting her aptitude and management in resolving the problems of coexistence of certain Aragonese monasteries, through the news that basically appeared in the records of the Queen’s Royal Chancery kept in the Archives of the Kingdom of Valencia and the Crown of Aragon.
Keywords: María of Castile, Kingdom of Aragon, Observant Franciscan Reform, Convent of Santa María de Jesús de Zaragoza, Hospital de Gracia of Zaragoza, Church of Magallón.
Mayurqa. Revista del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, 4, V època, 2022
Resumen: Aquest article tracta sobre el patronatge de Maria de Castella, reina d’Aragó, envers diferents àmbits monàstics. Especialment, pel que fa al proveïment de retaules i cadirats de cor. En aquest sentit, ens centrarem en les reformes i decoració del monestir de la Vall d’Hebron i la cartoixa de Montalegre (ambdós a Barcelona). Al mateix temps, s’ha descobert, mitjançant la documentació de la Reial Cancelleria, la relació de la monarca amb el tallista Macià Bonafè, un dels millors artesans de la corona d’Aragó quant a la creació de cadirats de cor, així com de retaules en fusta.
Resumen: Este artículo trata sobre el mecenazgo de María de Castilla, reina de Aragón, hacia diferentes ambientes monásticos. En particular, en lo que se refiere a la dotación de retablos y sillería de coro. Nos centraremos en las reformas y decoración del Monasterio de la Vall d’Hebron y de la Cartuja de Montalegre (ambos en Barcelona). Al mismo tiempo, la documentación de la Real Cancillería ha revelado la relación entre la monarca y el escultor Macià Bonafè, uno de los mejores artesanos de la Corona de Aragón en cuanto a la creación de la sillería del coro y los retablos de madera.
Abstract: This article deals with the patronage of Maria of Castile, Queen of Aragon, towards different monastic environments. In particular, with regard to the supply of altarpieces and choir stalls. We will focus on the reforms and decoration of the Monastery of the Vall d’Hebron and the Carthusian Monastery of Montalegre (both in Barcelona). At the same time, documentation from the Royal Chancellery has revealed the relationship between the monarch and the sculptor Macià Bonafè, one of the best craftsmen in the Crown of Aragon in terms of creating choir stalls and wooden altarpieces.
Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde en 1563. En primer terme, al costat del Camí de Les Valls, estava el convent de Sant Francesc.
Amb el títol d’aquest article en podríem escriure planes i planes sobre els elements patrimonials patrocinats per dones importants al Camp de Morvedre, fins i tot a l’edat mitjana, quan aquest privilegi estava limitat sols a les dones de la reialesa, la noblesa o a altres benestants. Una d’aquestes va ser ni més ni menys que la reina Maria de Castella (1401-1458). Aquesta dona va projectar per a Morvedre un convent dedicat a l’Observança, que era una reforma de l’Església que ja havia posat en pràctica uns anys abans la reina Maria de Luna al monestir de Sant Esperit del Mont (Gilet). Dita reforma pretenia tornar als ideals de pobresa, austeritat i rectitud dins dels entorns conventuals, els quals s’havien anat allunyant cada vegada més de la regla inicial de sant Francesc. La reina Maria va fundar el convent de la Vall de Jesús (Puçol), igual que havia fet a altres importants centres, no oblidant així a Morvedre, al qual li va donar un lloc preeminent dins de les seues aspiracions polítiques i de control dels religiosos.
La reina difonia, conjuntament amb el frare italià Mateu d’Agrigent, l’Observança, representada per convents austers, i sovint decorats amb les lletres IHS, evocant el Nom de Jesús, però també el de la Mare de Déu, ja que la majoria de les fundacions reials s’intitulaven com de “Santa Maria de Jesús”.
Detall de l’IHS en el retaule de la Mare de Déu de la Llet, obra d’Antoni Peris. Primer quart del segle XV. Font: Wikimedia Commons.
