D’ençà que arribaren els religiosos servites a Quart de les Valls moltes van ser les transformacions que aquests van haver de realitzar per construir, adaptar i millorar el convent i l’església dedicada al Peu de la Creu i Sant Sepulcre. Per sort, l’abundant informació documental que es conserva del cenobi ens ha permés reconstruir aquest conjunt artístic, del qual hui en dia només queda completa l’església, atorgant-nos algunes pistes per a poder interpretar la decoració interior d’aquesta.
El mateix origen dels religiosos, molts d’ells provinents d’altres convents aragonesos, ens ajuden a entendre la mateixa estètica de l’edifici. Els models artístics aragonesos són més que evidents. Les pilastres interiors, per exemple, recorden molt a les del convent de Cuevas de Cañart (Castellote) o el de Montán.
Si els frares van arribar a Quart al voltant de 1612, en 1633 ja es té constància de l’existència del convent, tot i que no conservem cap informació respecte a la seua arquitectura. Hem de suposar que el primer conjunt es compondria d’una modesta església, més menuda que l’actual i una sèrie d’habitatges on aquests religiosos s’hostatjarien. Segons el catàleg de Béns i Espais Protegits de Quart es diu que entre 1635 i 1667 ja es va fer una transformació d’aquest primitiu temple, però en realitat l’església que veiem en l’actualitat és el fruit d’una ampliació que es va realitzar entre 1789 i 1796 (tot i que es va plantejar ja en 1777) sota els auspicis de la comtessa d’Almenara, Na Manuela Crespí. Les obres que es van dur a terme en aquesta centúria se centraren en el frontis, el cor, així com la primera nau dels peus de l’església i el campanar. “Al tiempo se batía la pared travessera, se quitó el altar mayor, se retiró a una capilla la reserva y la imagen de Nuestra Madre que estaba en el nicho se baxó a Quartell al Palacio de la señora dicha condesa”, segons ens descriuen els llibres del convent.
Una de les qüestions més interessants és el nom dels artífexs que es dedicaren a construir el temple o pintar i decorar les capelles. En el cas de Quart coneixem un religiós, anomenat Gregorio Itíchez, qui va ser l’encarregat de daurar (es diu que era un excel·lent daurador) l’església i el tabernacle. Imitava també el marbre de Gènova en la pintura, fent-la servir per a decorar l’altar de la Degollació de Sant Joan i l’altar dels Pares Fundadors. Aquesta tècnica va estar prou de moda a finals del barroc, ja que es proposava imitar els rics marbres, que s’utilitzaven per edificar aquests edificis, sense assumir el cost que suposava comprar aquesta pedra. Ara bé, hem de tenir en compte que gran part de l’aspecte actual de l’església no respon a la pintura ni els daurats originals.
D’entre els elements que encara resten de l’edifici en un estat prou original són, a part de l’escala de pujada al cor i el cadirat d’aquest, els angelets que decoren el sostre de la sala on està aquest accés al cor. Es tracta d’unes talles fetes en forma d’angelots i fulles d’acant que en origen anaven policromades o daurades. L’església també manté els balcons del presbiteri i de les naus laterals, des d’on els frares escoltaven missa, tot i que han estat daurats i repintats als anys seixanta. Resta el cancell, el qual està constituït per tres portes, que donen accés al temple just per sota el cor i que es va construir en 1829. Les seues portes encara presenten la marqueteria original, com també és original la portada d’accés al temple, decorada amb una xapa amb forja policromada de color verd, típica de l’època. En 1829 també es va fer la Capella de la Comunió a l’espai que ocupava l’antiga sagristia. Aquests, sense dubte, són sols alguns aspectes de l’edificació i construcció d’un edifici que en futurs articles anirem aprofundint més.
Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (07/07/2022).
Història, art i cultura 