El Convent del Sant Sepulcre i Peu de la Creu de Quart de les Valls és una de les fundacions cenobítiques més importants de la Comarca del Camp de Morvedre. Actualment, sols hi resta l’església, convertida en parròquia del poble, i els murs de tancament de l’hort del convent. El convent pertanyia a la regla dels serfs de Maria, també anomenats “Servites” per la devoció mariana cap a la Mare de Déu Dolorosa. Els servites pertanyen als denominats ordes mendicants. Aquests van ser els franciscans i dominics, que van ser els primers a sorgir, donant pas a nous ordes com el que ara ens ocupa.
L’orde dels servites va nàixer a Florència al voltant del 1233 a partir d’una comunitat de mercaders de la ciutat que després, en 1240 va adoptar la regla de sant Agustí. Però no va ser fins a 1256 quan va rebre la confirmació del papa Alexandre IV i la definitiva de Benet XI allà per l’any 1304. No obstant això, va ser a partir del rei Martí V quan aquests es van considerar orde mendicant. La seua vida va transcórrer entre l’activitat eremítica i l’apostòlica, cosa que ocasionà certs conflictes dins de l’orde. Tanmateix, també es van dedicar a l’estudi. L’orde es va difondre primerament per Itàlia, però a poc a poc es van anar estenent per Europa.[1]
Un dels exemples més pròxims i que guarda més relació amb la fundació i inclús la pròpia arquitectura és el monestir de Montán, a la comarca de l’Alt Millars. Així com a Quart, el cenobi va estar fundat pel comte d’Almenara, que era també baró de Quart, el de Montán va ser una creació del comte de Cestellá, Miquel de Vallterra en 1612. Aquest havia rebut aquestes terres des de temps de la conquesta cristiana i a causa de l’expulsió dels moriscos va repoblar la zona. La instauració de monestirs i convents eren una bona forma d’aglutinar una nova població, com havia ocorregut durant l’Edat Mitjana. En Quart va ocórrer una cosa similar.
Una de les fonts vitals per poder enfortir econòmicament el cenobi i poder continuar les edificacions que foren necessàries era l’aportació econòmica que s’extreia de les misses. Les misses del convent es dividien en resades i cantades. A través d’aquestes, els difunts o els marmessors dels difunts, pagaven una d’aquestes, en benefici a l’ànima dels seus parents i al mateix temps del convent, que es traduïa en un import econòmic que ajudava en el seu quefer diari o en portar endavant les obres o despeses que s’havien de fer en el cenobi. Gràcies al llibre del Clero, els servites tenien anotades aquestes misses, descrivint-se el sant a qui anaven dirigides així com el dia i mes de l’any en què se celebraven.
Així, tots els dimecres de l’any es feia una missa cantada a la Mare de Déu pel cardenal; els primers dies de cada mes s’oficiava una missa cantada dedicada a l’Esperit Sant o de la Mare de Déu pels benefactors.
També, per cadascú dels religiosos que en la província, o fill de la província, encara que morís fora d’ella, es feia una missa pel cadàver del germà del convent. Així, s’acordà que es faria una missa cantada de cos present i que tots els sacerdots havien de dir misses resades per cadascú, i els que no les pogueren dir havien de resar tres vegades tot l’ofici de difunts.[2]
Cada segon divendres de mes celebraven un aniversari per l’ànima dels religiosos i germans difunts del convent. El 14 de gener s’havia de celebrar un aniversari, també, per les ànimes de dits pares difunts, a través dels sacerdots. I, per últim, el llibre especifica que, el 17 de setembre s’havia de fer una missa per l’aniversari de l’ànima de tots els benefactors del convent a través dels sacerdots, que farien misses resades.[3]
Entre les misses amortitzades destaquen les d’uns importants benefactors, entre ells el baró. Així, el primer de tots els dissabtes de l’any se celebrava una missa resada o cantada, a més d’una salve cantada, per al senyor en Lluís Ferrer i de Pròxida, que era el fundador del convent i baró i senyor del lloc de Quart, així com de tots els seus successors. Aquest acord quedava ratificat per l’escrivà Vicente Perpinyà a 20 de maig de 1612.
Tots els diumenges de l’any se celebrava una missa resada al trenc de l’alba per Bautista Navarro i Úrsula Casanova, de la que devien pagar Bàrbara Garcés i Juan Semper amb l’escriptura de venda de censos que atorgà Joan Bautista Mussoles.