Que curiós, que un dels retaules que una destacada dona saguntina va patrocinar per a l’església de la ciutat estava també decorat amb l’anagrama IHS que patrocinava i difonia Mateu d’Agrigent, com ja feia Bernardí de Siena. Aquesta dona era na Constança de Viver, la qual, en 1441 va encomanar una taula de la Mare de Déu de l’Esperança per a una de les capelles de l’església, segurament de Santa Maria, de Morvedre. El tema principal era la Mare de Déu encinta, una iconografia, si se’m permet l’apreciació, també bernardina, ja que, el fet de commemorar l’embaràs de la Mare de Déu, concebut sense màcula, evocava la castedat de Maria, altre dels temes recurrents de l’ideal de l’Observança. I és que, recordem que l’església de Santa Maria és un clar exemple de la influència franciscana a la vila. A Morvedre hi havia, doncs, tres cenobis de franciscans: el de Sant Esperit del Mont; el de Sant Francesc i el de la Vall de Jesús, dit, a instàncies de la reina Maria de Castella, Santa Maria de Jesús.
I no serien aquestes cases franciscanes el resultat dels interessos i desitjos d’unes reines (que a la vegada influïen a altres dones de la vila) enfocats a difondre els ideals i la iconografia bernardina arreu dels seus dominis? Hem de pensar que l’única manera que tenien les dones de poder desenvolupar els seus gustos artístics, fruit en part de l’educació rebuda, era a través d’un radi d’acció que se circumscrivia als entorns monàstics, esglésies i poc més. I com s’educaven aquestes dones? Reines i nobles disposaven d’obres d’escriptors que aprofundien en els ideals imperants de la seua època. Entre aquestes, destacaren els escrits que es poden inserir dins dels ideals de la Devotio Moderna i les noves formes d’espiritualitat que s’havien donat des del segle XII. L’obra de l’escriptor dominic Antoni Canals (ca. 1352-1418), “Escala de Contemplació”, era un tractat per arribar cap a Déu; la vida d’Àngela da Foligno, una terciària franciscana, seguidora d’Ubertino da Casale; santa Radegundis o la vida de Caterina de Siena són alguns dels exemples. En la pintura, aquests ideals de l’Observança i de la Devotio Moderna es veuran plasmats en l’auge de les representacions iconogràfiques d’escenes de la Passió de Crist, de la vida de la Mare de Déu, la representació de sant Francesc o santa Caterina. En definitiva, imatges que són el resultat dels interessos d’aquestes dones i que es mostren clarament exemplificades al territori morvedrí.
Publicat al Periódico de Aquí Camp de Morvedre (25/03/2022)
L’alqueria de l’Aigua Fresca és una de les joies patrimonials que ens resten a Sagunt d’època medieval i està en relació amb les torres o alqueries que poblaven el Camp de Morvedre a l’edat mitjana. Alguns dels exemples que encara estan en peu són la torre de Roc, una mica més a l’oest de la partida de Montiver, la torre del Molí de Gausa o la del palau del Duc de Gaeta.
L’origen de l’alqueria cal buscar-lo al període andalusí. Segons Pierre Guichard eren pobladors d’origen clànic-berber els qui regentaven aquestes unitats d’explotació, i segons R. I Burns, eren reduïdes i cercaven les terres que treballaven els sarraïns per poder tornar el mateix dia al lloc de residència des del seu treball. Per tant, estaríem davant un paisatge amb abundant poblament dispers i no de molt gran dimensió. En època musulmana les alqueries eren nuclis de població de diferents famílies que habitaven en forma de pobles o aldees. Aquests pobles estaven protegits per una muralla i moltes vegades assistits per una torre que a la vegada servia per a avisar de perill al castell de que depenia. En aquest cas, aquesta missió l’assumiria el castell de Sagunt.
Fig. 1. Detall de la Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde. Al costat del convent de la Trinitat es veuen dues cases amb torres. Ací l’autor pinta el riu davant el convent quan en realitat devia estar al darrere.
Aquestes alqueries es van poder mantenir durant la baixa edat mitjana, i més quan la població musulmana va continuar vivint-hi després de la conquesta. De fet, hi ha autors que han estudiat aquest fenomen en la comarca del Maestrat, com per exemple Juan B. Simó, on parla d’uns quants exemples de torres “d’alqueria” (tal com aquest les anomena) com a element reutilitzat durant l’etapa cristiana. Aquestes torres tenen uns 15 m d’altura, són de planta quadrada amb murs de tàpia, compten amb un recinte tancat i durant l’època baix medieval es convertiren en residències senyorials.[1] I és en aquest sentit com s’ha d’entendre l’alqueria de l’Aigua Fresca.
Els testimonis gràfics més antics que ens mostren aquest tipus de construccions són els dibuixos del flamenc Antoon van den Wijngaerde, de quan va passar per la península en el segle XVI (Fig. 1 i 2). Segons aquests dibuixos podem veure que es tracta de cases que es caracteritzen per tenir un recinte que les envolta i una torre, en la majoria dels casos. Açò és apreciable en el cas concret de Sagunt, però també en el de València on, a extramurs de la ciutat, es pobla amb una sèrie d’alqueries a l’altre costat del riu. El dibuixant ens dóna una visió d’unes ciutats que, a part dels habitatges de l’interior de les muralles, es nodrien d’una sèrie de residències que aprofitaven les hortes i cursos d’aigua de l’exterior de l’espai urbà per a viure.
Fig. 2. Detall de la Vista de València d’Antoon van den Wijngaerde.
En alguns casos, aquestes fortificacions esdevingueren poblats o viles més grans. En la província de Castelló, com ja hem assenyalat, encara resten poblacions que recorden aquelles antigues fortificacions a través del seu topònim. És el cas de Torre d’en Domènech o Torre Embesora, que en època àrab es deia Torre Vinrabí i que en l’etapa cristiana va ser donada a Guillem de Besora.[2] Aquestes torres eren sovint la segona residència d’una noblesa assentada a la ciutat. En Sagunt, l’alqueria de l’Aigua Fresca era el lloc on habitaren importants nissagues com per exemple els Cucaló, amb el cas concret de Joan Gilabert de Cucaló, i també els Berenguer, que posseïren l’alqueria a més de tenir altres residències a l’interior de la vila.
L’alqueria de l’Aigua Fresca de Sagunt
Pel que fa a la ubicació de l’alqueria saguntina està situada al nord de la ciutat i entre dues de les principals vies de comunicació: el camí Reial a Barcelona (antiga Via Augusta) que discorre per l’est d’aquesta i, d’altra part, el camí de les Valls, que passa per l’oest.
El seu tret més característic és sense dubte la torre, la qual té una alçada d’uns 15 m i un perímetre de 7,30 x 9 m de planta. La fàbrica és de maçoneria, reforçada amb carreus de pedra dolomítica als cantons. Aquesta està edificada de manera que el gruix del mur disminueix en altura. Està dividida en tres plantes, l’última de les quals es remata amb un terrat poblat per merlets. El seu ús defensiu queda també corroborat amb la introducció entre els murs de diferents espitlleres en cadascun dels quatre costats per poder disparar des de l’interior i evitar projectils, a més a més d’incorporar un matacà que es projecta tot damunt de la porta d’accés, en el costat oest de la torre.[3]
La planta baixa està coberta per una volta de canó feta de canyís i guix que, de fet, s’assembla molt a la volta de la planta baixa de la torre de Benavites.
No obstant el seu passat medieval, la torre va sofrir diverses reformes en el temps. Del segle XVI són alguns dels forjats i les voltes de revoltons dels altres pisos. També les finestres, que s’obririen per oferir a l’habitatge major lluminositat i comoditat. En la part de dins els vans incorporen festejadors, una mena de seients fets en pedra que servien per a seure als peus de les finestres. Açò, per exemple, també es pot observar a la torre de Benavites.
D’una planta a altra s’accedeix mitjançant una escala de caragol situada a un dels costats de la torre, la qual arriba fins al terrat que està coronat per tres merlets al nord i sud de la façana i quatre als costats est i oest. La coberta del terrat es va refer al segle XX.[4]
Pel que fa a la utilització d’aquest tipus de cases-torre medievals es distribueixen de la següent manera: la planta baixa se sol utilitzar com a estable i magatzem. Per tal d’evitar atacs directes i protegir els ocupants de la torre no se solia habitar la planta baixa; d’ací que la porta d’entrada estiga en el costat més dificultós de trobar (en aquest cas a l’oest) i protegida per un matacà. La primera planta, igual que als palaus de les ciutats, era la planta noble, allí on estava el saló de l’habitatge. Prova d’açò és el rebost que encara es conserva a l’interior. La resta de cambres estarien al segon pis. En el segle XVII o XVIII la torre va ser emprada com a presó i és possible que els grafits que s’han conservat a les parets siguen d’aquest període.[5]
Fig. 3. Vista de la torre de l’Alqueria de l’Aigua Fresca
El mur que envolta tota l’alqueria és medieval i està rematat amb merlets, cosa que denota el seu caràcter defensiu. L’accés al recinte es feia a través d’un arc de mig punt que va romandre en peu fins a 2006/2009. Actualment, aquesta entrada es troba tapiada (Fig. 5). A aquest mur es van incorporar altres portes quadrangulars, dues de les quals donen a l’alçada de l’aljub, que se situa als peus de l’alqueria. Una altra porta, feta amb llindes de pedra blava, se situa al cantó sud-oest del mur, just en la part oposada a la porta d’entrada de tota l’alqueria. Segurament es faria servir com a mètode d’eixida d’emergència de tot el recinte.
