Els canvis que va experimentar Sagunt a principis del segle XX van donar lloc a importants renovacions arquitectòniques que conformaren l’urbanisme que encara conservem en l’actualitat i que marquen el trencament entre l’aspecte de la ciutat medieval i la contemporània. Un dels carrers protagonistes d’aquest canvi va ser el Camí Reial, antigament carrer Pacheco, que es va obrir arran de la destrucció de les muralles, per a fer el consegüent eixamplament de la ciutat. A partir d’aquest carrer, que arriba fins a la plaça Blasco Ibáñez i que enllaça amb Capità Pallarés, es va desenvolupar tot l’eixample de Sagunt, que s’obriria pas cap al nord fins al riu. Una eina fonamental que ens ha permès conèixer com es va conformar la ciutat en els primers anys del segle vint ens l’han aportat els expedients municipals de les reformes i edificació de cases, així com els plànols d’obres que van fer els arquitectes Ángel Romaní i Víctor González de 1921, conservats a l’Arxiu Municipal de Sagunt.
Fig. 1. Detall del Plànol de Població de Sagunt, Desembre de 1921. Arquitectes: Ángel Romaní i Víctor González. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.
La recerca de carrers més amplis, amb una bona ventilació i millor il·luminació, l’arribada de l’aigua potable demandada per la nova burgesia, enriquida, en el cas de València i en els pobles, per l’auge de la taronja, principalment, va generar un canvi substancial en el mode de vida de la població, almenys dels més acomodats.
En aquest període també assistim a l’aparició de l’oci. Els casinos, els cafés, els locals d’associacions, com per exemple l’Associació de Caçadors, les glorietes amb pèrgoles per a músics o quioscs, com per exemple el que es volia fer al carrer Luís Cendoya del Port, que combinava el ferro, els vidres de colors i la fusta[1], entre altres, eren els locals més freqüentats per aquesta burgesia, que es volia deixar veure pels carrers i les grans avingudes a través de passejos a peu o en carruatges.
Fig. 2. Alçat i planta de quiosc per al carrer Luís Cendoya, Port de Sagunt, 1928. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.
Els arquitectes van ser, sense cap mena de dubtes, els grans generadors de moda per a aquesta classe social, que emulava els nobles amb la creació de luxoses residències en els carrers nous que s’anaven obrint i que rivalitzaven els uns amb els altres a través de la decoració plasmada a les façanes, la cara visible d’aquestes cases. Tot plegat, entra en joc quan en Europa les traces del Romanticisme, que pretenia posar el seu punt de mira en allò que identificava l’art i la cultura particular de cada país, i després amb la Renaixença, juntament amb el desenvolupament de la indústria, que atreia nous materials per a la construcció com per exemple el ferro, el vidre o l’algeps, molt més assumibles i més manejables per a edificar, s’unien per a donar renda solta a la imaginació dels arquitectes i també dels seus cabalosos comitents.
Fig. 3. Societat de Caçadors de Sagunt en el seu emplaçament original (actualment el local l’ocupa la pastisseria Xocant). Font: https://clubcazasagunto.wordpress.com/historia/
A Sagunt, es donaren, a principi de segle, unes reformes que pretenien anar encaminades a la cerca de la higiene i la salubritat, no únicament en les residències privades, sinó també en els edificis públics. En aquest sentit, és força interessant el document que ens parla del desig de construir una nova escola per part de l’ajuntament, front l’antic convent de la Trinitat, que era el lloc on habitualment anaven els xiquets. En 1904 es va posar el punt de partida de la reforma de la “Casa de la Lloncheta” per a convertir-la en Escoles Públiques. El secretari de l’ajuntament d’aleshores, en Francisco Pizcueta Carrión va certificar que la corporació, reunida en sessió plenària va acordar:
A propuesta del señor Vives y en atención al mal estado en que se encuentra el local donde se halla emplazada la escuela de niños del convento de la Trinidad se acordó autorizar a la Comisión de Instrucción Pública para gestionar el traslado de dicha escuela a otro local de mejores condiciones.
Así resulta, y para que conste y obre los efectos oportunos estiendo la presente que firmada por el señor alcalde firmo en Sagunto a 18 de noviembre de 1903.
