S’anomena període andalusí el temps en què la península Ibèrica va estar sota domini musulmà. Concretament des del 711 fins al 1492, any de l’expulsió dels musulmans per part dels Reis Catòlics. En aqueix llarg transcurs pràcticament de huit segles és quan les transformacions al nostre poble són més que evidents, sobretot pel que fa als cursos d’aigua, el tipus d’agricultura o l’urbanisme. En part, aquestes modificacions és el que han conformat el primer nucli de població de Quart, així com la distribució de les séquies, l’ús de la terra circumdant, etc.
Però, abans d’endinsar-nos en l’estudi del Quart musulmà cal tenir en compte l’origen de la paraula “Quart”, i és que el mateix topònim ja crida l’atenció, perquè potser siga, a part de Quartell, l’únic poble de Les Valls que no tinga un nom àrab. Alguns mots com “Quart” o el propi “Quartell” van perviure en l’època visigoda amb el vocable llatí de “Quartus” (en el cas de Quart) i “Quartel” (per a Quartell) (MEMBRADO, p. 12), i tampoc es descarta la possibilitat que altres denominacions com per exemple “Cuarto”, per al cas de Quart, o “Quartell”, per al Quartell actual, fossen mots mossàrabs que van romandre durant l’etapa de dominació musulmana (BALLESTER, p. 26). En canvi, certs topònims que ens envolten, com el nom de Benifairó, que fa referència a la família dels Hayrún; Benicalaf, els Khalaf; l’Àrap, o “els àrabs”; Algar, que vol dir “la cova”; Almorig, “el pradet”; Albalat, “la calçada”; o noms com Alfara, Alqueria o Raval, que venien a identificar-se amb poblats extramurs, entre altres, tenen uns orígens islàmics.
Per tant, el fet que Quart conserve el seu nom llatí ha fet constatar a molts historiadors que el nostre poble havia repel·lit més o menys els invasors musulmans, havent pogut persistir la població llatina-visigòtica almenys durant els primers anys de l’etapa andalusí. El mateix podríem pensar de Quartell, on per cert el sufix “-ell” s’entenia com a diminutiu de “Quart”. Tal vegada la seua creació depenia d’alguna manera de Quart, o ja des d’època romana va ser un lloc establert a partir de Quart (BALLESTER, p. 75).
Segons Carme Barceló, el repartiment geogràfic de tots aquests assentaments abans descrits va ocupar dues zones principals: d’una part la de la Font de Quart i els seus voltants, i d’altra la zona d’entrada del curs del Palància al nostre terme (BARCELÓ, 2006: p.18). És evident que una de les claus d’un assentament musulmà, a part de la utilitat per a la vida que tenia estar situats al costat d’un curs d’aigua com era la Font, va ser l’explotació d’aquesta, indispensable per a la religió musulmana, ja que era l’element primordial per a rentar-se el cos en fer l’oració. Per aqueixa raó, moltes de les séquies que es van construir estaven a prop de mesquites i espais públics com els banys, com bé es pot apreciar a la veïna Murbiter (Sagunt). Normalment, els cursos d’aigua havien d’arribar a la població de manera pura i sense haver-se distribuït prèviament ni utilitzar-se per a regar els camps. Aquests, per la seua part, se solien instal·lar terres a baix per aprofitar l’aigua sobrant.
Quart, juntament amb les altres alqueries de Les Valls (incloent-hi moltes de les ara desaparegudes), es trobava a l’abric de dos hisn o castells importants, que servien d’aixopluc en cas que la població d’aquests entorns hagués de resguardar-se d’algun atac. Ens estem referint al castell d’Almenara i al de Sagunt. Per entendre açò cal parlar de quina era l’administració política de la zona durant el període que estem estudiant.
El 711 es va producir l’arribada, des del nord d’Àfrica, de famílies àrabs vingudes de l’est i grups berbers del Magreb. Amb la incorporació al califat, que tenia la capital a Damasc, la península Ibèrica va restar sota el domini de la dinastia dels Omeies. Aquesta estirp va ser després destronada pels Abbassís, que traslladaren la capital a Bagdad, però, un príncep fugit de Damasc anomenat Abdarrahman va arribar a al-Àndalus, creant un nou estat que perduraria fins al 929, quan Abdarrahman III s’independitzà i instaurà un nou califat amb capital a Còrdova. Aquest califat duraria fins el derrocament d’ Hisham III, donant com a resultat la fragmentació del territori en regnes de Taifes. Però, si ens centrem en el període de mitjans del segle X, quan semblava que hi havia certa estabilització, és quan es van demarcar els centres de poder i es van crear les qurà, o províncies, que eren governades per un walí o Cadí, que normalment procedia de la família del sobirà o de l’aristocràcia.