Fig. 4. Cantó sud i oest del mur.
Fig. 5. Arc de mig punt. Porta d’entrada a l’alqueria.
Fig. 6. Passadís que uneix la torre amb la casa. En aquest lloc se situa la porta original d’entrada a la torre i al seu damunt el matacà.
L’aljub era l’element que abastia d’aigua a l’alqueria. Es situa al costat sud-est i s’accedeix a través d’una porta rectangular. En realitat es tracten de dues estructures: el soterrani, que és pròpiament l’aljub i l’edifici de sobre. Es creu que la seua edificació data del voltant del segle XIV i XV, igual que la torre. La construcció superior, feta a base d’arcs de rajola, és del segle XVIII.[6] Està cobert amb sostre a dues aigües a sobre dos arcs diafragma de pedra i a les parets està decorat amb algeps imitant els carreus de pedra. A terra, una obertura du accés al dipòsit d’aigua fet amb arcs apuntats. Aquesta segona edificació va tenir ús d’habitatge, afegint-s’hi un motor en el segle XX per extraure aigua. A l’exterior d’aquest edifici es van edificar una sèrie d’arcs de rajola que conformaven una espècie de porxada.[7]
Al costat sud de la torre es va construir una casa. Tot i que sembla una edificació del segle XVIII, per la decoració classicista de la façana principal, en realitat, el fet que es conserve una porta cegada cap a la dreta d’aquesta, feta amb dovelles i elaborant un arc de mig punt, ens dóna a entendre que aquest habitatge, si no igual, ja estaria en peu a l’època medieval. De fet, aquesta porta presenta unes característiques molt similars a altres recintes de la comarca com per exemple la porta de l’almàssera de Petrés, la porta del palau d’Albalat dels Tarongers o algunes de les portes de palaus senyorials de Sagunt.
Fig. 7. Casa annexa a la torre.
A l’interior de l’habitatge es conserva una llar amb dos prestatges a cadascun dels costats. En el cos central, una escala de tres trams amb un ull important dóna accés al pis superior. El sostre està fet amb bigues de fusta que presenten pintures amb motius heràldics i animals fantàstics que podrien ser semblants a les que es van documentar al palau del Delme de Sagunt.[8]
Tot el recinte en completa amb una sèrie de dependències annexes (ara derruïdes), que podrien haver sigut estables o magatzems, que se situen al costat est de la torre.
Fig. 8. Porta d’accés a l’almàssera de Petrés.
Usos de l’alqueria durant l’època moderna i contemporània
Per a finalitzar, ens agradaria destacar que la localització de l’alqueria, just al costat del camí Reial de València-Barcelona, afavorí que s’utilitzés com a hostal segons va descriure Chabret en el seu Nomenclator: Según lo leo en un libro de Cabreves de 1500, existente en la Iglesia parroquial, la casa con huerto, que conocemos ahora por el huerto de la cisterna, era una posada llamada del aygua fresca, por la cisterna que aún subsiste.[9] La importància d’aquest camí reial queda testimoniat en el nombre d’hostals que es concentraren al voltant del raval del Salvador i dels famosos viatgers que passaren per Sagunt, entre ells Claude de Bronseval, que visità la ciutat entre 1532 i 1533. Segons Madoz, l’antiga plaça dels Hostals era parada dels correus d’Aragó i de les diligències que venien des de València, Castelló o Barcelona. Així, podem aventurar que l’alqueria de l’Aigua Fresca seria punt indispensable de parada per a tots aquells viatgers que venien o se n’anaven de Sagunt. Tot i no especificar quin hostal podria ser, segons Piqueras, s’esmenta també que el viatger Downing (ja en 1808) va reposar en una buena posada en la que tomamos té y dormimos confortablemente. A més de l’Aigua Fresca, en aquell mateix any es documenten en Sagunt un total de huit posades amb capacitat de 405 cavalleries i carros, entre les quals, cinc d’aquelles pagaven un lloguer de 1.346 reals, tres no donaven menjar i sis posseïen un total de 39 habitacions.[10]
[1] SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986, p. 123.
