Hui en dia, que vivim a la nostra vall envoltada de camps de tarongers, ens resulta estrany pensar que en un passat no massa llunyà el paisatge agrari que nodria les nostres terres es resumia majoritàriament a oliveres, garroferes, moreres i altres espècies, que compartien l’espai amb la copiosa Font de Quart, un entramat de séquies i molins.
A partir del segle XVII comencem a tenir més registres documentals que ens aporten informació sobre el paisatge agrari del terme de Quart així com de la resta de pobles de la Vall de Segó i Sagunt, i una cosa que crida l’atenció és que la majoria d’arbres en què es feia referència a la documentació de l’època eren garroferes. A més que aquestes poblaven els terrenys del voltant del poble, també anaren guanyant espai a les muntanyes, en detriment dels pins i les carrasques. Segons Pérez Puchal, que va estudiar el paisatge agrari de la comarca del Camp de Morvedre, en plee segle XVIII el bosc de carrasques, que ocupava sobretot l’interior de les Valls i la Vall del Palància: Morvedre, Albalat, Estivella, Torres Torres i Algar, comença a veure la seua desaparició perquè aquestes es van substituint per arbres aptes per al comerç; sobretot per a extreure la fusta, que s’utilitzava per a la construcció naval. Parlem de noves espècies com els xops, els noguers, entre altres, que es solien plantar a la vora dels camins, entre els límits dels camps i les vies paral·leles a les séquies. Una partida que encara ens recorda aquest tipus de plantació és precisament l’anomenada de “l’Om Negre”, a l’assagador de Quartell, on aquests arbres estaven alineats a cada costat del camí a la vora de la séquia. De fet, els frares servites de Quart posseïen unes fanecades de terra en aquesta partida.
Cavanilles, també es va fer ressò dels arbres que poblaven les Valls i dels productes que d’ací s’extreien. Entre ells estaven la mel, però sense oblidar les hortalisses, el blat i sobretot les arroves d’oli, de garrofes i de seda (CAVANILLES, Antonio Josef, Ovservaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, Imprenta Real, 1795, p. 119)
Els vessants de les muntanyes, a més del pla, comencen a ser utilitzats per a ser omplerts de garroferes, oliveres i arbres fruiters. (PÉREZ PUCHAL, Pedro, El paisaje agrario del bajo Palancia, València, Institució Alfons el Magnànim, 1968, pp.63-66). La plantació de garroferes, per exemple, va ser abundant en la muntanya baixa. Hem de tenir en compte que el terme de Quart és, en comparació amb la resta de les Valls, el que més hectàrees de muntanya baixa té: 120,17 ha. segons Pérez Puchal; per darrere estava Benifairó, que en tenia 86,55 ha.
En definitiva, els garroferals eren els arbres que més abundaven al terme de Quart entre el segle XVII i XVIII, i part del XIX. Segons els registres documentals de l’Ajuntament de Quart es fan contínues mencions de la recaptació d’impostos gràcies al cultiu extret d’aquests arbres. De fet, tenim notícies sobre veïns concrets de la vila i sobre els seus béns que ens donen testimoni d’aquest fet. Un d’aquests veïns va ser Cecília Queralt, que era germana de Josep Queralt, un dels servites de la localitat. Segons el testament d’aquesta dona, a part de la casa on vivia i que tenia a la “calle de abajo”, disposava d’una bona quantitat de terres de secà: tenia tres cafissos de terra de garrofera en la partida de la Rambla, que fitava amb les terres de Miquel Amoròs, de Josep Ferrer i amb l’anomenada muntanya de Ribelles i el barranc del Codoval; tenia altres tres fanecades de garrofes a la partida del Codoval, que confrontaven amb la de Vicent Bayona, Juan Queralt, Ignacio Queralt amb el barranc enmig; altres nou fanecades de garroferes en el barranc de l’Arquet, terme d’Almenara, barranc en mig; tres fanecades en la partida del Rajolar, que fitava amb les terres del senyor (del comte d’Almenara), carreró en mig i huit cafissos de garrofes en la partida de Fontanelles.
Una altra notícia l’hem coneguda de Francisco Guijarro, que era l’arrendador de la batllia de Morvedre, a través d’un litigi que tenia amb els servites de Quart: aquest comenta que les terres que tenia el convent eren garroferes, oliveres, figueres i vinyes, a més d’una casa en la partida de Fontanelles, que afrontava amb el camí de la Cerverola, terme de la Vall d’Uixó, i el barranc al fons (Batlia, PI 3595, any 1806).
Però, sense dubte, un dels llibres que més informació ens ha aportat sobre els veïns i les propietats que aquests tenien va ser el llibre d’Amortitzacions de Quart i el seu annex Quartell de 1889, una mena de declaració de béns i propietats. En aquest llibre apareixen mencionats veïns d’altres pobles de les Valls com Antoni Soriano, de Faura, qui tenia moreres en el terme de Santa Coloma (p. 13 v); un tal Vicent Ferrer, que comprà un camp de vinyes, llimeres i oliveres a la partida de la Canyada d’Arnau, a Morvedre; també comenta que gran part de la partida del Codoval estava poblada de garroferes, (p. 14 r), així com les possessions del capellà de l’església de Quart i de Quartell, en Josef Escrig, qui tenia garroferes en terra inculta sobre la Font (p.1 r).
És difícil saber quan se’n va anar abandonant la plantació de secà per l’agricultura intensiva de regadiu. La introducció del secà, ja va ser en part, des de l’època medieval i moderna, incorporada a conseqüència de les successives èpoques de sequera. Optar pels cereals, la vinya, el blat i el panís, es contemplava com una collita més estable. Ara bé, això no significa que no hi hagués regadiu des d’època medieval; aquest es concentrava més en les zones properes a les marjals amb la utilització de nòries, d’on es podia recaptar l’aigua de manera més fàcil que cap a les zones més altes, car el mant freàtic estava més fons i no era viable la construcció d’un aparell d’aquestes característiques.
A les acaballes del segle XV, també tenim notícies del cultiu de la canya de sucre, que va ser incorporada durant la dominació musulmana. Aquesta es concentrava entre Benavites i Quartell, per on creuava el camí Reial a Castelló; una zona de senyoriu que segurament era treballada per la mà dels mudèjars (PÉREZ PUCHAL, p. 82). Possiblement es mantindria fins al segle XVI, o fins i tot fins a l’expulsió dels moriscos, ja que en els segles successius no es menciona el seu conreu. A partir d’ací, el cultiu de secà prengué força, i en el segle XVIII hi hagué una intensa roturació de les muntanyes que es va veure intensificada en el segle XIX amb la plantació de les figueres i les oliveres i els altres arbres, com hem vist.
Aquest panorama duraria fins a la seua gradual desaparició entre els segles XIX i XX. En 1806, la plaga de la “negrilla” va fer que molta producció d’oli s’arruïnara. A aquesta s’adjuntà la malaltia del cuc de la seda i la desaparició de les moreres. Això fa que es substituesca per vinya i altres arbres fruiters, però també s’intensifica el cultiu de regadiu comercial. A més, es comencen a perforar pous per poder acollir aquest regadiu, i prova d’això és l’enorme quantitat d’aquests pel nostre territori. Les obres anaven a càrrec de terratinents individuals, que després s’unirien amb comunitats de llauradors, obrint pas a una nova era on l’arbre predominant seria el taronger.
Ajuntament Quart de les Valls
Història, art i cultura 