Manuel Martínez Bono
Amb aquest desig l’informe d’Instrucció pública va determinar quines eren les mancances de l’antic edifici, tot fent la proposta del nou:
Esta comisión cumpliendo el acuerdo del Ayuntamiento de 16 del actual, autorizado para que dado el mal estado y pésimas condiciones que reúne el local donde se encuentra establecida la Escuela de niños en el convento de la Trinidad, procede al traslado de dicha escuela a otro local de mejores condiciones, ha practicado cuantas gestiones necesarias para cumplir aquel acuerdo […] sabido cómo es que en esta ciudad no existen locales a propósito y con las condiciones higiénicas necesarias para el establecimiento de las Escuelas Públicas, y los locales donde se encuentran instaladas aquellas son deficientes, antihigiénicas, impropias para el uso a que se les destina. Bien sabe la comisión que es difícil obtener locales para Escuelas en las condiciones de salubridad e higiene para la vida de la niñez tal cual la ciencia aconseja […].
Está fuera de duda que el Ayuntamiento no puede consentir por más tiempo que la Escuela de niños del ex-convento de la Trinidad continúe en el local donde hoy está establecida, local que no reúne condiciones para ello y que por la proximidad al Matadero público y al sumidero de los residuos de este, hace imposible su permanencia en aquel y constituye un verdadero foco de infección y constante peligro para la salud de los niños que diariamente concurren a aquella Escuela para trasladar ésta a otro local, que sería difícil encontrar, ha de gastar el Ayuntamiento algunos miles de reales en habilitarlo y poner en condiciones, y nunca resultaría suficiente y adecuado al fin que se destina, como no lo son ninguno de los que el Ayuntamiento tiene alquilados para tal objeto y que cuestan bastante caros.
Tant era l’interés perquè s’edificaren unes escoles noves i que reuniren les condicions higièniques necessàries que inclús s’havia de procurar atendre l’esforç físic dels xiquets, tant o més que l’intel·lectual. En definitiva, les escoles eren una preocupació de primer orde com ho era l’Educació en general, que suposava un dels pilars de la societat del moment. Per tant, se opte por construir un edificio de nueva planta para establecer en el todas las Escuelas Públicas de esta ciudad, con lo cual a la par solucionaría un problema importantísimo en beneficio general, obtendría en su día otro beneficio positivo en favor de las arcas municipales.
Un solar existe en el mejor puesto de esta ciudad donde poder establecer las escuelas públicas y habitaciones para los profesores de las mismas, y es el que está que ocupa las casas llamadas de la “Lloncheta”. Su perímetro y su situación permiten construir un edificio digno de esta ciudad que venga a llevar ingente necesidad […] que fue a llevar a efecto este proyecto consignado en tres presupuestos anualmente […] propone el Ayuntamiento que por arquitecto de la ciudad de Valencia se proceda a firmar el oportuno proyecto.[2]
L’arquitecte en qüestió era Antonio Ferrer Gómez, que havia estudiat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València en 1869 i després a la de Sant Ferran de Madrid. Per la seua formació l’obra de Sagunt responia als paràmetres academicistes amb una façana senzilla que alternava arcs de mig punt i tondos en el primer pis, però seguia les traces iniciades prèviament per Vicent Gascó i que continuaria en acabant Àngel Romaní per establir l’Ajuntament. Entre alguna de les obres d’Antonio Ferrer estaven l’església del Santíssim Crist de la Providència i la del monestir de Sant Cristòfol, ambdues a la ciutat de València. Aquest edifici de Sagunt, marcaria el pas de l’antiga ciutat medieval amb la nova ciutat que s’obria cap al riu, establint l’eix del qual prompte seria la via més important del municipi a partir d’aleshores, el Camí Reial i el seu enllaç amb Capità Pallarés. Per embellir el Camí Reial es va edificar una Font Pública que estava situada, més o menys, al centre de la via, entre el número 70 i 80, si tenim en compte el plànol de Romaní. Malauradament, no sabem com seria aquesta font, però coneixem la seua existència perquè els que habitaven en aqueixos números, Marina Flors i Gabriel Blay havien sol·licitat a l’Ajuntament, en 1918, la utilització de l’aigua pública per a un ús particular.[3]
Fig. 4. Plànol del projecte per a les Escoles Públiques 1904. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.
