Història de la seua construcció
La font d’informació per a conèixer el procés de construcció de la Font de la Plaça de l’Església o Plaça Major, són les actes municipals. Gràcies a elles sabem que, en la sessió de 17 de gener de 1935 es van reunir els regidors amb l’alcalde don Pascual Sevillá Pérez, per a aprovar, per unanimitat, la construcció d’una font en la plaça de la Republica per manifestació popular entre els veïns de la localitat (poble que tenia en aquest any un total de 1.186 habitants), abonant els diners dels fruits municipals, segons les disponibilitats del pressupost.
Havent-se remès els certificats de les obres realitzades en la conducció de les aigües del Codoval per vint-i-tres mil nou-centes deu i nou pessetes, es va realitzar un projecte per l’aparellador municipal Ricardo Almenar. Posteriorment, el 14 de març d’aquest mateix any, es va aprovar el contracte d’aquesta obra, havent-se de verificar el pagament del que es recaptés.
El 23 de maig de 1935, en vista de la finalització de les obres, es va acordar triar la data per a la inauguració de la font. Per al dia de la inauguració ja s’havien planificat un mes abans tota una sèrie de celebracions, per a les quals es va decidir que la comissió de festes d’aquest any s’encarregués d’aquests festejos.
Plaça Major amb la font i l’església parroquial (abans del convent)
La font se sobre eleva del sòl per dos graons, constituint-se aquesta en el centre de la plaça, antigament plaça de la República, la qual es compon d’un monòlit de forma en forma de prisma, fet a base de pedra vermella artificial que obri, en els seus quatre costats, unes aixetes a través de mascarons en forma de cara de Tritó o algun tipus d’animal fantàstic, perquè cadascun d’ells presenta trets amb llargs cabells i bigots, com a vegades es representava aquest personatge. El monòlit es completa amb quatre piques, que recorden a les formes de petxina en la seua cara externa. La font està rematada amb quatre braços per a albergar fanals al mateix temps que està coronada per un fanal central. Tots ells donen llum a cadascuna de les piles per on es recull l’aigua.
El mascaró era una cara diforme o fantàstica que s’usava com a adorn en unes certes obres de l’arquitectura. Es col·locaven en el tallamar de proa dels vaixells i solien ser rostres de faunes o de Tritó, que era el fill de Posidó i Anfitrite, déus de la mar, d’ací la seua relació amb l’aigua.
La petxina, a més, era símbol de Venus, que va nàixer de la mar. El Tritó pot usar la petxina de caragol marí com a trompa, segons James Hall. Sense dubte, els elements iconogràfics fan una clara al·lusió a l’aigua, cosa molt habitual en la decoració de fonts des de l’art del Renaixement.
En els corrents del Art Nouveau o Modernisme (entre altres), que és el marc on s’emmarca l’estil d’aquesta font, s’optarà per recuperar elements neogrecs i antics per a fer una reinterpretació. De fet, en la façana de la casa Cuello, just en la cara oest d’aquesta plaça i al costat de la font, les mènsules de la balconada es decoren amb figures femenines que semblen gregues. I és que aquesta part de la població, gràcies a l’expansió urbanística iniciada a partir del segle XVII i, sobretot, després de l’assentament dels frares servites a Quart, cobrarà una nova importància. Durant l’edat mitjana i fins a ben entrada l’edat moderna la plaça de l’Església estava extramurs de l’antiga població. Per això es va erigir ací el convent dels Serfs de María. Un convent mendicant que acollia a viatgers, pelegrins i malalts. De fet, en l’espai que ocupa hui l’esmentada font era el lloc on es va establir la creu de terme, sent l’entrada principal cap al convent des del carrer València.
A partir de la creació de l’ermita del Santíssim Crist en les centúries posteriors, es van obrir cap a l’oest el carrer del Crist, el seu paral·lel carrer del Calvari i carrer de l’Ermita, començant doncs a prendre forma l’expansió de la població cap a la part oest. És en aquest context quan la plaça del convent va començar a erigir-se com el nou centre neuràlgic de la població desbancant a l’antiga plaça de l’Església, que estava en el que hui es coneix com a plaça de San Miguel, on estava l’ajuntament primitiu (huí torna a ser allí) i escola de xiquetes.
Detall del mascaró amb la figura de monstre
Detall de la cara de dona grega de la Casa Cuello
Arribats al segle XX, i més concretament a 1935, que és l’any en què es va erigir aquesta font, es crearia la fisonomia de la plaça que en l’actualitat encara persisteix. El convent dels servites va ser clausurat després de l’exclaustració i adequat per a fer-ho servir, de manera polivalent, d’escola i Ajuntament, així com alberg per a refugiats després de la Guerra Civil. D’aquest edifici actualment es conserva l’Església, a la qual se li va retornar el culte i donà el nom de l’antiga parròquia dedicada a San Miguel. Entorn d’aquest espai es van anar conformant les cases dels burgesos de la població, pròpies d’aquests primers indicis de l’art d’influència modernista que alguns dels veïns volien imitar. Aquest tipus de cases es van anar concentrant en el que van a ser els nous carrers com els que hem esmentat anteriorment, com per exemple el carrer del Crist, però també el carrer València o la de Joan Carles I, els tres confluents en la plaça on es troba la font, important models decoratius a imitació de la ciutat de València, però amb un estil més rural i modest. Un exemple d’això és l’esmentada casa Cuello, que està just en la plaça de l’Església, la qual, com hem vist amb la mènsula d’inspiració grega, condensa en la seua façana els materials en voga després de la revolució industrial i l’Exposició Regional de València com és el ferro, l’algeps o la fusta.
Aquesta casa elabora una façana de tres pisos a imitació dels carreus, molt típic en l’època. A més d’usar les enormes possibilitats plàstiques per a crear les mènsules del balcó o les rematades de les pilastres que divideixen les obertures de la façana amb el guix o algeps. La forja serà essencial, creant finestres i balcons amb motius florals i formes ondulants al mateix temps que s’ofereix major importància al treball de la marqueteria. En moltes d’aquestes cases s’optarà per gravar en elles les inicials dels seus propietaris, per a recordar, com ja feien els nobles amb l’heràldica, qui era la família que vivia allí.
Documents i bibliografia consultada
Llibre d’Acords Municipals de Quart de les Valls (1933 a 1935).
CONEJERO, José, Catálogo de bienes y espacios protegidos de Quart de les Valls, Quart de les Valls, Ayuntamiento de Quart, 2015, p. 175.
CIRLOT, Juan Eduardo, Diccionario de los Símbolos, Barcelona, Labor, 1970, p. 308.
HALL, James, Diccionario de temas y símbolos artísticos, Madrid, Alianza, 1996, p. 105.
ROSARIO, Carmen y GÓMEZ, David, “Història de la burgesia rural de Quart de les Valls a principis del segle XX”, El Braçal, nº 60 (2019), pp. 111-128.
Història, art i cultura 