Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde en 1563. En primer terme, al costat del Camí de Les Valls, estava el convent de Sant Francesc.
Amb el títol d’aquest article en podríem escriure planes i planes sobre els elements patrimonials patrocinats per dones importants al Camp de Morvedre, fins i tot a l’edat mitjana, quan aquest privilegi estava limitat sols a les dones de la reialesa, la noblesa o a altres benestants. