Llibret de Falla: Unides, units, Falla la Vila, Sagunt, 2024, pp. 112-119.
Article premiat amb el premi Emili Llueca a millor assaig del Camp de Morvedre en un llibret de falla, 2024.
Camp de Morvedre
El dia de Sant Peregrí a Quart de les Valls
Cada 1 de maig se celebra a Quart de les Valls la festa en honor a Sant Peregrí, la qual s’acompanya de les famoses calderes que s’instal·len a la plaça Major, per al gaudi de tots aquells que vulguen tastar aquest plat tan típicament valencià, així com la benedicció dels “prims”, uns pans cremats que es porten a l’església major, adornats amb tota mena de flors, i es beneeixen en la missa en honor a aquest sant.
Calderes de Sant Peregrí. 1 de maig de 2024
La història d’aquesta festa cal buscar-la en el moment que estava en funcionament l’antic convent servita de Quart, el convent del Peu de la Creu i el Sant Sepulcre. Els servites eren frares mendicants, i com a tals, vivien de la mendicitat, de la mateixa producció dels seus productes, tot i que també mercadejaven amb el ramat, que moltes vegades venia del Maestrat, de l’arròs, que el portaven de Sueca, o d’altres de les seues heretats situades en el terme de Quart.
Una de les funcions que hi tenien, en el convent (ara desaparegut) era el fet de cuidar a malalts, peregrins i gent amb pocs recursos que s’allotjava en les cambres destinades a tal fi en aquell antic cenobi. També disposaven d’un espai on repartir medecines, les quals es dispensaven també a la població en general.
No se sap la data exacta, però de segur que seria quan ja estaven plenament instal·lats a la localitat del Camp de Morvedre, allà cap a finals del segle XVII i sobretot al segle XVIII, quan començaren a repartir una olla per a la gent més desafavorida, sumant aquelles labors que com a orde mendicant que eren i amb més contacte amb la població del que pogueren tindre, per exemple, els religiosos que vivien als monestirs, sempre més aïllats de les viles i les ciutats, els servites encetaren aquesta bella tradició que encara perdura a dia de hui.
Arribats al segle XX, i inclús abans, amb l’exclaustració, quan els frares van desaparéixer i a poc a poc ho faria el cenobi, aquest ajut assistencial cap als pobres i necessitats va passar a ser desenvolupat per les protectores i els casinos, que, a diferència de com els entenem hui en dia, s’encarregaven de pagar les medecines si calia i ajudar els que no tenien recursos. Segons testimonis orals, sabem que a Quart de les Valls, va ser el “Sindicato de la Unión” qui es va fer càrrec, en determinades ocasions, que se servís caldera. Primer es feia el dia del Santíssim Crist de l’Agonia, que és la festa gran del poble, i després passà a servir-se també el dia de Sant Peregrí.
Altar de Sant Peregrí amb els prims
El prim, per la seua part, es dipositava a l’interior de les capelles de l’església, essent beneit pel sacerdot, com també es beneïa en acabant la caldera, que se servia a hora de dinar. Els prims solen ser grans, mitjans i menuts, i cada particular que hi col·labora posa unes flors per poder diferenciar el seu de la resta. Car l’església s’ompli, de gom a gom, d’aquests dolços, a més dels que la Confraria de Sant Peregrí reparteix després de la missa major d’aqueix dia. Inclús, en algun temps, quan hi havia algun malalt que no podia anar a la celebració se li emportava un trosset d’aquesta coca a sa casa.
I qui és sant Peregrí? Aquest era un sant italià, concretament de la ciutat de Forli, que va morir l’1 de maig de 1345. Peregrino Laziosi, que era el seu nom complet, va nàixer en 1265 i era fill d’una família adinerada de la ciutat. Un jove rebel que, des de jove, es va unir contra les forces del Papa Martí IV, i en concret contra Felipe Benicio, un servita que actuava com ambaixador papal. El qual no va ser ben rebut a Forli, ja que va ser colpejat i apedregat pels rebels, entre ells Peregrí. Sembla ser, que després de tot allò, Peregrí es va penedir i, després d’una visió de la Mare de Déu que el va aconsellar que es fes membre de l’orde dels Serfs de Maria, es va convertir en un més dels servites.
Sant Peregrí no únicament va entrar a formar part de l’orde, sinó que després va fundar un monestir de servites a la seua ciutat natal. Anys més tard, li va aparéixer un tumor al peu, però el sant va somiar que Déu se li apareixia i el curava i finalment sembla que es va restablir. Per aqueix motiu, aquest sant també és patró contra les malalties i sobretot contra el càncer.
M’agradaria donar les gràcies a Remigio i a Ana per les seues informacions.
Article publicat a El Periódico de Aquí (03/05/2024).
L’INTERCANVI EPISTOLAR ENTRE ALFONS EL MAGNÀNIM I ELS JURATS DE MORVEDRE
Tal dia com hui, en 1412, va tenir lloc la famosa batalla del Codolar o de Morvedre, que va enfrontar els bàndols nobiliaris dels Centelles contra els Vilaragut. Una contesa sanguinolenta on van haver-hi més de mil morts i molts empresonats, entre ells el fill del governador Arnau Guillem de Bellera i Joan de Castellví, el justícia criminal de València, per part de cavallers castellans i morvedrins (Cáceres, S.: 2015, p. 371). Aquest va ser el principi de la lluita per la independència de Morvedre, després d’haver-la perdut arran la Guerra dels Dos Peres, que va tenir lloc entre 1356 i 1375. El primer intent d’escissió va vindre de la mà de Ferran d’Antequera després de ser elegit com a nou rei de la Corona d’Aragó al Compromís de Casp. Poc temps abans, els Centelles, es van posar del costat d’aquest i a la dita batalla del Codolar, que va tenir lloc entre Sagunt i Puçol el 27 de febrer de 1412 venceren als partidaris del comte d’Urgell, que era l’altre candidat al tron, i que estava, a la vegada, recolzat pels Vilaragut. Va ser, doncs, el 5 de juliol d’eixe mateix any quan el nou rei va atorgar el privilegi de vila reial autònoma a Morvedre. Tot i això, aquest estat no va tindre molt de recorregut, i el 9 de febrer de 1415 aquesta vila reial tornava a dependre de València. (Bernabeu, S.: 2022, p. 6)
Tal com comenta Sandra Cáceres, aquell moment de l’interregne, abans d’elegir el nou rei, quan encara hi havia un buit de poder, va ser una possibilitat perquè aquelles ciutats, com Morvedre, però també Cullera i El Puig, que havien perdut la seua autonomia, encetaren unes revoltes contra els poders municipals de València per intentar recuperar allò que els havia arrabassat Pere el Cerimoniós (Cáceres, S.: 2015).
Dins d’aquest panorama, i sobretot en temps d’Alfons el Magnànim, fill de Ferran d’Antequera, és quan Morvedre tornà a adquirir de manera definitiva la seua titularitat independent (no exempta de problemes), el 26 de maig de 1417. Una de les principals empreses de la monarquia va ser l’elecció dels justícies. I va ser així quan el rei va ordenar a Vidal de Blanes, el governador del Regne, que establís l’elecció del justícia local a través del sistema instaurat per Pere el Cerimoniós, sortejant una sèrie de noms dels quals es triarien tres candidats de la vila i entre aquests un que seria l’elegit pel justícia criminal de València. Per tant, es continuava amb el sistema electiu des de la capital (Bernabeu, S.: 2022).
Retrat d’Alfons el Magnànim Wikipedia Commons.
És d’aquest període que presentem una sèrie de missives entre els jurats de la vila de Morvedre i el rei. I és que una de les formes d’ingerència, per dir-lo així, de la monarquia a les ciutats era a través dels jurats i del seu sistema d’elecció (Cáceres. S.: 2015, p. 367). Aquesta ingerència de la reialesa no va ser vista amb bons ulls a Morvedre, cosa que va provocar moltes disputes i problemes entre els habitants, que es negaven que els seus justícies es designaren des de València.
En aquests i altres assumptes, van tenir un paper molt important els missatgers. Els qui feien d’intermediaris entre els jurats de Sagunt i el rei. Un d’aquests missatgers, que destaca especialment durant el quatre-cents, és Martí d’Esparça. En una d’aquestes missives és curiós comprovar com en ple segle XV cohabitaven encara bastant població musulmana amb la cristiana. Així com la supeditació d’aquella als senyors de la vila. Entre els problemes que podien succeir a la vila, comenta com per exemple el pagament de les rendes dels moros als cristians o si es cometien delictes com el robatori d’animals o brossa, que es deixaren als justícies de la mateixa vila actuar i exercir la justícia pròpia sense que s’entremetés, pensem, cap magistrat des de València. Això denota, des del temps de Ferran d’Antequera, que els morvedrins es negaven a un control des de la capital.
“Molt alt e molt poderós rei e senyor
A la vostra magnífica senyoria expon Marti d’Esparça missatger de la vila de Murvedre e diu que la cort del justícia de la dita vila es estat practicat del temps ençà que la vila és de cristians que del moro o moros qui per lur plana voluntat són obligats en los libres de la cort judicials en donar e pagar a algun cristià diners, béns mobles, fruyts, censos, rendes, coneix e ha conegut lo justícia de Murvedre així mostre e appar per actes de la dita cort vullats los dits moro o moros sien de realench o de sglesia o de cavaller o d’altres senyories
Item si lo cristià ha acció e demanda contra lo moro de raó de béns si entés que aquell moro possehesca en lo realench vulles que sua per compra o renda o per demanda de comisvol al que sua acció reyal de açò aytal coneix e ha conegut tots los dits temps lo justícia de la dita vila e aixi mostra per los actes sobredits.
Item senyor si clams de bèsties, bestiars de bous e de vaques, cabres, cabrons o altres animals si han posats per cristià contra moro del qual si han les dites bèsties, bestiars o altres animals e encara si han posat clam contra moro de entrada de persones de furtar erba, cullir e pendre fruyts de persones de altri o altres consemblants delictes de açò ha conegut e coneix lo justícia de la dita vila per los temps damunt dits e açò.s mostra per infinits actes de la dita cort. E encara novellament lo batlle de la dita vila en gran e prejudici de la jurisdicció del justícia de la dita vila fa entrament de la consciència dels casos de supra expressats, hoc encara ni més ab grans manaments penals al justícia de la dita vila que no s’entrameta de la coneixença dels dits casos primer mencionats ni axi com ha acostumat, les quals coses senyor molt excellent són contra los bons usos e pràctiques antiquades de dessús la vila e de cristians ançà de gran derogació de la jurisdicció del justiciat de la dita vila mina e vituperi d’aquella.
E en gran dan dels habitadors de la dita vila car com son los moros poblats en lo terme de la dita vila e si los justícies de la dita vila los han a jutjar fan hi justícia espatxada sens pahor a favor dels dits cavallers raó per lo gran esforç del consell de la dita vila, ço que ressava en lo batlle. E per amor de açò la dita vila suplica vos senyor que si ha de vostra mercé manar ab grans manaments penals al dit batlle de Murvedre que de la dita coneixença no s’entrameta en aquella e leix al justícia de la dita vila si segons ab antiq no segons dit es estat usat, practicat ostilat per en consuetut valida deduhit. E no res menys senyor, placiaus manar al dit justícia que dels damunt dits casos vulla coneixer per aquells determinar si és segons antigament per los justícies de la dita vila es estat acostumat no permetant altres officials coneix ne determinar los dits casos, novitates….” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons IV (V), Minutes, 56. Carta de Martí d’Esparça, emisari de Morvedre, al rei Alfons).
