El jurat del lloc de Benifairó, Francisco Gallego tracta les reparacions de la muralla que s'havien de fer segons resen els capítols del document notarial: “Capítols fets y formats, venguts y concordats per y entre nosaltres dites parts de sobre la reparació y refectio de la muralla, panys e portells del present lloch de Benifayro, los quals al present dia de huy estan derruhits y cayguts” El document notarial comença així. El lloc de Benifairó demana a Diego del Castillo, que era obrer de vila “siga obligat e se provesque ab lo present capítol proveyr que obligue a fer, reparar y refer los panys e portelles de dita muralla ab tota perfectio acabar aquelles per tot lo mes de mars primer vinent sots pena de deu lliures si contravendrà lo present capítol. Al mateix temps s'especificà a Juan del Álamo i Francisco Gallego, jurats de Benifairó, que s'obligaren i proveïren a aquest mestre d'obra tot allò necessari, com per exemple els materials. Al mateix temps, en cas que el dit Diego Castillo no pogués acabar l'obra en el mes de març, no seria culpa d'ell sinó que seria falta dels dits jurats per no haver-li portat tots els estris i materials necessaris per a l'obra. També és pactat “a ver segut i concordat entre nosaltres dites parts que.l apany y pany que vos Diego del Castillo ha de fer, reparer en dita muralla la paret ha de fer y sea y la altaria de la paret de la plaça que.s davant la església del dit lloch. E de la guixa conforme lo demés muralla”. És a dir, que s'havia de fer del mateix tipus i altura que la muralla que encara es conservava en peu just enfront de l'església de la localitat, i el palau dels Vives de Canyamàs, on hi havia una plaça, a més d'afegir les portes pertinents. El contracte continua especificant les condicions: “Item es estat pactat e vengut y concordat per y entre nosaltres dites parts que nosaltres dits Juan del Álamo y Francisco Gallego en dits noms sien tenguts y obligats segons ab lo present capítol en obliguam donar y pagar a vos Diego del Castillo huytanta-set lliures i deu sous per rahó de les dites manufactures y treballs per vos sostenidors en dita obra, en tres iguals parts e terces, çò és la primera terça en continent, la segona aprés que dita obra serà acabada. Com es pot comprovar els jurats tornen a dir que, en vista de no acomplir les seues funcions com s'especificava al contracte, si el mestre d'obra Diego del Castillo no acabava el treball no seria per causa d'ell sinó perquè dits jurats no li havien aportat els materials necessaris, en vista d'això, aquests li pagarien més de huitanta-set lliures pel preu dels materials i del treball. Document localitzat al Protocol de Jaume Torroella, en 1597.
Mes: junio 2022
El palau dels Vives de Canyamàs a Benifairó s’arrenda
És un fet més que evident que l'enorme patrimoni senyorial de la noblesa valenciana, adquirit des de l'Edat Mitjana, van ser les terres atorgades pel rei arravatades a la població musulmana. Però, els senyorius valencians no eren grans, llevats, és clar, del de l'orde de Montesa. La majoria dels nuclis es concentraven al voltant de ciutats com Morvedre, Alzira, Gandia o València. Tot i això, gran part del territori de senyoriu valencià a l'època medieval, segons comentava Antoni Furió, constituïa més d'un cinquanta per cent de l'espai, front un divuit per cert, propietat de l'Església, i la resta de terra de reialenc (del rei). Els senyors podien tenir una casa principal a una ciutat i a la vegada posseir propietats en algun llogaret. Aquest era el cas dels Vives de Canyamàs a Benifairó, els quals tenien també vàries cases a Morvedre i València. En temps de Joan Vives de Canyamàs (segle XVI), la seua baronia s'estenia també per La Garrofera, Frares i Santa Coloma. És clar que tenir tantes propietats de terra i d'habitatge ocasionava una necessitat de personal per cuidar-les i mantenir-les quan el senyor no hi romangués al lloc. Els enormes deutes els asfixiaven. Aquest va ser l'origen, també causat per la pèrdua de mà d'obra per part de la població morisca, de la transferència de dominis i propietats per embargament o per venda. Així va ser com, en una concòrdia que es va signar en 1598 entre el baró i el seu arrendatari, en