El govern centralitzat en la península havia limitat el poder dels centres perifèrics, però a partir dels segles X-XI, i sobretot amb l’arribada de les Taifes, on diverses províncies i caps locals prengueren el control polític d’una determinada àrea circumdant, és quan l’assentament musulmà es notà amb força; també a la nostra comarca. Segons alguns autors àrabs com al-Razí o al-Isdrisi descriuen que l’àrea de Quart estava sota la influència de Murbiter, que limitava amb València al sud, amb Onda al nord i amb Sogorb i Llíria a l’oest. Murbiter va ser un amal, o districte administratiu i de justícia, independent a València (BARCELÓ: 2007, pp. 65-93). A partir d’ací destacarien (a part de Sagunt) altres hisn o castells importants com el d’Almenara (Al-manara) o el d’Onda i uns més menuts, amb caràcter defensiu que servien per a controlar els camins i passos importants com els que podem trobar a la Vall del Palància: el castell de Beselga, Segart o el de Torox (Torres Torres).
Podria haver tingut Quart una fortificació de vigilància d’aqueixes característiques com a Beselga o Torres Torres? És una hipòtesi, però, segons les prospeccions arqueològiques realitzades al cim de la muntanya del Codoval, que ja oferia una ocupació des dels temps de la Prehistòria, s’han localitzat nombroses restes ceràmiques d’època àrab, així com una sèrie d’estructures (concretament un mur gros de pedra de forma circular) que conviden a pensar en una possible construcció de defensa i vigilància amb una vista posada en direcció al camí de Vora Junta, que unia la Vall de Segó amb les poblacions de l’interior, i al mateix temps controlava tota la vall fins a la mar. L’estructura mencionada, que segurament data d’època Contemporània i que servia com a cercat per a la ramaderia, reutilitzaria, segons els arqueòlegs, pedres de construccions més antigues datades entre el segle IX i XI (PARDO, p. 51). El que no sabem és si aquella edificació o poblat podria haver sigut anterior a l’ocupació en el pla, o si va existir coetàniament amb les alqueries (ENGUIX i MARTÍ).
Per la seua part, l’origen del nostre poble està en l’assentament al pla d’una sèrie d’alqueries, les quals es componien de diverses cases amb graner, estables per als animals i un hort. Aquest tipus d’habitatge era hereu de les cases d’origen clànic i berber, que aprofitaven de manera comunal els recursos naturals, entre ells l’ús de l’aigua a través d’un regadiu intensiu. D’ací, que la majoria d’aldees s’establiren a prop de cursos abundants i no interromputs d’aigua, que asseguraven la no escassesa. Les cases estaven situades en la part alta del terreny, deixant en terres més baixes un espai per als camps de cultiu que arreplegaven l’aigua sobrant per al reg (FERRI, p. 12).
Hipòtesi del nucli antic de Quart de les Valls
La morfologia actual dels carrers del poble deixa poc lloc a la imaginació de com serien les cases i carrers que componien aquesta alqueria. De fet, qualsevol intent d’aproximar-s’hi a definir un carrer antic amb la forma que tenen actualment és bastant arriscat. No obstant això, hi ha certs vials que ens poden donar una pista d’on estava el nucli antic de Quart. Aquests serien, per exemple, el de Doctor Berenguer, amb un possible zuqâq o atzucac (carrer sense eixida), o el carrer Comandant Altabella, que per la seua fisonomia i per la proximitat al nucli antic de la població, que tal vegada no eixiria del recinte que hem assenyalat al plànol, podrien ser una reminiscència de l’antic traçat musulmà. Però, hem d’entendre que la trama urbana musulmana no es concebia com ara l’entenem nosaltres. Els pobles berbers, recordem, provenen d’un sistema comunal, i el seu urbanisme s’adapta al clima i també a com s’entenia la família per part d’ells (FERRI, p. 12). Les cases es construïen per a una unitat familiar. Si aquesta creixia no se’n feia altre domicili, sovint s’adossaven habitacions a la casa familiar existent. Els carrers no eren fruit d’una planificació com feien els romans, els quals traçaven una quadrícula nord-sud, en realitat eren privatius, és a dir, que no eren públics (EPALZA, p. 141). Eren fruit de l’espai que no s’utilitzava per a la construcció o ampliació de la casa, d’ací que no fossen rectilinis. Eren estrets i sinuosos perquè estaven concebuts com una mena d’organisme viu.
D’altra banda, tampoc no podem pensar que la fisonomia que va adquirir Quart en època almoràvit (a la fi del període andalusí), on ja estaria més definida i urbanitzada la població, seria la mateixa que durant el període califal inicial. Hem de considerar que les cases van anar aprofitant un entorn previ i que es van distribuir de forma més o menys separada les unes de les altres en un primer moment. Quan l’espai és va anar completant és quan anirien adossant-se entre elles i sorgiren els atzucacs com a procés resultant d’una saturació de l’espai (NAVARRO i JIMÉNEZ, p. 290).