[3] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.
[4] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 52-53.
[6] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, p. 45.
[8] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 53-55.
[9] CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901, p. 21.
[10] PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006, pp. 112-113.
Bibliografia
CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901.
LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.
PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006.
SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986.
VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65.
Article publicat al llibret de la Falla «El Tabalet» de Sagunt, Març de 2022.
La població del Morvedre del segle XIV i XV estava a la moda. Prova d’això són les diverses representacions femenines que podem veure a les arquivoltes de la porta sud de l’església de Santa Maria. Si, aquells caps de dona, que en realitat són les mènsules que arrepleguen el pes dels arcs. Aquestes figures femenines presenten uns tocats que ens endinsen a saber quina era la indumentària del segle XV, data en què es va concloure aquesta portada. Si ens detenim en la figura de l’esquerra es tracta d’una dona d’avançada edat que va vestida amb una toca que li tapa el cap, la qual és prou llarga per a poder arreplegar-la a la barbeta. La dona de la dreta, per la seua part, porta a més un vel que li dóna un aspecte mongil, tal com es pot veure a les figures de la pintura de Joan Reixach. Això no vol dit que aqueixa peça fos un hàbit; era un tipus de tocat. Sabem que en són dues peces perquè, a la baixa Edat Mitjana, es va estendre a la Corona d’Aragó l’ús d’aquests vels que es feien de lli, llenç, o altres fines teles. Solien ser blanques o de colors crus, com veiem als retaules, tot i que també se’n feien de color negre per a quan estaven de dol.
Mènsules de la portada sud de Santa Maria de Sagunt. Segle XV. Esquerra: porta una toca enrotllada i nugada a un costat. Dreta: porta dues toques, una enrotllada pel cap, templa i barbeta i altra a sobre, a manera de vel.
A l’alta Edat Mitjana era costum que les dones casades es taparen amb un simple vel o toca solt per damunt del cap. Però, arribats al segle XIV, es va fer comú l’ús del capell o bonet per als homes. Era una mena de barret. Tot i que també usaven unes toques que eren prou llargues per a poder-les enrotllar a tall de turbant. Amb l’ús de totes aquestes peces és quan es van fer habituals les toques femenines que s’enrotllaven també tapant la templa i la barbeta, les quals, de vegades, per imitació als barrets masculins semblaven una mena de capell. Les que es veuen a l’església de Sagunt són peces ja d’aquests temps tardans, i podem afirmar que són tocats que es vestien tant a la corona de Castella, a la d’Aragó, com a altres corts de l’Europa medieval.
Esquerra: detall de la taula sobre el Naixement de la Mare de Déu i la presentació al temple del Mestre de Torà (Segle XIV) publicada a Pulchra Magistri, Exposició de la Llum de les Imatges de 2013. Dreta: Detall d’una taula de Calvari de Joan Reixach (Segle XV) publicada a Camins d’Art, Exposició de la Llum de les Imatges de 2011.
Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (03/03/2022)
Bernat Escoriola va ser un franciscà que va tenir un paper vital en l’expansió de la reforma franciscana Observant per la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Home de confiança de la reina Maria de Castella (1401-1458), lloctinent i governadora de la Corona des que el rei Alfons V el Magnànim s’interessés més per establir la seua cort a Nàpols que per quedar-se ací, va resultar vital per al desenvolupament de les polítiques pietistes que tenia pensades aquesta reina al Regne de València.
La vinculació del religiós amb Sagunt (Morvedre) deriva en què aquest era el guardià del Monestir de Sant Esperit durant el segle XV, pertanyent aleshores a la batllia de Morvedre. En una època en què convivien els franciscans conventuals i els observants, l’establiment de religiosos afins a aquestes idees observants (que eren les difoses per part de la reina) eren una prerrogativa que aquests frares havien de tenir si no volien ser destituïts dels seus indrets.