En altra missiva farien de missatgers el batlle, Tomàs Rubau, Pere Castelló, doctor en drets, el mateix Martí d’Esparça i Ferran Armengol, generós.
“Molt alt e molt excellent príncep e poderós Rey e senyor
A vostra gran magnificència per affers de ingent congoxa tocants desolació d’aquesta vila destinans en missagers los batlle en Thomas Rubau jurat, lo doctor Pere Castelló, en Martí d’Esparça e en Ferrando Ermengol suplicants humilment vostra confiança senyor que de vey e li placia en aquells exaudie benignament e donar creença per tot açò que li explicaran e suplicaran / / nostra. Ab açò senyor haurem en singular do e gracia de vostra gran senyoria la persona de la qual molt exellent nostre senyor déu per sa clemència mantenga en bona sanitat e longa vida e la exalie victoriosament amen. Supradicta Murvedre a XIII dies de juny. Els jurats i consell de Murvedre”. (ACA, Real Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie general, 0551. Carta dels jurats i del consell de Morvedre al rei).
Els jurats envien una lletra al rei, recordant com Ferran I ja havia atorgat a Morvedre la titularitat de vila independent i com ara romania oblidada i miserable, en paraules textuals, tal vegada per veure si així podien deslliurar-se de les rendes. En aquesta es queixen de les demandes econòmiques que la ciutat li exigia des de temps de Martí l’Humà. A més d’aquestes se sumaven les demandes que feia des de València el batlle general, les quals no podien assumir.
“Molt excellent príncep e poderós Rey e senyor
be creem acorden a vostra gran senyoria los serveys personals les excellentisimes despeses e los dons graciosos fets vltra poder ab gran liberalitat de cor al molt alt senyor Rey en Fferrando de gloriosa memòria, los quals crehiem null temps esser oblidats, de que senyor speravam final reparació de aquesta vila misserable la qual veem esser lexada a oblició axi com l.om mort, si donchs vostra piíssima clemencia senyor no la revivificat. O senyor e fets nos dignes que nostra exaudició vingue devant vostra reyal magestat e no perescam aixi en ubert. Car la ciiutat nos demana diverses quantitats pecuniaries afermant esser.li degudes per contribució en donacions del temps ençà que.l molt alt senyor Rey en Martí de loable recordació començà a regnar, de les quals per document d’àpoques són averades moltes solucions. Ens demana encara del temps del dit senyor Rey en Fferrando lo qual creem haver servit axi de persones com de béns segons dit havem tan liberalment, no volem dir perquè com la vila d’aquest regne ens demana semblantment del temps vostre senyor a qui desigam axi servir ab doble cor com james fessem a Rey e senyor nostre.
Cominant nos les quals si eren acceptades fer çò que déu no vulla es be dubte descandel. E d’altra part lo batle general nos congoxa de demandes e en altre manera. Si dones d’una cosa a haviem a servir les dit senyor Rey en Fferrando e de semblant havem a servir a vos senyor. E per aquelles mateixes havem a contribuir ab la ciutat la vila senyor desolada es aterrada. Era no es bastant a portar los carrecs multiplicats en special de mig del any de X ençà. Aquests e altres afers per abreujar l’escriuré explicara e suplicara a vos senyor pues e estasament en Martí d’Esparça missatger nostre al qual sie mercé vostra senyor donar creença. Suplicants vostre grati celsitud que dey li placia provehir prestament que la dita ciutat no vulla com que seu no és e mitigue la cominació de penyores comanant e fent.ne scriure d’aquest regne per que estan del nos poques seguir. E d’açò senyor farets gran servir a déu e nosaltres ho haurem a especial do e gran de vostra gran senyoria la persona de la qual molt excellent nostre senyor Déu mantengua per molts anys virtuosament. Scrit en Murvedre a tres dies d’abril de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor Mil CCCCXVIIII Vostres humils vassalls e besant la terra dessus seu els jurats de Murvedre”.(ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1231 (1419-4-3).