Altres dels edificis públics de Sagunt van ser els de les telecomunicacions, que començaren a poblar els carrers a principis del segle vint. Un d’aquest a va ser el servei de correu i telègrafs, que estava al costat del solar número 66 del carrer Pacheco,[4] i en 1919, José Casanova Ramos, president de la Societat Vitivinícola de Sagunt va demanar permís a l’Ajuntament per construir un Post de Telèfon, la xarxa del qual havia de passar per la “Lloncheta”. I així ho exposa: Que teniendo concedido el instalar un teléfono urbano con Valencia para uso particular de los señores socios, cuya red ha de pasar por la Lloncheta, suplica a esa corporación se digne a autorizar la colocación de un poste en el tejado de dicho edificio. Sagunto a 22 de noviembre de 1919. A la fi li van concedir llicència, però amb la condició i obligació que la mateixa Societat traslladés el post a un altre espai quan l’Ajuntament ho cregués convenient.[5]
A més a més, es va procedir a empedrar carrers i a millorar, en general, les vies públiques. Una d’aquestes va ser la via de l’Olleria, on els veïns, cansats del fang i la brutícia que s’acumulava a terra quan plovia, demanaren la pavimentació del seu carrer y arreglarla como merece, por ser una calle nueva.[6] A aquesta petició també s’uniren els veïns del carrer Arcediano Andreu, Rosario y Saguntí Alcón que deien: las cosas que más honran a los pueblos es el embellecimiento de las calles y que tengan la limpieza necesaria. Ya en la actualidad se está adoquinando las calles de la Olleria y Romeu, solicitamos se adoquine la de Arcediano Andreu por ser una de las calles más transitadas de la población, a pesar de no estar tan animadas al corazón del pueblo.[7] Un altre dels problemes que afeixugaven la societat moderna era el referent a l’ús dels antics carrers medievals, ja que aquests no estaven preparats per al trànsit dels carruatges. En una ocasió es va esmentar un problema que, suposem seria al passeig de ronda de la muralla, entre el carrer Major i l’actual Camí Reial, perquè com passaven per allí els carros, i l’espai era tan estret, aquests feien malbé les parets i al mateix temps destrossaven els carrers. Per aqueix motiu es van fer cantoneres amb xamfrans, que servien, sobretot en una corba o espai amb poca visibilitat, per poder rodar sense perjudici en la conducció.
Fig. 5. Casa de Francisco Forment, carrer Pacheco, 128. Obra de Vicente Escobar. Font: Arxiu Municipal de Sagunt.
De fet, José Cotanda Nicolau, que vivia a Pacheco, 96, va sol·licitar a l’ajuntament que es prohibís el pas dels carros per darrere del carrer. Ja que por la calle de la muralla que está situada a espaldas de la casa que habita pasan los carros con gran perjuicio de los propietarios de las casas que lindan en la mencionada calle por ser tan estrecha que es hasta si se quiere difícil el paso de carros sin que las ruedas rocen con las paredes de ambos lados, y como por ello se perfeccionó los edificios, solicita la entrada por calle muralla.[8] Un d’aquest xamfrà, que es va fer precisament per millorar la circulació de vehicles es pot veure encara al carrer de Sant Francesc, davant de l’edifici del Síndic de Regs.
Prova de la importància del Camí Reial és que la majoria dels expedients per edificació o reforma de façanes eren de cases situades en aquesta via. Una d’aquestes va ser la casa de Francisco Forment Michavila, que estava situada al número 128. Aquesta casa donava a aquest carrer i al posterior, la qual era de majors dimensions, on volia obrir uns vans més grans dels existents. L’edificació la va fer el mestre d’obres Vicente Escobar en 1908. La casa era de planta baixa i tres alçades (dos pisos i terrassa), i suposem viurien dues famílies, ja que hi ha un altre expedient de reforma de la mateixa casa a nom de José Bono Villaplana. Sabem que la casa tenia una superfície d’11,83 metres i valia vint pessetes cada metre. Amb un valor total de 238 pessetes.