Carrer Doctor Berenguer
Pel que fa a la forma de les cases solien tenir murs grossos i no massa finestres, per evitar així la calor i, a la vegada, les mirades indiscretes. Al contrari que a dins, on els habitatges disposarien de patis amb fonts i arbres on s’obrien les portes i finestres de les habitacions.
Normalment aquestes alqueries solien estar cercades per un mur. En les ciutats era una muralla, però en les poblacions més menudes aquest paper el solien complir les mateixes parets de les cases i horts, les quals no tenien eixida exterior. Aquestes són les denominades cases-muralles (EPALZA, p. 138). Els fahs o camp de cultiu es trobaven a fora de les poblacions, disposant-se entre els camins que anaven d’una alqueria a altra o al costat de les vies principals de comunicació, que solien tenir un sentit radial, aspecte que encara hui en dia es manté (EPALZA, p. 139). El paisatge agrari estaria compost per garroferes, oliveres, moreres, figueres i també safrà, que s’usava per a tintar les teles. A la nostra zona sabem que també es va cultivar l’arròs i la canya de sucre.
Atzucac al carrer Doctor Berenguer
Els maqâbir o cementiris podien estar dins del cercat de la població, però si hi havia una ampliació del perímetre habitat és possible que se situaren extramurs, envoltant l’alqueria. Per la seua part, la mesquita constituïa una fita molt important dins de l’urbanisme musulmà, car, no era sols el lloc d’oració sinó que també era on s’escoltava la jutba o sermó, que tenia un caire polític, ja que servia per a transmetre al poble les consignes del príncep o Cadí a més de considerar-se un acte d’adhesió al califa (NAVARRO i JIMÉNEZ, p.216). Per això, solia edificar-se a al centre de les poblacions musulmanes, i segurament estaria on està l’actual Casa de Cultura. Era necessària en qualsevol poble o ciutat, ja que l’oració, que es realitzava cada divendres al migdia, era obligatòria. La resta de les oracions, que també eren d’obligat compliment es podien fer a qualsevol lloc “pur”. També les mesquites eren un lloc d’ensenyament, sovint usaven edificis propers o bé els portals d’aquesta servien per a educar els nens (EPALZA, p. 144).
El model d’urbanisme musulmà, per tant, responia a unes necessitats, on l’aprofitament de la terra, el sòl i les bones comunicacions eren essencials per a viure. Tot i que és cert que ocuparen un espai que ja prèviament havia sigut explotat pels romans i possiblement pels visigots, l’assentament en el pla degué ser diferent de l’ocupació en altura, on podia tractar-se d’alguna construcció de vigilància de l’entorn. Aquest sistema de defensa no es pot descartar a Quart, donat que també s’ha vist en altres poblacions, i està associat a l’època almohade (FRANCO, p. 368), on l’alqueria se situa a la vall i a una elevació propera s’erigia una torre de vigilància.
Bibliografia:
BARCELÓ, Carme, “Passeig toponímic: de Sagunt a Saguntum”, en De Murbiter a Morvedre. Catàleg d’Exposició, Sagunt, Fundació Bancaixa, 2006, pp. 15-20.
BARCELÓ, Carme, “Sagunt i el seu territori en l’època àrab”, Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, Nº 35-36, 2007, pp. 65-94.
BALLESTER, Xaverio, “Toponimia valenciana prejaimina”, en Liburna, Nº 8, 2015, pp. 51-78.
EPALZA, Mikel, “Un «modelo operativo» de urbanismo musulmán”, en Sharq Al-Andalus. Estudios mudéjares y moriscos, Nº2, 1985, pp.137-149.
FERRI, Marc, Catàleg general del patrimoni del Camp de Morvedre, Sagunt, Fundació Bancaixa, 1998.
FRANCO, Francisco, “Estudio comparativo del urbanismo islámico de seis poblaciones de la Vía Augusta Sagunto/Xàtiva/Orihuela y Ontinyent/Bocairent/Beneixama”, en Simposio Internacional sobre la ciudad islámica, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1991, pp. 353-474.
LÓPEZ, Pedro, Los castillos valencianos en la Edad Media. Materiales y técnicas constructivas, Vol I., València, Biblioteca Valenciana, 2002.
MEMBRADO, Joan Carles, “Etimología y semántica de topónimos municipales valencianos y aragoneses”, en Actes de la VII Jornada d’Onomàstica, Xèrica, 2013, pp. 239-254.
NAVARRO, Julio i JIMÉNEZ, Pedro, “Algunas reflexiones sobre el urbanismo islámico”, Artigrama, Nº 22, 2007, pp. 259-298.
PARDO, J., Catàleg d’espais i béns protegits de Quart de les Valls, Quart de les Valls, Ajuntament de Quart de les Valls, 2015.
Història, art i cultura 