“Molt alt e molt virtuós senyor
Jatsia a la vostra gran senyoria haiam tramés per mitjans de nostre en Martí d’Esparça per supplicant a aquella que li plegats per sa mercé de voler confermat. E per romandre debats e qüestions entre lo gobernador d’aquesta vila de clamar a ampliar un privilegi a la dita vila atorgat de contiinent affectualment que los oficials coneguen de tots qualevol / / vehins de aquella dita vila dins aquella. E com lo gobernador de València no obstant lo dit privilegi novellament hai / / de la dita vila hun dels honrats homes d’aquella en gran dan e evident privilegi de dita vila, per tal trameté a la dita molt excellent senyoria en Bonafonat Berenguer, conjurat nostre, Pere Castelló doctor en leys, los quals si de vostra mercé sens donarets plena a fer incenti / / en tot açò quan sobre lo dit fet e altres a la vostra gran senyoria de part nostra explicació. E per servei senyor la Sancta Trinitat en lo seu sant. Escrit en Murvedre en desembre de Mil CCCCXVIII. Els jurats de Murvedre” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1002. Carta dels justíes de Morvedre al rei per renovar un privilegi a la ciutat de Morvedre).
En la següent carta s’exemplifica el que deia en l’anterior, quan es deia que el Missatger Esparça aniria a la cort per fer les demanes dels jurats, ja que aquest era el missatger de la ciutat de Morvedre.
“Molt alt e molt excellent príncep e poderós rey e senyor
A vostra gran magnificencia per afers molt cars tocant aquesta vila destinam missatger en Marti d’Esparça suplicant humilment vostra celsitud senyor que deny e li placia aquell vir benignament e donar creença en tot çò que li explicarà e supplicarà de part nostra. E açò hauran a singular gracia de vostra gran senyoria e la persona de la qual molt excellent nostre senyor déu per sa clemència mantenga en bona e longa sanitat e vida e la exalce victoriosament amen. Escrit en Murvedre a XX dies de ffebrer del any de la Nativitat de Nostre Senyor Mil CCCCXVIIII. Senyor vostres humils vassalls e sotmeses que vesants la terra devant vostres peus se comane vostra gran e mercé los jurats de la vila de Murvedre” (ACA, Reial Cancelleria, Cartes Reials, Alfons el Magnànim, Sèrie General, 1183).
Un emblema heràldic atribuïble a la família Pròxida, senyors de Quart de les Valls.
Arse, Boletín Anual del Centro Arqueológico Saguntino, 56, pp. 143-158, 2022
La reina María de Castilla y el patronazgo espiritual en Aragón bajo las directrices de la Observancia.
Aragón en la Edad Media, 31, 2020
Resumen
El patrocinio y soporte económico hacia las casas de religiosos fue uno de los métodos mediante el cual las reinas podían demostrar su poder o reforzar su linaje. La creación o reforma de conventos, monasterios u hospitales no cumplió una función meramente piadosa por parte de su promotor, sino que además jugó un papel fundamental con respecto al control político de sus reinos. Para María de Castilla (1401-1458), reina de Aragón, el respaldo hacia ciertos cenobios fue acompañado de la difusión de la Reforma Observante. En ese sentido, el artículo estudia a la reina como benefactora del convento de Santa María de Jesús y el Hospital de Gracia, en Zaragoza, y la iglesia de Magallón, además de destacar su aptitud y manejo en la resolución de los problemas de convivencia de ciertos monasterios aragoneses, a través de las noticias aparecidas básicamente en los registros de la Real Cancillería de la reina custodiados en el ARV y ACA.
Palabras clave: María de Castilla, Reino de Aragón, Reforma franciscana observante, Convento de Santa María de Jesús de Zaragoza, Hospital de Gracia de Zaragoza, Iglesia de Magallón.