Per una altra part, tots els divendres, es feia una missa resada per a Juan Queralt, de Benicalaf, que estava pagada per Josep Queralt[4]; una altra missa per a Felipe Llúcia, de Benifairó, tots els dies de les calendes, menys els diumenges.[5]
A la huitava del Corpus, la comunitat havia d’assistir a la processó de la parròquia de Quart, fent huit misses cantades per cada dia; els Divendres de Dolors se dispensava una missa pels diaques.[6] El primer dia del septenari dels Dolors les misses fetes pels diaques anaven dirigides a la portentosa veïna de Quart, Lucía Ponce, la qual també tenia misses pagades per a que les feren el dia dels Apòstols, sant Pere i sant Pau.[7]
Tomàs Lafuente també demanà una sèrie de misses cantades del producte de la hisenda que va rebre el convent en el terme d’Algar i de Sot en misses, al mateix temps que altra sèrie de benefactors, com poden ser Cecilia Queralt, Tomàs Lafuente o Eugenia Vives de Canyamàs són dels que més nombre de misses paguen al convent.[8]
El 14 de gener es feia una missa per Pacheco, difunt i sacerdot; el 17 de setembre un aniversari general pels benefactors a través de tots els sacerdots coristes; tots els dissabtes es realitzava una missa resada pels comtes; el 17 de març una completa per Cecilia Queralt; tots els diumenges una missa resada a Bautista Navarro; Úrsula Casanova i els seus també tenien un bon nombre de misses associades al convent; els divendres de tot l’any es feia una missa per a Joan Queralt i els seus familiars; en gener està documentada una missa per a Lucía Arbona, sis misses per a Cristòbal Rubio, altres sis per a Cecilia Queralt de nou, per a Teresa Giner, Ana María Aparicio o Dámaso Bayarri.[9]
Murs nord i oest de l’hort del convent
Entre algunes de les obres més importants que es van fer al convent de Quart durant el segle XVIII van ser la rehabilitació dels murs exteriors o la cisterna del claustre. Concretament, el 25 de gener de 1741 es va demanar així que se hiziera la cisterna en medio del claustro, la que se empezó haziendo un pozo, para fabricarla, y no haverse hecho en tantos años, de nuevo la obra, y más teniendo una limozna de cien libras el ilustrísimo don Andrés Mayoral, arçobispo de Valencia, dava para la dicha obra, así mismo que para poner la cal, y poderse bien amenar, se necessitava de un pedazo de tierra de la qual estava fuera […] que linda con el por un lado con el garroferal del señor, y por el otro con el moreral del mismo señor, sequia en medio.[10]
El més interessant de tot són les diferents etapes constructives que va viure l’hort del convent, del qual se’ns diu que el 22 de setembre de 1742 que al ser tan baixa la paret de l’hort i que s’entrava amb facilitat a dins del recinte perquè era molt vella i s’havia ensorrat en diferents parts per ser de pedres i fang, s’havia d’alçar de nou revocant-la amb morter per dins i per fora i reparar tot el que fos necessari “por lo que siendo tan necesaria la obra, que de esa suerte quedaba el huerto bien cerrado y aseguradas las paredes proseguian hasta cerrar todo el huerto”. Al mateix temps es va aprofitar per concloure l’obra de la cisterna del claustre, on encara mancava lluir i pavimentar amb taules “para estar con toda su perfección dicho claustro”.[11] Uns anys després, concretament en 1768, es diu que, en la part de secà, s’alcés el mur fins a l’altura del convent.[12]
A poc a poc, mentre s’organitzava el perímetre de l’hort, amb la reparació de les parets i la cisterna es va fer una obra per a un jardí. En aquests temps la situació del convent passà per un litigi entre el Marqués de la Coquilla, el comte, i els servites a causa de l’obertura d’una porta envers el camí de la Cosa (actual carrer de la Font). A part d’edificar una porta, es demanava poder extreure la sèquia que entrava pel convent i que abastia d’aigua a aquest, per fora els seus murs perquè la població pogués aprofitar el seu cabal.[13]
Pou del convent
El 3 de novembre de 1755 es va proposar allargar el celler i damunt d’aquest es va fer el rebost, a més d’una tanyada per al ramat. És possible que un dels constructors d’aquestes obres fos Silvestre Chillida, que apareix dos anys més tant documentat com a fuster del convent.[14] També hi havia una sitja per a l’almàssera.[15] Dalt del rebost hi havia un terrat.
L’arquebisbe de València, Andrés Mayoral va contribuir en la dita obra, aportant també cal i amb terres properes al convent, que fitaven amb el garroferal i terra de moreres que era propietat del comte d’Almenara. Dins d’aquests dos camps, ens diu la documentació que hi havia una sèquia enmig.[16] A més, els religiosos podien contribuir en terres i béns de la seua propietat. Perquè el religiós Felipe Climent, que va heretar de son pare un tros de terra dins la partida de Montíver, al nord de Sagunt, també tenia terres a la partida del Camí de Quart, que era terme de Benifairó, a més d’una casa en un raval d’aquest poble, juntament amb vinyes.[17]
En el mes de juliol de 1768 es va decidir fer un molí d’oli, i per tal edificació es va comprar l’anomenada “alqueria nova”. I, en 1780, es va fer “una prensa de rincón”.[18] També es van quedar amb la marjal de Carlos Escrich, per preu de 200 lliures amb l’obligació de contribuir amb tres misses cantades i il·luminar l’altar el dia de la festa de Sant Antoni, tots els dies colendis amb ciris i olis, i el restant per a sufragar els funerals.[19]
En 1773 el prior, va proposar que es rebaixés, de nou, l’hort i “se sacaría la pared de lo de afuera y cerraria”. Es podria tractar del perímetre murari que tanca l’hort situat més al nord? És molt difícil de saber, però sí que resulta plausible que fos l’última de les edificacions que es van fer al respecte.[20]
[1] CANTERA MONTENEGRO, Margarita i CANTERA MONTENEGRO, Santiago, Las órdenes religiosas en la Iglesia Medieval. Siglos XIII al XV, Madrid, Arco Libros, 1998, p. 44.
[2] ARV, Clero 3889, f. 96 r.
[3] Ibídem, f. 96 v.
[4] Ibídem, f. 97 r.
[5] Ibídem, f. 97 v.
[6] Ibídem, f. 98 r.
[7] Ibídem, f. 99 r.
[8] Ibídem, ff. 99 v i 100 r.
[9] Ibídem, ff. 114-115.
[10] AHN, Clero Secular- Regular L. 16.111, f. 98 r.
[11] Ibídem, f. 97 v.
[12] Ibídem, f. 106 v.
[13] Ibídem, f. 107 v.
[14] Ibídem, f. 103 r.
[15] Ibídem, f. 118 r.
[16] Ibídem, f. 100 r.
[17] Ibídem, f. 103 r.
[18] Ibídem, f. 115 r.
[19] Ibídem, f. 114 r.
[20] Ibídem, f. 109 v.
Història, art i cultura 