L’Observança va nàixer com una reacció als excessos i l’acumulació de rendes que molts monestirs i convents havien anat adquirint en els darrers anys. Maria de Castella pretenia impulsar una sèrie de cases de religiosos seguidors d’aquesta reforma per obligar els seus ocupants a tenir disciplina i tornar a l’ascetisme i esperit de pobresa que predicà en el seu dia sant Francesc d’Assís.
El monestir de Sant Esperit va ser dels primers a adoptar aquestes reformes, sols després del de Xelva i Manzanera. A partir d’ací, la reina Maria de Castella reformà convents existents, com el de Morvedre, però també en fundà de nous com per exemple el de Santa Maria de Jesús de València. De fet, Bernat Escoriola, a part de ser guardià del monestir morvedrí també ho va ser del de Xelva; la reina el va introduir com a guardià del convent de Jesús de València, inclús el va enviar de viatge a estudiar i “importar” el model del de Santa Maria de Tordesillas (Castella) a València.
Sabem també que l’arribada d’Escoriola a Morvedre va vindre, en part, motivada perquè havia de substituir al guardià Jaume Domènec, que havia de partir a Itàlia per estar present al Capítol General de l’orde. Per tant, les missions que va fer aquest guardià morvedrí a la reina li van fer guanyar-se també un lloc a la cort com a confessor reial i rebre regals com per exemple el llibre “Puniment d’Amor” del franciscà Enric de Balma, o unes “Epístoles” de Sèneca.
Tot i la parca documentació (de vegades inexistent) referent a l’art medieval en Sagunt, moltes vegades hi apareixen notícies a arxius forasters o dins d’obres d’antics historiadors que hi pogueren documentar-les, com va fer, en aquest cas, Sanchís Sivera. En el seu llibre sobre pintors valencians ens ha plagut trobar una referència sobre un contracte d’un retaule pintat per a l’església parroquial d’aquesta ciutat. Nicolau Querol, pintor de retaules, va contractar en 1441 una taula dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança per a una capella de l’església de la vila. El document no especifica la parròquia ni la capella, però podem aventurar que es referia a l’església de Santa Maria.
Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança de Pego. Pintor: Antoni Peris (documentat a València entre 1404-1423). Wikimedia Commons.
Nicolau Querol era un pintor conegut a València. El Consell de la ciutat li va encarregar que custodiés els entremesos que es feren per a la festa del Corpus, entre altres afers. El 3 d’abril de 1441, Querol pacta el dit retaule de l’Esperança per encàrrec de na Constança, esposa de Pere Viver, veí de Sagunt. Els capítols del contracte van estar signats pel canonge de la Seu de València, mossén Francesc Daries, que era el procurador de na Constança. L’obra es componia d’una taula central dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança i en les taules laterals es representaven els Set Goig de Maria. A l’àtic del retaule, que era la taula que rematava el conjunt, s’especificava que havia de pintar-se la Crucifixió, amb Maria i sant Joan, i a les polseres i bancal l’escena de la Pietat i sant Miquel.
Quant a la temàtica, es pot dir que la representació de Maria embarassada també fa al·lusió a l’Encarnació de Jesús, i tenia els seus orígens amb la Mare de Déu Apocalíptica (Apocalipsi 12, 1-2) que havia de donar a llum a Jesús. En realitat, l’evocació dels Goig i de l’Esperança va ser una iconografia habitual entre el segle XIV i XV, emmarcada a dintre dels temes dedicats a evocar la vida de Maria, en sintonia amb els franciscans i la nova espiritualitat que s’havia anat gestant des del segle XII i també amb la Devotio moderna com testimonien altres retaules com per exemple els que pintà Antoni Peris a Pego, o el d’Albocàsser, entre 1413 i 1422. El de Sagunt seria un model més tardà, però, com dèiem, molt en la línia de l’art importat pels franciscans, que tanta rellevància van tenir a aquesta ciutat.
Obres consultades:
José Sanchis i Sivera, Pintores medievales en Valencia, Barcelona, l’Avenç, 1914.