Abstract: Patronage and financial support for religious houses was one of the methods by which queens could demonstrate their power or reinforce their lineage. The creation or reform of convents, monasteries or hospitals did not merely fulfil a pious function on the part of their promoter, but also played a fundamental role with regard to the political control of their kingdoms. For María of Castile (1401-1458), Queen of Aragon, support for certain monasteries was accompanied by the spread of the Observant Reformation. This article studies this monarch as benefactress of the convent of Santa María de Jesús and the hospital of Gracia in Zaragoza, and the church of Magallón as well as highlighting her aptitude and management in resolving the problems of coexistence of certain Aragonese monasteries, through the news that basically appeared in the records of the Queen’s Royal Chancery kept in the Archives of the Kingdom of Valencia and the Crown of Aragon.
Keywords: María of Castile, Kingdom of Aragon, Observant Franciscan Reform, Convent of Santa María de Jesús de Zaragoza, Hospital de Gracia of Zaragoza, Church of Magallón.
Hieronymus Münzer al seu pas pel Camp de Morvedre
El Braçal. Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, 63, 2021
https://www.academia.edu/66860269/Hieronymus_M%C3%BCnzer_al_seu_pas_pel_Camp_de_Morvedre
Un retaule dedicat a la Mare de Déu de l’Esperança per a l’església de Morvedre (1441).
Arse. Boletín Anual del Centro Arqueológico Saguntino, 55, 2021
La muralla de Benifairó. Coneixem el seu mestre d’obres i les reformes que es van fer en 1597.
El jurat del lloc de Benifairó, Francisco Gallego tracta les reparacions de la muralla que s'havien de fer segons resen els capítols del document notarial: “Capítols fets y formats, venguts y concordats per y entre nosaltres dites parts de sobre la reparació y refectio de la muralla, panys e portells del present lloch de Benifayro, los quals al present dia de huy estan derruhits y cayguts” El document notarial comença així. El lloc de Benifairó demana a Diego del Castillo, que era obrer de vila “siga obligat e se provesque ab lo present capítol proveyr que obligue a fer, reparar y refer los panys e portelles de dita muralla ab tota perfectio acabar aquelles per tot lo mes de mars primer vinent sots pena de deu lliures si contravendrà lo present capítol. Al mateix temps s'especificà a Juan del Álamo i Francisco Gallego, jurats de Benifairó, que s'obligaren i proveïren a aquest mestre d'obra tot allò necessari, com per exemple els materials. Al mateix temps, en cas que el dit Diego Castillo no pogués acabar l'obra en el mes de març, no seria culpa d'ell sinó que seria falta dels dits jurats per no haver-li portat tots els estris i materials necessaris per a l'obra. També és pactat “a ver segut i concordat entre nosaltres dites parts que.l apany y pany que vos Diego del Castillo ha de fer, reparer en dita muralla la paret ha de fer y sea y la altaria de la paret de la plaça que.s davant la església del dit lloch. E de la guixa conforme lo demés muralla”. És a dir, que s'havia de fer del mateix tipus i altura que la muralla que encara es conservava en peu just enfront de l'església de la localitat, i el palau dels Vives de Canyamàs, on hi havia una plaça, a més d'afegir les portes pertinents. El contracte continua especificant les condicions: “Item es estat pactat e vengut y concordat per y entre nosaltres dites parts que nosaltres dits Juan del Álamo y Francisco Gallego en dits noms sien tenguts y obligats segons ab lo present capítol en obliguam donar y pagar a vos Diego del Castillo huytanta-set lliures i deu sous per rahó de les dites manufactures y treballs per vos sostenidors en dita obra, en tres iguals parts e terces, çò és la primera terça en continent, la segona aprés que dita obra serà acabada. Com es pot comprovar els jurats tornen a dir que, en vista de no acomplir les seues funcions com s'especificava al contracte, si el mestre d'obra Diego del Castillo no acabava el treball no seria per causa d'ell sinó perquè dits jurats no li havien aportat els materials necessaris, en vista d'això, aquests li pagarien més de huitanta-set lliures pel preu dels materials i del treball. Document localitzat al Protocol de Jaume Torroella, en 1597.
