El Convent del Peu de la Creu i el Sant Sepulcre de Quart de les Valls és una de les fundacions cenobítiques més importants de la comarca del Camp de Morvedre. Actualment sols hi resta l’església, convertida en parròquia del poble, i els murs de tancament de l’hort del convent. Aquest cenobi pertanyia a la regla dels serfs de Maria, també anomenats “Servites”. L’orde, d’origen italià, arribà a la península Ibèrica durant la baixa Edat Mitjana com ve ho demostra el convent de monges servites de Sagunt, al barri de Santa Anna.[1]
Els servites pertanyen als denominats ordes mendicants, que, tot i que en els seus orígens vivien de la caritat i la mendicitat, tal com fa al·lusió el seu apel·latiu, a poc a poc anaren agafant importància i es guanyaren la confiança de reis i nobles, que destinaren gran part dels seus recursos per construir o reformar noves cases a aquests religiosos.
Un dels exemples més pròxims amb el qual podríem comparar el cenobi de Quart és el monestir de Montán, a la comarca de l’Alt Millars; també pel que fa al seu impulsor o fundador. Així com a Quart, el cenobi va estar fundat pel comte d’Almenara, que era també baró de Quart, el de Montán va ser una creació del comte de Cestellá, Miquel de Vallterra en 1612. Aquest havia rebut aqueixes terres des de temps de la conquesta cristiana i a causa de l’expulsió dels moriscos va repoblar la zona. De fet, la instauració de monestirs i convents eren una bona forma d’aglutinar una nova població, com havia ocorregut durant l’Edat Mitjana.
Maqueta del Convent dels Servites de Quart situada al cor de l’església.
Segons el llibre de Resolucions del Convent del Peu de la Creu de Quart de les Valls es detallen una sèrie de reformes empreses durant el segle XVIII, un moment clau en la història d’aquest edifici, i sobretot de l’església, que es va fer nova en 1781.
Pel que fa a les transformacions pròpies del convent es duen a terme a partir de la dècada dels anys vint del segle XVIII. En 1722 Tomàs Mestre, prior del convent servita, va proposar a la comunitat que el provincial de l’orde fes arribar fusta per a fabricar una de les habitacions que donaven al costat de llevant perquè es fabriqués una nova cel·la. En concret estava situada a la segona planta i es demanava que es fes com la que hi havia sobre l’excusat.[2] Per a recaptar diners per a l’obra la comunitat va vendre una casa que posseïa a la ciutat de València; concretament un habitatge situat al carrer del Triador.[3]
Un any més tard, es va procedir a fer una cozina dentro del huertecito de la que oi ay se hiziera un deprofundis mudando la puerta donde convergent y haziendo puerta para el refectorio dentro del deprofundis, y otra dentro de aquel para tomar agua de la azequia.[4] Prompte tragueren rèdit de la venda de la casa de València, ja que amb aquells diners es va marcar una heretat d’un tal Fèlix Ferrer i Francisca Escrig, veïns de Quartell, que estava al costat de la propietat o heretat que tenien els servites al terme de Morvedre, situada a la partida de l’Olm Negre.[5] Per a poder disposar d’aigua van situar una cisterna, que prenia aigua procedent del cabal de la Font de Quart, i es va construir al centre del claustre per així abastir a la comunitat. Per a tal fet es va construir un pou per poder treure aigua que encara es conserva a la població, fet de pedra calcària dolomítica.[6]
Com tot convent que estigués situat a prop d’un nucli habitat i amb cura de viatgers, peregrins o malalts, havia de tenir un hospital o infermeria i un espai on dispensar medecines. Aquest lloc era la botica. En 1730 es va procedir a preparar la farmàcia, de la qual va tenir cura l’apotecari Ignacio Noguera. Aquest s’encarregava de preparar les medecines i remeis necessaris per a dispensar tant als religiosos com als seculars, i per a això es van haver de fer les obres necessàries per a poder fer ús d’aquesta. La primera portería mudaron la Puerta principal en la segunda portería, abrieron una ventana en la botica por donde se puediera dar la medicina a qualquier hora de la noche sin abrir la puerta principal del convento.[7]
En aquest mateix any es va fer, a costa del pare Miguel Oliver, una cel·la amb porta, finestra i balcó així com una finestra per al rebost.[8] I com també es necessitava un espai per a situar les cavalleries, la comunitat va haver de demanar un oliveral i un camp d’horta al mateix terme de Quart per a la producció d’oli; essent, segurament, els camps d’olives que es trobaven just al darrere del convent, per la part de l’hort. No obstant això, la producció d’oli no era suficient per a poder treure profit i vendre l’oli per poder recaptar diners, la comunitat posseïa altres tantes propietats, bé fos en forma de rendes com de caràcter rural, per poder subsistir. Així per exemple se sap que tenia capbreus a Benicalaf.[9]
Passats uns anys, i concretament el 25 de gener de 1741, encara no s’havia realitzat la dita cisterna. Es va demanar així que se hiziera la cisterna en medio del claustro, la que se empezó haziendo un pozo, para fabricarla, y no haverse hecho en tantos años, de nuevo la obra, y más teniendo una limozna de cien libras el ilustrísimo don Andrés Mayoral, arçobispo de Valencia, dava para la dicha obra, así mismo que para poner la cal, y poderse bien amenar, se necessitava de un pedazo de tierra de la qual estava fuera […] que linda con el por un lado con el garroferal del señor, y por el otro con el moreral del mismo señor, sequia en medio.[10]