Jeroni Badenes, es deia que aquest últim podia tenir habitació en el castell del dit lloc de Benifairó (és a dir, el palau) per a ell i el seu procurador Pedro Escolano, sempre que en Joan Vives no estigués en Benifairó. I que quan el senyor tornés de València, que és on vivia normalment: “a part que dit vullo anar a estar habitar en dita baronia lo avise quinze dies abans per a que dit arrendador puga buydar dit castell o casa”, citant paraules textuals. Així mateix, també es va acordar que Jeroni Badenes, pagués la suma de huit-centes lliures, moneda real de València, pel preu del dit arrendament, i que es pagués en dues pagues iguals: una els primers dies del mes de febrer a agost, i l'altra al primer dia del mes d'agost. El fet de pagar aquest arrendament donaria cert respir al senyor de Benifairó, qui va haver de vendre també unes cases que tenia a la parròquia de Sant Joan del Mercat a València. Al mateix temps, Jeroni Badenes eixia beneficiat, perquè el baró li prometia la jurisdicció civil: “que serà necessària per a poder cobrar los deutes que li restaran a deure y poder treure penyores y vendre aquelles sens convocació de jutge algú”. Al mateix temps, Joan Vives de Canyamàs també li deixà donar llicències a qualsevol veí de la dita baronia i lloc per a poder vendre qualsevol heretat, cases o altres possessions de la dita baronia entre els veïns del lloc i estrangers (es refereix als de fora d'aquesta baronia). Aquesta va ser una primera simptomatologia, al meu parer, de la pèrdua de poder dels senyorius que acabarien per desaparèixer al segle XVIII.
El Periódico de Aquí 17/6/2022
ELS ENTERRAMENTS DE L’ESGLÉSIA CONVENTUAL DE QUART DE LES VALLS DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX
Com era habitual des de l’Edat Mitjana, els enterraments se solien fer a la vora d’un edifici religiós; eren cementeris associats a una església, convent o capella de la qual els habitants eren parroquians. En el cas de les esglésies conventuals, com l’església dedicada al Peu de la Creu i Sant Sepulcre de Quart de les Valls, sota l’orde dels Servites, els religiosos podien decidir enterrar-se a algun cementeri annex o inclús a l’interior del temple sota la protecció d’alguna de les advocacions a les quals es dedicaren altars. Si el frare en qüestió era el prior o tenia un estatus preeminent dins de l’orde, podia sol·licitar ser soterrat al presbiteri.
A l’església de Quart apareixen documentats tots els religiosos que professaven el seu orde en aquest convent des del segle XVIII al XIX. I, a més de conèixer quins eren els personatges en qüestió, d’on eren, on vivien o fins i tot quins eren els seus pares, aquesta documentació, conservada a l’Arxiu Històric Nacional en un llibre anomenat Libro de los religiosos difuntos, ens ha permés saber quines eren les advocacions originals de les capelles de l’església (ja que les actuals presenten una advocació diferent) així com saber, si més no, on estaven situades cadascuna d’aquestes, això si, de manera aproximada. Al mateix temps, el coneixement dels personatges que hi estaven enterrats ens ha testimoniat l’enorme relació existent amb altres convents servites de la geografia aragonesa, la qual cosa es tradueix també en l’adopció d’influències estètiques en l’arquitectura i la decoració de l’edifici.
Començant, doncs, en la descripció sobre l’inventari d’enterraments que hi havia a l’església de Quart iniciarem aquest recorregut de forma cronològica. Entre els registres que figuren en el llibre de difunts, el primer mencionat és el prior, en Felip Segarra, que va morir amb cinquanta-sis anys el 23 d’abril de 1701. Va ser prior del convent durant catorze anys. Bartolomé Ponce, va morir en vint-i-dos anys l’onze de juliol del mateix any. A aquests els seguiren Sebastián Ribelles, amb setanta un anys i, havent sigut sacerdot durant trenta-set anys, va morir el 1710. A més es menciona a: Jaume Pérez en 1711; a Ignacio Martínez en 1712, que va a anar a veure els seus pares a Tuexa (Tuéjar) i va morir allí; a frare Bautista Borbón, que va ser prior del convent en 1717 i frare Lorenzo Rubio, que va morir el Divendres Sant de 1717 (AHN, Clero Secular-Regular, 16.111, f. 297 r.).
