ELS CENTELLES, ELS PRÒXIDA I EL PALAU DE QUART DE LES VALLS

Qui no coneix la Torre de Benavites, el palau de Quartell o el de Faura i Benifairó? Són, tots ells, testimonis del passat senyorial dels nostres pobles. Però, ens en queda un per nomenar, el de Quart. El que ocorre és que, com ha passat en tants altres edificis que es reutilitzen fins a perdre la seua fisonomia o desapareixen completament, a penes queda constància de la seua existència. La manca d’evidències arquitectòniques provoca, en part, que també desaparega la memòria dels qui allí habitaven. Així i tot, gràcies a les fonts arxivístiques, podem reconstruir a poc a poc el passat.

Serà des de la repoblació cristiana en el segle XIII, però sobretot en el segle XIV, quan començaran a crear-se els senyorius, és a dir, totes aquelles terres que no pertanyien al rei i que havien sigut repartides per aquest per a gratificar als qui l’havien ajudat en la conquesta de les terres front l’enemic musulmà, distribuïts en marquesats, ducats o baronies.

Quart va ser senyoriu i després baronia pertanyent a la família Pròxida almenys des del segle XV. Senyors i comtes d’Almenara, aquests van adoptar les senyories de La Llosa, Xilxes i Quartell, però també tenien importants possessions a la Vall d’Albaida: concretament a Llutxent, Alcosser (Alberic), Quatretonda, Pinet i Ador. Tot i la importància d’aquesta família, que va ser la que més temps va perdurar al poble, la possessió de Quart en temps cristians es remuntava, a un tal Çau Fabre i posteriorment a Roderic  Díez, que també posseïa Quartell. Després d’aquests, Quart va passar a la Corona a través de Guillem Pujades, però al segle XIV tornà a ser senyoriu de la mà de Francisco Muñoz, de qui es diu que era militar i algutzir al servei del rei Pere el Cerimoniós, essent també senyor de Quartell. Aquesta notícia és esmentada en un privilegi datat en 1383.

Certament, el segle XIV va ser una centúria clau en l’atorgament de senyorius; les últimes revoltes protagonitzades per musulmans dissidents com per exemple les d’al-Azraq havien finalitzat i les ciutats tindran ple control dels seus dominis i de les seues jurisdiccions.

En un moment o altre Quart va recórrer a les mans dels Centelles, família important del Regne i senyors de Nules. En 1356 Gilabert Centelles va comprar Xilxes a Pere IV el Cerimoniós amb tota la seua jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, que el monarca va recuperar de Pere de Montcada. Més tard, Pere Centelles, apareixeria com a senyor de Quart de les Valls juntament amb Beatriu Boïl de Castellet. L’herència passaria després a la filla d’ambdós, na Leonor Centelles i Castellet, que l’havia heretat a través de sa mare qui havia quedat com a dipositaria després de la mort de Pere. L’herència comprenia terres i termes de Quart així com de certs càrrecs i casa que tenia a la localitat “situat dins lo lloch”. Leonor romandria tenint el lloc, però també rebent els fruits, les rendes, emoluments, la jurisdicció i el senyoriu de Quart.

Quan Leonor Centelles es casà amb Nicolau de Pròxida la vila de Quart passà a aquest últim llinatge. Joan Francesc de Pròxida, fill d’aquests, mantindria les propietats sumant-se també el comtat d’Almenara.

Els Pròxida, i no sabem si pot ser també els Centelles, edificaren el seu palau just enfront de l’església de la vila, l’antiga parròquia de Sant Miquel. Segurament es tractaria d’un gran edifici fet de maçoneria i de cantoneres reforçades amb carreus de pedra dolomítica, com encara es pot intuir en la façana que dona a la plaça, i que recordaria a les estructures quadrangulars o rectangulars dels palaus de Faura o de Quartell. Segurament tenia un pati interior o posterior, ja que en un document notarial datat el 25 d’abril de 1824 se’ns narra que dins el palau hi havia una garrofera.

En el dit document es descriuen els drets del senyor de Quart sobre «el molino harinero, horno de pancocer, carnicería, casa palacio, garrofera situada dentro del mísmo, huerto pequeño anexo a la garrofera, un algarroveral de 25 cahizadas de tierra, partida del Camino de Aragón, 3 cahizadas de olivar que lindan con el convento servita y carretera de la Fuente, una hanegada de huerta al molino de la Fuente, termino de Quart, que se arrienda juntamente con el molino de Quartell, 10 hanegadas de huerta de moreral, partida del Setí, en dos pedazos que tienen por arriba el huerto de los frayles servitas, por debajo con el camino del molino de la Fuente y otros por tiempo de cuatro años» (Protocolo de Joaquín Bonet).

A més a més, s’han conservat arcs de pedra documentats a l’època medieval així com un emblema heràldic de la família Pròxida que, tot i que es va localitzar fora de context, podria haver pertangut a dit palau.

Dalt: Escut de la família Pròxida. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:
Escudo_de_Almenara2_%28Castell%C3%B3n%29.png. Baix: Imatge de l’alçat dels arcs localitzats a Quart, on era el palau senyorial. Font: Catálogo de Bienes y Espacios protegidos de Quart de les Valls.

Unes creus gravades en diferents pedres de molins de Quart

Des de temps remots el desig per trobar sentit o explicació als fenòmens naturals ha portat a l’ésser humà a donar una explicació pragmàtica, religiosa i fins i tot màgica, a tot allò que moltes vegades no podia comprendre. Aquesta seria la raó de ser segurament dels gravats en forma de creu localitzats en dues pedres relacionades amb els molins que es van localitzar en Quart de les Valls. Una d’aquestes pedres és una mola volandera (o superior) que es troba semi enterrada en el molí de Peña, i l’altra és un contrapès de premsa romà situat a l’entrada del poble que es reutilitzaria en etapes successives.