El 23 d’agost de 1781 es posava el punt de partida de l’edificació de la nova església ocupant el mateix lloc de l’original, recaient a l’actual plaça de l’església. En el mateix llibre de Resolucions s’especificava que el temple havia d’ocupar el mateix solar que l’anterior: si se hacía la Iglesia de una nave en el mismo sitio de la existente, sin tocar el convento, ni el callejón, y añadieron hasta la pared de la calle del convento con pórtico delante de la portería segons el dictamen dels mestres d’obres, Josep Cebrián i Vicente Cebrián. Aquests serien els encarregats d’elaborar les noves traces de l’església, que havia de ser molt més gran que l’anterior. Uns anys abans, en 1777, es va plantejar si se seguía la fábrica de la Iglesia según la planta que se seguía de Bueso, o se seguiría el dictamen de Josep Cebrián y Vicente Cebrián, que es que se haga de una nave sin tocar las paredes y comprando la casa de Mariana Salvador, que resolvió la comunidad que se siga el dictamen de estos siguiendo la planta que Vicente Cebrián formara por la verdad que lo firmaron los padres Domingo Cardo, prior, Leopoldo Cifre y Carlos Izquierdo.[11] Així doncs, en 1781, es feia en el mismo sitio de la existente, sin tocar el convento ni el callejón, y añadieron hasta la pared de la calle del convento con pórtico delante de la portería, según un dictamen de Vicente Cebrián, maestro de obres, haciendo este solamente un borrador en el lugar de planta.[12]
Per tal d’ampliar-la es va comprar el solar pertanyent a la família Nebot, que tocava pel costat oest a l’església i pel qual els religiosos van adquirir part del corral d’aquesta casa: sobre la obra de su casa y de darnos un pedazo de su corral para la yglesia, y refectorio que el prior lo componga a su arbítrio. Así mismo determino que su sobrante para la fábrica ultime se resolvió, que siempre que sea necesario de orden del prior P. Thomas y de los prelados […] así mismo se resolvió que un garroferal y campico del padre Felipe Climent sor venda la comunidad…[13]
Per últim, ens agradaria destacar que la decoració de les capelles originals no és la que coneixem en l’actualitat, sinó que s’ornamentava amb alguns sants i santes afins a l’orde servita i altres que van ser adoptats pels religiosos. Com a patrona titular de l’orde, la capella principal o altar estava dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, que estava decorada amb una escultura d’aquesta advocació que l’església encara conserva. També tenia una capella dedicada a sant Felip (per Felipe Benizi); altra a sant Peregrí (per Peregrino Laziosi, també anomenat Pellegrino da Forli, ja que va nàixer a Forli, Itàlia), amb un retaule amb el dit sant en qüestió pintat; una capella dedicada al Sant Crist, amb un retaule de fusta dedicat a Crist, però també a la Mare de Déu del Peu de la Creu; una capella dedicada a sant Francesc Xavier; la capella de santa Matrona (o Madrona), que va ser una màrtir de Tessalònica amb un culte molt arrelat a Catalunya després que les seves relíquies arribaren a Montjuïc, i una capella dedicada a sant Antoni Abat.
El cos de l’edifici es completava amb un púlpit de fusta, una pila de pedra amb aigua beneïda, un encerado para la puerta de la Iglesia con contrapeso de plomo, diecinueve candelabros, doce de madera, cinco de bronce grandes y dos pequeños de lo mesmo, siete cuadros pequeños de los siete dolores.[14] Així mateix, el cor de l’església es completava amb una sèrie de peces d’art que acompanyaven els cantors en la missa i també decoraven l’estança: un atril de madera; un santo Cristo encarnado; un salterio; un antifonario y un gradual: llibres de cants. L’antifoner, per exemple, era un llibre procedent de la litúrgia romana que contenia cants i antífones o cants de respons.[15] També, evidentment, hi havia un orgue, unes varetes de ferro per als índexs dels llibres de cant, així com campanetes per a tocar al cor, citant textualment.
Continuarà…
[1] L’orde dels servites va nàixer a Florència al voltant del 1233. Vegeu l’obra: QUERALT, José, Convento del Pie de la Cruz y el Santo Sepulcro de Quart de les Valls, Quart de les Valls, Ajuntament de Quart de les Valls, 2008.
[2]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, ff. 91 r-v.
[3]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 91 v.
[4]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, ff. 91 v- 92 r.
[5]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 92 r.
[6]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 92 v.
[7]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 94 r.
[8]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 95 v.
[9]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 97 r.
[10]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 100 r.
[11]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 116 v.
[12]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 120 r.
[13]AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 136 r.
[14] AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 223.
[15] LÓPEZ-MAYÁN, Mercedes, “La producción de manuscritos iluminados en la curia papal a finales del siglo XIII: dos nuevos pontificales conservados en España”, en Archivo Español de Arte, 85, 339, julio-septiembre 2012, pp. 213-232.
Història, art i cultura 