Els anys successius es registren a: Severino Artoá; Josep San Juan; al Mestre de l’orde frare Juan Salvador, religiós durant quaranta anys; Felipe Nebot i Mateo Vilanova, nascut a Estivella i que cantava en el cor del convent de Quart. Lorenzo Monforte era veí de “Albalate de Pardines” (Albalat de la Ribera), i va morir el 1728 amb 21 anys. De Quart era Juan Queralt, que va morir en setembre del mateix any (Ibídem, f. 297 v.). Com veiem, la seua procedència era molt diversa: podien ser de Quart, dels pobles del voltant, però també de localitats més llunyanes com és el cas d’aquest Lorenzo Monforte que venia d’Albalat de la Ribera.
Coneixem també a Pasqual Ribelles, que provenia de Quartell, a Pedro Castell, que era de Sant Mateu (Castelló), i tot i que era conventual de la filial servita de Montán, va ser enterrat al de Quart. Aquest va ser un dels membres del cor en aquest període, i va morir el 28 de desembre de 1729 amb vint-i-quatre anys. Jerónimo Roig provenia de Iátova. Altres dels difunts d’aquesta dècada van ser: Vicente Navarro; Rafael Cuevas o Pedro Ponce, que era el provincial d’aquest convent en 1733 (Ibídem, f. 298 r.). Tenia cinquanta-huit anys i va vestir l’hàbit durant quaranta anys. Abans de ser el prior va ser el confessor de les monges del convent de Santa Anna de Sagunt. Recordem que aquest cenobi era també de servites, però en aquest cas femení.
A partir de 1734 es comencen a documentar els enterraments a dintre del convent. No s’especifica en quin lloc, però sí que diu que estan a dintre del recinte conventual. El primer cas va ser el de Blas Araguat, d’Alfara de la Baronia, qui va morir en casa dels seus pares quan tenia vint-i-set anys, el 30 de juny de 1734, però va ser enterrat al convent de Quart. A més d’aquest, entre 1734 i 1736 se succeïren una sèrie de defuncions de novicis de curta edat: tal és el cas de Josep Vilanova, novici de Sant Mateu i Miguel Vives, que també cantava al cor i provenia del convent de Montán (tot i que era natural de la vila de Linares).
Les relacions amb altres convents servites eren més que evidents quan veiem aquests enterraments, perquè així podem comprovar els trasllats o intercanvis de religiosos dins del seu orde. A part de la relació amb el convent de Montán i de les servites de Morvedre, també provenien d’altres entorns com per exemple del convent de San Miguel de las Cuevas de Cañart, a Castellote (Terol). Aquest cenobi és molt important perquè va ser el primer establiment dels Servites en tota la Península. A més a més, la seua fàbrica i decoració arquitectònica guarda molts paral·lelismes amb la del de Quart. D’aquest indret, ara mig desaparegut, era frare Juan Barberan, que era natural de la vila de Camarillas, en Terol ( Ibídem, f. 298 v).
Estem en 1740 i les obres de la nova església encara no s’han començat. Recordem que els servites es documenten a Quart des de 1612 i en 1633 ja es té constància d’un convent, segons hem arreplegat en el protocol de Joan Miquel Abat (1632-1633), on es diu que Damià Gaccoldo, qui era el procurador i prior del dit convent, rebia una donació d’una tal Anna Garcia de Garcia, del lloc de Quartell que formava part de la seua herència (Arxiu de Protocols del Patriarca, Protocol de Joan Miquel Abat). Anys després, segons el Llibre de Resolucions del Convent, i concretament el 23 d’agost de 1781 (després d’una aturada des de 1777) es posava el punt de partida per a l’edificació de l’església, la qual s’havia de construir sobre l’anterior, és a dir, que l’edifici existent en el segle XVII no es va assolar del tot, sinó que es va aprofitar per a fer l’església més gran (açò pren el seu sentit quan, com veurem als últims anys d’enterraments en el dit edifici, es parla de l’església vella i l’església nova).
De fet, des de 1777, es discernia si se seguia la fàbrica del mestre Bueso o se seguien les directrius proposades pels mestres Josep i Vicente Cebrián. A la fi es va adoptar la solució dels segons. Citant textualment: “que se haga de una nave (en realitat no és una nau, és de planta saló, la qual cosa significa que com les tres naus són quasi igual d’altes semblen una sola) sin tocar las paredes y comprando la casa de Mariana Salvador […] siguiendo la planta que Vicente Cebrián formara por la verdad lo firmaron los padres Domingo Cardo, prior; Leopoldo Cifré y Carlos Izquierdo” (Arxiu Històric Nacional, Llibre de Resolucions del Convent, 16.111, f. 116 v). Així, en 1781, “en el mismo sitio de la existente, sin tocar el convento ni el callejón, añadieron hasta la pared de la calle del convento con portico delante de la porteria” (Ibídem, f. 120).
Per tant, a partir d’això es pot deduir que l’església nova, que s’edifica entre 1789 (any quan es posa la primera pedra) i es finalitza en 1796, seguiria el mateix esquema que l’anterior. Contant el nombre de capelles que es mencionen des de 1740 fins a 1789 l’edifici arribaria des del presbiteri fins al tercer tram de volta (capelles 8 i 10) més o menys, mentre que l’ampliació que tenim des de 1789 fins a l’actualitat es correspondria al nàrtex i campanar, unint-se a la porteria del convent del segle XVII, fins a les capelles 5 i 7 i el tram de volta número 6.
Presbiteri:
Per dividir aquests enterraments segons la seua localització podem començar per aquells que estaven situats al presbiteri, tant darrere de l’altar major com inclús a sota de les grades d’aquest. En primer lloc, però sense especificar, es documenta Andrés Casanova. En el cos de l’església, sota les grades del presbiteri i tocant la capella de Sant Peregrí, estava la tomba de Manuel Godos, el mestre de novicis. Aquest estaria a prop del costat de l’Evangeli, que és on estava la capella de Sant Peregrí.
Tomàs Mestre, que va ser religiós durant quaranta-quatre anys, també va ser enterrat al presbiteri. Concretament, davant la porta del “transagrari” a l’eixida de la sagristia, segons diu el text. Per la seua part, Miguel Bayona, de trenta-set anys i quinze d’hàbit, es va situar sota les grades del presbiteri a prop del púlpit. És a dir, que estaria sota el pilar de l’arc toral que conforma l’espai del creuer de l’església, on estava situat el púlpit.
Cristóbal Espés, natural de la vila de Montalt, fill del convent de Bolea (el convent de la Trinidad de Bolea també era servita) va ser enterrat darrere l’altar major al costat de la credença (taula auxiliar que se situava al darrere de l’altar). I, Felipe Jiménez, mestre en Teologia i natural de Quartell estava arrimat a la paret de la “contrasagristia”.
Els últims documentats en aquest espai van ser: Andrés Fillol, que era veí de la ciutat de València, però que va professar com a frare en Montán. Aquest estava enterrat davant de l’altar, mentre que Raimundo Guillem ocupava la paret de la “cotrasagristia”. Finalment, en 1805 es va enterrar a Manuel Falomir, tocant a la grada del presbiteri, al costat d’on hi havia un retaule dedicat a Sant Joan.
Capella de Sant Peregrí:
La Capella de Sant Peregrí estava tocant l’altar major al costat de l’Evangeli. Ho sabem perquè quan es descriu el sepulcre d’Agustín Espejo ens dona aquesta localització exacta d’on estava enterrat i també perquè deguda a la seua importància i rang en l’orde d’aquells que hi eren al presbiteri ens fa pensar que la capella de Sant Peregrí estava situada ací.
Del convent de Morvedre es va transportar el cos del lector frare Miguel Armengol per ser enterrat a la capella de Sant Peregrí. De Montán era Jaime Puig, qui va preferir ser enterrat sota la grada, davant de la capella d’aquest sant. Un altre de Morvedre era Buenaventura Pérez. Junt amb aquests, estava Andrés Rodrigo, de la Llosa i Calisto Hernández, de Villahermosa, (provenia del convent de Montán) qui tenia més de setanta anys quan va ser soterrat al de Quart, davant la capella de Sant Peregrí. També es documenten: Domingo Armengol; Pasqual Castelló; Carlos Izquierdo i Josep Escoriola, natural d’Almassora. Aquest últim estava enterrat sota el presbiteri, immediat a la grada enfront de Sant Peregrí. Inclús des de fora de la vila es va sol·licitar ser soterrat al convent de Quart. En aquesta ocasió era un tal Blas Mus, que va morir a Xilxes, però es va voler enterrar ací.
Capella de Sant Francesc Xavier:
Peregrin Queralt va ser enterrat a la capella de Sant Francesc Xavier. Pel cognom és possible que fos de Quart, car en Josep Queralt, sí que és altre dels frares que van nàixer al nostre poble. Aquest religiós va arribar a tenir vuitanta-tres anys quan va morir, cosa poc habitual en l’època. De la seua tomba es diu que estava davant de la capella de Sant Francesc Xavier “baxo el arco del organo” (sota l’arc de l’orgue); aquell estava en la part vella de l’església. Per la seua part Salvador Martínez, també de Quart, va ser enterrat en mig de la referida capella.
De Morvedre procedia Félix Alcamí, i en 1767 es va morir en Algimia Bartomeu Fabregat, qui estava també davant de l’altar de Sant Francesc Xavier. Aquest religiós abans pertanyia a l’orde dels franciscans, però després es va fer servita. Açò era possible, ja que tots dos ordes eren mendicants.
Tenim dates d’un tal Joaquín Bertrán, que va morir en 1777, Nicolás Blasc i Jerónimo Altamir, que va morir per apoplexia.
En 1784, essent a la vila de la Vall d’Uixó, es va morir Bautista Martínez, el qual va ser després traslladat ací, i Eleuterio Monsonís, que aquest sí que era natural de la Vall d’Uixó. L’últim documentat a la capella de Sant Francesc va ser Cristóbal Gràcia, que ocupà el càrrec de sacerdot i prevere de Torres Torres.
Capella de Santa Matrona:
Davant de l’altar de Santa Matrona estava la tomba de Joaquín Silvestre, que era del convent de Montán. D’Onda provenia Carlos March i Silvestre Chillida. Poc després es va soterrar a Peregrí Serrat, que es va morir el 19 de juny de 1783 durant la festa del Corpus mentre era a Soneixa. De nou, un religiós provinent d’Albalat de la Ribera, Vicente Sancho, es va enterrar davant l’altar de Santa Matrona juntament amb Matías Sanchís de Morvedre, que era sacerdot de la vila de Xilxes.
En 1788 es va morir a Quartell frare Josep Sebastian, que era conventual del cenobi de Montán. D’aquest sabem que estava al costat de la pila de l’aigua beneïda i altar de Santa Matrona, la qual cosa significa que aquesta capella estaria probablement cap a l’entrada de l’església.
Capella de Sant Felip:
Al costat de l’Epístola estava la capella de Sant Felip, on es localitzava la tomba de Tomàs Cugat de vuitanta-un anys, que va ser tres anys prior de Montán i tres de soci provincial. Pasqual Sese, sacerdot de trenta anys, de la vila d’Almassora, estava també a la capella de Sant Felip.
De Benavites provenia Buenaventura Fontanet o Gabriel Verdecho, que era d’Almenara. Aquest últim estava davant de la capella de Sant Felip Benitio d’arc a arc. Amb aquests estava un tal Felipe Faulí i Bautista Merino de Montán, mort en 1759 “tocante al lado de la epístola del altar de dicha capilla”.
En 1783, mentre era provincial del convent en Domingo Carbó, que va morir amb setanta anys, va elegir ser soterrat ací. En aquests anys es van localitzar també les restes del quarter Miguel Baiona o del natural de El Palomar (a la Vall d’Albaida), Pablo Vidal, o Miquel Mus.
Capella de Sant Antoni:
En aquesta capella estaven: Alexos Sanchís, que se’l trobaren mort en el seu llit després de patir una malaltia, així com un tal Buenhijo Subirats, de vint-i-tres anys; Gregorio Obon o Amadeo Ruiz.
Davant l’altar estava Domingo Fernández, que tenia seixanta anys quan va morir, així com el sepulcre de Cristóbal Forcadell, mort l’1 de febrer de 1762, i el de Mariano Ballester.
Pedro Daniel es va enterrar davant l’altar de Sant Antoni, junt amb Mateo Mario. A aquests es va sumar Gregorio Noany, natural de la Vila de Morvedre, que va morir de mort sobtada el 21 de setembre de 1786. El seu cos va ser dipositat a la capella, juntament amb Agustín Soler i Gabriel Miralles.
Capella del Sant Crist:
De Quart era Félix Queralt, i en trenta-set anys va morir i es va enterrar en aquesta capella (única en tenir confraria), junt amb els sepulcres que es van sumar després. El de Lorenzo Mollá, Francesc Gascó i un tal pare Nicolás, que era natural de Benifairó i religiós del convent de Santa Anna de Montán.
De Montán també provenia Estanislau Traigueros, el qual es va enterrar enfront de la capella del Sant Crist, i, el fet que Ignacio Roig es volgués soterrar al costat del púlpit, enfront de l’altar del Sant Crist, ens pot indicar que aquest pogués estar a la quarta capella al costat de l’epístola (dreta).
Enterraments sense localitzar:
A part dels religiosos que estaven soterrats al convent de Quart, també se’n documenten altres que, segurament van professar ací, però que per una raó o altra no es van sepultar a l’església servita. Entre aquests hi ha una llarga llista de religiosos i novicis de diferent procedència que transcrivim a continuació:
Un era Xavier Antonio de Quart; altre era Lamberto Villar, de Morvedre. De Catí va venir Francisco San Juan, però es va enterrar a Catí. En Jaume Simó, natural de València va ser enterrat a Vilamarxant, on va morir. El quinze de gener de 1762 va morir en Alcúdia de Veo Francisco Teixidor, qui estava de frare a l’església de Quart.
Hi ha religiosos que no sabem si acabaren enterrant-se ací, però és evident que alguna vinculació hi tindrien. És el cas per exemple de Miguel Melchor, que va morir el 19 de març de 1762 en el convent del Bon Succés de Barcelona o Miguel Oliver, que va morir ací, però no diu on es va enterrar.
Emanuel Sorribes, natural d’Eslida, però del convent de Quart, va morir a Morvedre i es va enterrar al convent de les monges d’on era procurador, és a dir, a Santa Anna.
Altres que es descriuen són: Buenaventura Castillo, que mor a Quart; Joaquín Mendoza; Mariano Vaquero, natural de Morvedre; Juan Gonzalbo, de Borriana, o Bartolomé Calduch, de Benicarló.
En anys següents es documenten: Juan de Llanos, dels clergues menors de “Pioquinto” (que va venir de missió); Francisco Riba, de les Coves de Vinromà; Josep Soriano de Quart, Alejos Anglés de Benicarló i Miguel Guiñón.
Un altre personatge interessant va ser Bernardo Blanquer, qui va morir en la vila de Quatretonda, el 20 de maig de 1785. Era natural de Losa de San Felipe. Es va enterrar en la dita vila amb assistència de rector. Ramon Peris, del convent de Sant Miquel dels Reis, va ser enterrat al mateix convent.
Arribats a 1800, es documenta la mort del metge Baltasar Mur de Xilxes, en l’hospital de València, qui va ser enterrat al convent del Peu de la Creu de València i el pare Felipe Ramírez que es trobava a Xest quan va morir i va ser enterrat en l’església d’aquella localitat. Amadeo Doménech es va enterrar al convent de Morvedre l’11 de gener de 1802.
A més, hi ha una llista de religiosos que es van enterrar a l’església però sense una localització exacta:
Frare Buenhijo, de Benicarló,
Francisco Castells, confessor de monges , ,
Francisco Estellés,
Josep Guillem,
Alberto Nebot, sotsdiaca del convent de Montán,
Ambrosio Caños,
Vicente Cantero,
i Vicente Ferrer, que morí a Vilamarxant.
Altres enterraments de l’església:
Leopoldo Cifré, que s’havia quedat privat de la raó, segons la documentació, es va enterrar sota l’arc del cor. En 1792 també va morir Lucas Ferrer en la Creu del Puig i es va enterrar ací.
Un altre fet interessant és la menció de l’única persona aliena a l’orde que es va enterrar a l’església. Es tracta d’un pastor anomenat Miguel Galvis el qual per la seua singularitat transcrivim tal com apareix al llibre:
“En el día 13 de mayo del año 1791 se enterró en esta Iglesia en frente de Santa Matrona Miguel Galvis, natural de Ares, lugar en el reyno de Aragón obispado de Segorbe. Se le cantó una misa, se rezó vísperas, un nocturno y laudes en Comunidad en sufragio de su alma, como a un religioso. Se enterró con hábito. Las circunstancias de este hombre, fueron sanas. Él nunca quiso vestir camisa ni alzado, desnuda en todo tiempo la cabeza; jamás se dejó cortar el pelo de la barba: de este modo anduvo por los montes guardando el ganado des de que estuvo en el convento de fexa de 25 a 30 años. Su comida era lo más inferior de la cocina. Jamás quiso tocar dinero alguno, ni ay experiencia, que caminando por fuera le hayan visto comer un grano de uva, ni un higo, ni otra cosa alguna. Estava devotísimo en la Iglesia, oyendo las missa que le permitía su oficio, edificando a todas las oientes y la asistencia a ellas por la mañana, y a la misa conventual era indispensable, estuviese en donde estuviese. Jamás se le oyó una palabra indiferente, ni malsonante, ni se le notó tampoco la más mínima transgresión de la ley. Solo tenía repugnancia en haverse de confessar, confesandose solamente quando lo manda Nuestra Madre Iglesia. Nunca quiso llevar rosario común, y solo llevava uno de cuerda con una cruz, hecho de sus manos, con el qual íva siempre rezando. No podemos adelantar nada respecto a la vida de este hombre por haverle faltado a la obediencia, pues nunca quiso sugetar a los consejos que le davan, de que se confesase a menudo, en medio de que a nada contradecía, pero hacía lo que quería. En fin, no podemos formar juicio de lo que era. Lo más cierto es que padecía manía. Así lo sentimos de la vida de este hombre, en medio de que era extremado en la paciencia, pues jamás se le oyó quexa algun, aún en tiempo que le cuxavan un muslo que se havia rompido / / con una tepada” (Ibídem, f. 305 v).
Unes dates molt interessants són les que trobem a partir de 1792, on s’especifica quins enterraments són a l’església vella i quins a la nova, entenent-se, per tant, que els trams que mancaven fins a arribar a l’entrada de l’edifici ja estaven acabats i amb les capelles finalitzades per poder enterrar. Així, coneixem el cas de Damián Ariño, el qual va ser enterrat a l’església vella el 31 de gener de 1792. En canvi, el 31 de gener de 1793 es documenta l’enterrament de Pasqual Sivera en l’església nova, en la nau d’enmig enfront de la tercera capella de la mà esquerra. Benito Bayarri, en 1794, es va enterrar també a l’església nova en la nau d’enmig, igual que Andrés Martí i Alexos Carbonell.
Jerónimo Sales se’n va col·locar entre la columna del creuer i la del següent altar de la mà dreta. Així mateix, Ignacio Jiménez estava al creuer, a mà dreta i a prop de la columna de l’arc toral, com estava també Buenajunta Rochera, situat al creuer, a mà dreta. A l’haver en aquests anys tants enterraments en aquesta banda del creuer, ens fa pensar que, efectivament, com la capella de Sant Peregrí estava també al creuer a mà esquerra, i estaria completa, es va decidir aprofitar la mà dreta del creuer o transsepte.
Dels enterraments que es documenten en aquest període també està el d’un conventual del convent de Montán, el qual va ser dipositat entre les columnes de la capella immediata als Sants Fundadors. Aquest altar és la primera capella tocant el presbiteri, situada a mà dreta. Un altre enterrat a la capella dels Fundadors va ser Tomàs Mundo, del qual ens diu que estava al costat de la columna del púlpit. Al costat estava la sepultura de frare Luís Bertran, qui es localitzava exactament davant el púlpit. Joaquin Agues era a la primera capella a mà esquerra del cor, entre la columna del cor i la segona capella.
En 1801 ja apareixen les noves advocacions, com la de santa Juliana. Mateo Gallego, per exemple, s’enterra en mig de l’església enfront de l’altar d’aquesta santa. El sacerdot Tomàs Ortells, de vuitanta anys, es va enterrar en mig, enfront de l’altar també de Santa Juliana, possiblement aprofitant una de les capelles del centre.
A part de l’anterior, també apareix l’advocació del Beat Alexos, on es va voler soterrar Agustí Ximénez, de Quartell.
Gregorio Itychez (o Itiches), de València, va ser enterrat en mig de l’església enfront de les capelles de Sant Josep i Sant Antoni. D’aquest ens diu que la mort va ser per “fiebre catarral inflamatoria” i que tenia gran habilitat com a daurador. “del adorno de la Iglesia, y también adorno el tabernáculo imitando el mármol de Génova, y los dos altares de la Degollación de San Juan y de Nuestros Beatos Padres Fundadores”. Per tant, estem davant d’un dels artistes que van decorar els altars de l’església.
En 11 de desembre de 1804 se’ns diu que va defallir Pedro Baynat, en trenta-sis anys. Aquest era d’Artana. Però el més interessant és que aquest ja va ser enterrat al que es coneix com a “cementeri vell” “a unos tres passos del descubierto a la izquierda, entre tabla de madera a fin de encontrar sus huesos para transferiros al nuevo cementerio en el lugar que señalara para los Presbiteros” (Ibídem, f. 607 v.). És a dir, que es va situar en un lloc visible i no massa enterrat per poder traslladar-lo quan estigués acabat el nou cementeri que s’estava fent per als preveres.
Finalment, se’ns diu que en 1823 els cossos s’enterren al cementeri del poble, i un d’aquests serà el cos de Mariano Carbó, Jaime Izquierdo, o Francisco Masip.
Amb tot açò es pot deduir que la majoria dels frares que vingueren a Quart (almenys en la centúria del set-cents) provenien de Montán. Tal com es pot comprovar al gràfic que veiem a continuació, hi ha una majoria sobrada de religiosos d’aquell cenobi, el qual ens indica que formaren part de la fundació d’aquell nou convent i església que s’obria camí en el segle XVIII. D’altra part, de Quart hi havia un total de 8 conventuals, tot i que per proximitat tampoc podem descartar la presència de morvedrins, amb un nombre semblant al de Quart. Dels pobles que conformen la Vall de Segó només hi havia religiosos de Quartell, en canvi, sols un de Benifairó. Això es pot deure al fet que com l’església de Quartell era dependent de la de Quart, perquè també era possessió del comte, facilités la incorporació de servites d’aquest lloc. La resta de frares, com ja s’ha vist, provenien d’arreu del territori valencià.
Article publicat a l’Ajuntament de Quart de les Valls
Història, art i cultura 