Article publicat a «La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre» (22/04/2021)
Una de les fonts més importants per a l’estudi de l’Edat Mitjana és la documentació conservada en els arxius. Els protocols notarials ens descriuen sovint testaments i últimes voluntats dels testadors. En una època en que la mort estava tant present en el dia a dia, a causa de les epidèmies, guerres i la poca esperança de vida, fer donacions econòmiques a esglésies i monestirs els preparava per a estar el més a prop possible de Déu. És clar que l’estament de la noblesa, prelats i gents amb bona possició econòmica es podien permetre ser soterrats a sumptuoses capelles o a prop de l’altar però, per a la majoria de la població el seu lloc eren els fossars que des del Baix Imperi se situaven a dins de les ciutats. Ara bé, es creu que a partir del segle XIV es van protegir mitjançant murs.1
En aquest article presentem part d’un llegat, o testament, d’un veí de Puçol anomenat Pere Peiró. Aquest va ser soterrat al convent de Sant Domènec (ara Capitania General) de València. Però, més que la descripció de com vol que siga el seu funeral i on s’ha de soterrar són les persones que anomena l’interessat a les seues darreres voluntats. Uns són els seus marmessors, que eren de Sagunt. Així mateix, per a ell era molt important el Monestir de Santa Maria del Puig, on dóna certa quantitat de diners, o també l’església d’Almenara. A més, ens anuncia que a aquesta localitat ja existia un hospital-alberg molt abans que el fundat en 1422 per Olf de Pròxida.2 Sense dubte, unes dades molt interessants que ens revelen nova informació i que ens ajuden a entendre, d’una banda, la cultura de la mort a l’època medieval, tant present en l’inconscient col·lectiu d’aquells temps,3 i d’altra, a tenir notícia d’edificis ja desapareguts però a la vegada rellevants per a aquelles persones. A continuació transcrivim la part més important d’aquest testament:
“Jo en Pere Peiró, vehí de Puçol […] elegisc marmessors e executors del present testament e derreres voluntats mies, ço és a saber en Johan Corbera e en Bernat Folqueres vehins de Murvedre […] e aprés elegesc sepultura al meu cors fahedor és a saber en lo monestir de Preycadors de la ciutat de Valencia, […] en lo qual vull lo meu cors ses soterrat e vull que aya quatre frares, ciris e la creu segons és acostumat, los quals IIII frares abans que.l meu cors sia soterrat vull que diguen les ledanies feyta / / dels meus béns sia feta la mia sepultura, novena e capdany be honorablement aconeguda de les / / missions. E axi mateix vull e man que a tots aquells qui en lo dia de la mia sepultura si vistera e portar caperons, vestits negres […]. Item vull e man que decontinent que lo meu cors sia soterrat me sien cantades misses de sent Amador per aquell o aquells frares de la dita orde que els meus marmessors elegiran e volran a les quals e per les quals misses damunt dites leix XXX sous reals de València. Item lex a la luminaria de Sent Joan de la ecclesia major d’Almenara V sous. Item lex al espital del dit loch V sous. Item lex a un frare lo pus possible qui sia en lo monestir dels dit preycadors a con / / de L sous en ajuda de / /. Item lex a nostra Santa Maria del Puig / /. Item lex a la dona na Vicenta filla d’en Pere Lido vehí de Puçol, muller qui de.n Romeu Calaff per molts e diverses serveis que aquella me ha fets de gran temps ençà”. [ACCV 28.494, (any 1403)].
Unes fulles més endavant d’aquest protocol està el testament de Vicenta, que en realitat era la filla de Pere Peiró. Aquesta estava casada amb l’adés anomenat Romeu Calaff, que era d’Almenara. Quan Vicenta va morir també va ser enterrada en “lo fossar de la ecclesia de Sent Joan d’Almenara”. Tal vegada, per això, el seu pare va legar una suma de diners a l’hospital i església d’aquesta localitat.
1Juan Vicente García Marsilla, “Capella, sepulcre i lluminària. Art i societat urbana”, en Art i societat a la València medieval, Barcelona, Afers, 2011, p. 193.
2Estel Bosó, “L’Hospital d’Almenara de 1422”, Orley 14, 2017.
3Juan Vicente García Marsilla, “Capella, sepulcre i lluminària. Art i societat urbana”, ibídem.
Història, art i cultura 