Normalment, aquests tipus de creus gravades tenien una funcionalitat profilàctica, és a dir, que es realitzaven per a la preservació de les collites i en contra dels agents atmosfèrics adversos com pogueren ser les tronades fortes o pedregades, que des de sempre havien atemorit les gents. És molt interessant en aquest aspecte l’article: “El uso mágico de las muelas (con una referencia a la arqueología espacial)”, publicat a la revista Arse, 28-29, per Francisco Javier Fernández Nieto entorn d’aquest tema. Aquest autor aborda l’estudi de les pedres romanes, i més concretament de les pedres de molí localitzades en el territori, i ens relaciona les moles de molins com a agents repel·lents del granís. També apuntava que moltes vegades, en les excavacions, s’havien localitzat pedres de moli en un espai determinat i s’havia especulat que el lloc on es van trobar era l’espai precís on s’assentava una vil.la romana, però, segons aquest autor, el trobar una pedra de molí pot ser tingués més a veure al fet que es va deixar en aqueix lloc per preservar el camp apartant-la, per tant, del seu indret original on estaria col·locada. Es tractava, doncs, d’una nova col·locació pensada i estudiada.

Moltes d’aquestes creences es van contemplar en agrònoms com Rutilio Tauro Emiliano Paladio en una obra titulada Opus Agriculturae on parlava que si es tapava una mola de molí amb un drap roig era un bon conjur per evitar les granissades. Un exemple d’aquest tipus es documenta a Noto, en Sicília, on es localitzà un conjur per a protegir una vinya que es va datar entre finals del segle IV i principis del segle V de la nostra era, segons apunta Fernández Nieto.

La localització d’aquestes pedres semi enterrades per a protegir els camps circumdants , d’una banda era una pràctica habitual des d’època antiga, però si a això li sumem, sobretot des d’època cristiana, els gravats de creus que en elles es feien reforçaria més la teoria de l’efecte de protecció que les gents d’aquelles èpoques desitjaven buscar en aquestes pedres. Com no tenim documents escrits hem d’imaginar que el fet de gravar-se en els elements que ajudaven a moldre el pa ens fa suposar que actuarien com a agents protectors i preservadors dels aliments.

Encara així, no pensem que les creus només s’adscriguen al cristianisme, car s’han trobat proves arqueològiques que asseguren que ja des de la Prehistòria es feien aquest tipus de marques. D’època tardo antiga es coneix la creu de Aïn Fortuna, a Tunísia, datada possiblement entorn del segle V i VII de la nostra era que es va fer com a manera d’encantament per a prevenir el granís. Es tracta d’una creu de 35 x 34 cm i es va trobar prop d’un aqüeducte. Se sap la seua utilitat perquè al costat d’ella es redactà un conjur per a prevenir les granissades.

Per un altre costat, el fet de gravar creus en llocs sants, en camins, o a les portes de les cases va ser una realitat des del segle XIV. La seua funció era espantar i evitar que entrés el mal a casa, evitar una tempesta, l’entrada de bruixes, el granís, etc.  Aquestes creus se solien gravar en els brancals de les portes o les finestres ja que era la única obertura entre la casa i l’exterior. Però, abans de la baixa Edat Mitjana se sap que va ser a l’època visigoda quan aquest sentit màgic religiós es va introduir en la península i podria ser aquesta una de les raons que explicarien l’aparició de la Creu de Carrio a Astúries, que anava acompanyada d’un conjur per a protegir els camps i les plantacions contra les tempestes. Així doncs, segons l’ús màgic de les creus juntament amb el valor profilàctic, les pedres de moldre, com a agents de subministrament dels aliments que permetien la vida amb un mitjà que facilitava la transformació de la collita en menjar, concebien a la pedra com un artefacte dotat d’una potència intrínseca de fertilitat. Una potència que era capaç de defensar els fruits paralitzant les plagues que els amenaçaven. D’aquesta manera, la pedra de moldre transmetrà directament o indirectament el seu germen de fecunditat a tot el territori. Pel que respecta a la mola del molí de Peña, les creus es troben disseminades per tota la superfície. Al estar semi enterrada solament podem apreciar la part superior, però es veu clarament que es tracta d’una mola volandera o superior de molí.

Pedra de molí situada al Molí de Penya

Hem contat un total de 4 completes, i generalment estan gravades en forma de creu grega, és a dir, que totes tenen els braços a la mateixa llargària, malgrat que hi ha alguna que sembla una creu llatina. Tot i així no fan més de 9 cm de llarg.

Pel que fa a la peça de la Premsa es tracta d’un antic contrapès romà, segurament reutilitzat en altres èpoques, i que té almenys una creu amb dues barres transversals en la part llarga d’aquesta, la qual sembla la creu patriarcal, que sol tenir dues franges horitzontals. Aquestes creus, podien tindre les dues franges horitzontals de la mateixa llargària, tal i com semblen les d’ací; posteriorment podien tenir diferents llargàries com té també la Creu de Caravaca. En realitat la de Caravaca es basa en la creu patriarcal. Aquesta també actuava de revulsiu contra les pedregades. És més, pel que fa als fenòmens atmosfèrics es considerava preventiva del llamp, per això s’emportava en la butxaca o penjada al coll. A més, quan hi havia tempestes, es col·locava a les portes de les cases pel fet que aquestes també necessitarien protecció davant situacions adverses com ja hem comentat anteriorment.

Contrapés de la Premsa