La veritat és que, per les característiques del plànol (Fig. 5.) tampoc podem aventurar una decoració específica a la façana principal, ja que el dibuix és molt simple, però segurament entraria encara dins dels paràmetres de l’Academicisme, on imperaven les línies pures i la senzillesa en tot el conjunt, com ja hem vist en el projecte escolar. Però a poc a poc, i per influència, segurament, de les famílies que venien de València a residir a la ciutat, es van anar incorporant els elements eclèctics: adopció de formes neogòtiques; neoromàniques; neogregues s’entremesclaven amb els llenguatges formals de l’arquitectura. Allò que més va agradar va ser el neogòtic, el qual es pot apreciar al mateix campanar de l’església de Santa Maria amb l’ús de la forja per al remat d’aquest. També són neogòtiques les finestres trilobulades de la Porta d’Almenara, al Castell, que buscaven integrar-se així amb l’etapa medieval de la fortalesa. Però sobretot, on es pot comprovar el gust pel neogòtic a la ciutat de Sagunt és en alguns dels panteons funeraris que trobem al cementeri, com per exemple el dels Caruana.
Fig. 6. Panteó del cementeri de Sagunt.
En el trànsit del segle XIX al XX va produir un traspàs de l’Historicisme a l’arquitectura moderna. Però aquest no va ser un canvi radical ni total, la majoria de les cases i edificis públics del segle XX eren eclèctics, és a dir, que continuaven edificant-se i decorant-se amb la reelaboració dels motius històrics del passat, tot i que també van anar adquirint elements més aviat propis del modernisme, i en concret de la Secessió de Viena, amb la influència d’Otto Wagner al capdavant.[9]
L’arribada al segle XX i l’aparició dels nous materials constructius que s’exposaren a l’Exposició Universal de París de 1889 com era el ferro, vidre o l’algeps afavorien una arquitectura més ràpida de construir, més barata i amb unes possibilitats que no s’havien donat mai amb l’arquitectura tradicional. Al mateix temps, naixia el Modernisme, que amb aquests nous materials i amb la voluntat de crear una arquitectura i arts decoratives que no imitaren els recursos del passat sinó que fos inèdita i original s’obria camí a Alemanya amb el nom de Jugendstil, Art Nouveau a França i Bèlgica, Liberty Style a Itàlia o Modernisme a Catalunya.
Fig. 7. Cases a doble alçària amb escaleta. Camí Reial.
Un dels exemples eclèctics que millor es conserven a Sagunt és la casa del Camí Reial, on ara està la Llibreria de la Seu. En aquestes cases, com era habitual, s’aprofitava el baix per a fer un establiment comercial, i a través d’una altra porta lateral s’accedia als habitatges superiors mitjançant una escaleta. Per això s’anomenen cases d’escaleta. La senzillesa del conjunt es trenca sobretot amb les tapa-persianes de les portes, les quals estan elaborades amb algeps i s’integren perfectament amb el cromatisme de la façana. El motiu principal d’aquestes és un gerro amb garlandes. En la planta baixa, la part superior dels vans es decora amb una sanefa que cau i al centre un escut sense cap figura. Aquesta decoració recordava als escuts de les antigues cases nobiliàries o senyorials. Així com la noblesa, en el passat, se solia representar el seu escut a la porta de la seua residència a tall de propaganda, la burgesia, al no pertànyer a cap família noble i, per tant, no tenir cap escut heràldic, jugava amb aquests elements per intentar aparentar un estatus, o bé incorporant les inicials dels cognoms familiars a la porta. Això ho veurem en algunes cases de Sagunt.
Fig. 8. Casa Capità Pallarés. nº 8.