El palau dels Vives de Canyamàs a Benifairó s’arrenda
És un fet més que evident que l'enorme patrimoni senyorial de la noblesa valenciana, adquirit des de l'Edat Mitjana, van ser les terres atorgades pel rei arravatades a la població musulmana. Però, els senyorius valencians no eren grans, llevats, és clar, del de l'orde de Montesa. La majoria dels nuclis es concentraven al voltant de ciutats com Morvedre, Alzira, Gandia o València. Tot i això, gran part del territori de senyoriu valencià a l'època medieval, segons comentava Antoni Furió, constituïa més d'un cinquanta per cent de l'espai, front un divuit per cert, propietat de l'Església, i la resta de terra de reialenc (del rei). Els senyors podien tenir una casa principal a una ciutat i a la vegada posseir propietats en algun llogaret. Aquest era el cas dels Vives de Canyamàs a Benifairó, els quals tenien també vàries cases a Morvedre i València. En temps de Joan Vives de Canyamàs (segle XVI), la seua baronia s'estenia també per La Garrofera, Frares i Santa Coloma. És clar que tenir tantes propietats de terra i d'habitatge ocasionava una necessitat de personal per cuidar-les i mantenir-les quan el senyor no hi romangués al lloc. Els enormes deutes els asfixiaven. Aquest va ser l'origen, també causat per la pèrdua de mà d'obra per part de la població morisca, de la transferència de dominis i propietats per embargament o per venda. Així va ser com, en una concòrdia que es va signar en 1598 entre el baró i el seu arrendatari, en Jeroni Badenes, es deia que aquest últim podia tenir habitació en el castell del dit lloc de Benifairó (és a dir, el palau) per a ell i el seu procurador Pedro Escolano, sempre que en Joan Vives no estigués en Benifairó. I que quan el senyor tornés de València, que és on vivia normalment: “a part que dit vullo anar a estar habitar en dita baronia lo avise quinze dies abans per a que dit arrendador puga buydar dit castell o casa”, citant paraules textuals. Així mateix, també es va acordar que Jeroni Badenes, pagués la suma de huit-centes lliures, moneda real de València, pel preu del dit arrendament, i que es pagués en dues pagues iguals: una els primers dies del mes de febrer a agost, i l'altra al primer dia del mes d'agost. El fet de pagar aquest arrendament donaria cert respir al senyor de Benifairó, qui va haver de vendre també unes cases que tenia a la parròquia de Sant Joan del Mercat a València. Al mateix temps, Jeroni Badenes eixia beneficiat, perquè el baró li prometia la jurisdicció civil: “que serà necessària per a poder cobrar los deutes que li restaran a deure y poder treure penyores y vendre aquelles sens convocació de jutge algú”. Al mateix temps, Joan Vives de Canyamàs també li deixà donar llicències a qualsevol veí de la dita baronia i lloc per a poder vendre qualsevol heretat, cases o altres possessions de la dita baronia entre els veïns del lloc i estrangers (es refereix als de fora d'aquesta baronia). Aquesta va ser una primera simptomatologia, al meu parer, de la pèrdua de poder dels senyorius que acabarien per desaparèixer al segle XVIII.
El Periódico de Aquí 17/6/2022
Els bandidatges d’uns moriscos de Quart de les Valls
El passat morisc de Quart de les Valls sempre ha estat present en l’inconscient col·lectiu, però, coneixem ben bé com hi vivien aquests, quins eren els seus oficis, interessos, es van adaptar a viure en un territori cristià?