On es veu millor que a cap altre lloc les possibilitats que oferien aquests nous materials, com per exemple l’algeps, és a la casa de Capità Pallarés, 8, de 1908. El treball s’aprecia a l’enlluït de les parets de forma rústica, a la façana de la planta baixa, i a les formes que imiten els encoixinats rústics de les pilastres. Aquesta casa té algun tret academicista com per exemple els remats en forma de palmeta que emmarquen les finestres dels balcons, les quals són com aquelles que pintava l’academicista i prerrafaelista Edward John Poynter el seu quadre titulat “En la terrassa”, o les mènsules del primer pis en forma d’elements vegetals que recorden una mica a la Casa Punt de Ganxo de València, situada a la plaça de l’Arquebisbe, que s’acosten més a l’Art Nouveau. Allí, com també aquesta, el capitell es transforma, simplement, en les branques d’un arbre que semblen estar vives en la mateixa arquitectura. La façana d’aquesta casa, combina, doncs, el diferent tractament de la superfície a base de l’algeps: la planta baixa conforma una sèrie de franges horitzontalsamb una gruixa capa d’aquest material en forma de cercles; el primer i segon pis, la superfície és tan fina que gaire s’aprecia. Ara bé, si en el primer pis i la planta baixa predominen les formes rectes, en la segona planta, les motllures sinuoses dels balcons donen cert dinamisme a tot el conjunt, com si es tractés d’un organisme viu. Tot, clar està, potenciat pels elements vegetals, com hem esmentat adés, que es van incorporant a les mènsules, remats de pilastres, al remat del terrat, etc.
Fig. 9. Casa Punt de Ganxo. València.
Fig. 10. Casa Capità Pallarés. nº. 3
Fig. 11. Detall de les manises de les mètopes i del terrat.
Enfront d’aquesta casa ens trobem una altra, més o menys de la mateixa època, que combina encara més, si cap, elements propis de l’historicisme amb els nous materials. En aquesta casa els protagonistes són el joc de bicromia que fan els colors de les manises de la façana i el color beix dels motius decoratius i els vans com poden ser els marcs i arcs que conformen les finestres, les mènsules, les pilastres adossades al mur amb plints i capitells, així com els tríglifs i les mètopes, a mode de temple grecoromà, que incorpora manises amb motius florals, que seran molt recurrents en moltes de les cases de la localitat (com per exemple la casa del carer Sant Miquel, nº 7, la qual repeteix el motiu) les tapa-persianes de metall, i l’ús de la forja en balcons.
Fig. 12. Casa del carrer de Sant Miquel, nº 7.
Sense abandonar el Camí Reial ens trobem amb una casa que és, es podria dir, la que millor expressa el modernisme a la ciutat. Aquest estret habitatge troba una solució en altura per a la poca amplària que presenta l’edifici. Fins a tres alçades, a més de la terrassa es compon aquesta, la qual es decora amb una façana purament de manises, que presenten el mateix dibuix floral com per exemple veiem a la casa de Capità Pallarés, 3, que s’aplicava sols a les mètopes del fris del segons pis. Ací, aquests elements els combina amb unes pilastres (en el cantó aparellades) d’estil colossal, ja que recorren tots els pisos de la façana, i acaben en el remat de la terrassa, que es decora amb motius vegetals, els quals recorden a l’Art Nouveau, i que es repeteixen a la façana de la planta baixa, jugant també a la bicromia entre el beix i el gris. En la planta baixa la cantonera es transforma en un seguit de puntes de diamant i la façana, en franges horitzontals, queda pràcticament coberta per l’exuberant decoració vegetal que apareix a ambdós costats de la porta. Els motius arrodonits i la vegetació desbordant recorda molt els elements modernistes.
Fig. 13. Casa Camí Reial, cantó Carrer del Remei.
Així mateix, a dalt de la porta i tot just baix del ràfec del balcó es representen les inicials de la família a més de l’any de construcció de l’edifici (1913) com era habitual.
Fig. 14. Detall de les inicials de la porta i la decoració de la mateixa.
Altres de les cases que assoliren millor els plantejaments del modernisme, i més concretament d’Otto Wagner són les del Camí Reial, concretament el número 107, i les 122 i 124. Tant la casa 107 com la 122 incorporen al ràfec dels seus balcons el motiu del medalló que apareix a la “Casa dels Medallons” de Viena, que aplicava la combinació de cercles i línies rectes, com també es pot veure a la “Casa Majòlica” i que a Sagunt s’aplica com a motiu decoratiu en la casa nº 122, a les franges que delimiten la façana.
Fig. 15. Casa Camí Reial nº 122.
Una vegada passats els primers trenta anys del segle, la dècada dels anys trenta i quaranta tornarà a recuperar un estil eclèctic. Estil que, en realitat, mai havia deixat d’existir, però diguem que no s’aprecia la meticulositat en els acabats i no es decora tant amb manises com en les anteriors cases. La majoria de les façanes es resumeixen en la utilització de l’algeps i l’ús dels colors per a decorar-les. Una d’aquestes, és la casa del Camí Reial, de 1935 (Fig.17). En aquest cas, l’any de construcció així com les inicials de la família que la posseïa s’han incorporat al mateix terrat, el qual presenta motius ondulats, decoracions en rumbós i una espècie de piràmides que rematen el conjunt. La resta de la casa no presenta cap decoració excepte el marc de les finestres i els balcons, que es decoren en motius vegetals de caràcter, com diem, historicista.
Fig. 16. Casa Camí Reial nº 107, incorpora el motiu de medalló i les franges horitzontals.
Fig. 17. Casa Camí Reial.
En conclusió, les cases del Sagunt de principis del segle vint intentaran, per imitació a les cases de València, incorporar les novetats materials que s’anaven imposant en l’arquitectura, al mateix temps que copiaran models, que sembla ser ja s’havien assimilat pels arquitectes de la ciutat, els quals elaboraven una sèrie de figures en sèrie que utilitzaven en diferents cases de Sagunt. Tot i la importància del Modernisme i sobretot de la influència de l’Art Nouveau, que arribà a Sagunt a través del filtre de València, les famílies més potents de la ciutat intentaren incorporar en les seues cases, tot i que de manera tèbia, aquells elements modernistes que estaven de moda, però aquesta moda va ser passatgera, car no tot el món s’ho podia permetre, i allò al qual podien aspirar era a intentar decorar a través de materials com l’algeps, aquells elements més visibles de les façanes sense assumir grans despeses. Així i tot, s’obria camí una arquitectura que conviuria amb l’Art Decó, materialitzat pel Cine Marvi, i amb el racionalisme que vindria posteriorment i que continuarem estudiant.
Article publicat al llibret de la Falla El Tabalet (març de 2023)
[1] Aquest quiosc finalment no es va fer perquè al propietari que volia regentar-lo no li van donar permís, ja que entorpia el mercat municipal que se celebrava a la plaça de Luís Cendoya. L’obra era d’Antonio Campos, presentava una planta octogonal i mesurava 16 metres quadrats. Aquest plànol es troba també reproduït i explicat a l’obra: MARTÍN MARÍNEZ, José, Urbanismo y arquitectura industrial en el Puerto de Sagunto, Sagunt, Caja de Ahorros de Sagunto, 1990, pp. 132-133.
[2] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient per a la Reforma de la Casa de la Lloncheta 1 i 2 per a convertir-la en Escoles Públiques, any 1904.
[3] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Marina Flors i Gabriel Blay per la utilització de la Font pública, any 1918.
[4] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Rafael Pellicer Sanmartín, any 1911.
[5] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient per a la Col·locació del Telèfon per part de la Societat Vitivinícola de Sagunt, any 1919.
[6] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de Sol·licitud dels veïns del Carrer de l’Olleria per a que s’empedrés el carrer. També està la sol·licitud dels veïns dels carrers Arcediano Andreu, Rosario i Saguntí Alcón per pavimentar els carrers, anys 1913-1917.
[7] Ibídem, 19 de Setembre de 1916.
[8] Arxiu Municipal de Sagunt, Expedient de José Cotanda Nicolau. Prohibir el pas de carros, any 1911.
[9] També anomenada Sezession, el seu nom deriva de l’abandó per part d’una sèrie d’artistes de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, per buscar i crear un nou estil que no es basés en la contínua repetició i reelaboració dels estils artístics del passat, desproveïts d’imaginació i conservadors. Entre aquests cal destacar a Joseph Hoffman, el pintor Gustav Klimt o Otto Wagner, entre altres.
Història, art i cultura 