L’article que presentem a continuació tracta sobre un plet de 1590 contra aquests nous cristians de Quart, els quals van furtar uns moltons d’un corral que es trobava la partida de Cerverola, situada darrere de la muntanya Frontera, entre el terme de la Vall d’Uixó i el de Morvedre. Aquest fet, en realitat, és sols un exemple de la multitud d’actes vandàlics (testimoniats per les fonts documentals) que es van perpetrar per persones que, sols o en colla, cometien assalts a camins, furts de ramats a pastors cristians, inclús assassinats.
En temps del rei Felip II el problema amb aquests nous cristians es va veure augmentat, cosa que va ocasionar que s’aplicara una pragmàtica per retirar-los les armes. Però, realment va tenir efecte? La veritat és que no, ja que, segons alguns actes judicials que hem localitzat a l’Arxiu del Regne de València i a altres publicacions, es testimonia que molts dels moriscos posseïen armes il·legals i van cometre certes atrocitats.1
Segons el plet adés mencionat, huit eren els llocs poblats íntegrament o majoritàriament per nous cristians: Quart, Quartell, La Garrofera, Benavites, Almorig, Santa Coloma, Els Frares i Rubau. El fet ocorregut és sols un dels molts casos de bandositats i desordres que provocaven aquests a prop del seu terme, i que no eren un cas aïllat:
«El procurador fiscal dize que en el Valle de Segó junto a la villa de Morviedro en el Reino de Valencia, se volvieron a cometer muchos robos de ganados por cristianos nuevos convertidos de moros. Lo qual era principio para mayores males como se ha visto por la experiencia sobre los quales delitos, se recibieron afirmaciones y resultando por ellas que Geronymo Spert, Amet Arrasy, Domingo Santos, Francisco Royo, Juan Santos, Ali Alborado y otros quedavan culpados con vehemente sospecha y mala opinión y ferma fueron acusados oficilmente por el procesador fiscal en la Real Audiencia del dicho Reyno» (Arxiu del Regne de València, Procesos de Madrid, nº 445, f 1 r).
El corral on es van produir aquests furts es deia Pateret i era propietat de Domingo Tarín, habitant d’una aldea de Terol, però hi tenien cura els pastors Francisco Pérez i Pau Martí. El cercat estava a prop de la Vall de Segó. Segons aquests: «el diumenge prop passat los dits pastors avisaren arreplents testimoni que la nit abans que era dissapte a la que espai la lluna eren venguts huit o nou homens que al parer dels dits pastors eren nous convertits de la Vall de Segó i que dits homens los tiraren de pedrades als dits pastors…” (Ibídem, f 3 i 4 r). Els lladres s’emportaren els moltons i se n’anaren direcció a Quart.
Al mateix temps, el document ens descriu el paisatge del moment: “que lo molí de Quartell que està venint al lloc de Quart des de la Vall de Uxó…”(Ibídem, f. 31 v). També diuen que les cases de Quart són tan menudes que si algú hagués amagat allí huit moltons s’hagueren vist de seguida. En definitiva, aquest és sols un exemple sobre aquesta i tantes altres qüestions referents als moriscos de la Vall de Segó que ens serviran per a entendre com es vivia a l’època moderna d’una manera molt més local i encertada, lluny dels estudis generalistes que no profunditzen amb tant de detall sobre la idiosincràsia d’un lloc, sempre, això si, amb el suport documental a l’abast.
1 A l’Arxiu del Regne de València trobem un Procés judicial de Gaspar Pordoco, nou cristià de Quart, que va ser denunciat i jutjat per portar una arma que no era reglamentaria. És fonamental veure l’obra CATALÀ, Jorge Antonio i URZAINQUI, Sergio, El bandolerismo morisco valenciano (1563-1609), Universitat de València, Universitat de Granada i Universitat de Saragossa, 2016.
Publicat al Periódico de Aquí-Camp de Morvedre (14/01/2022)
Història, art i cultura 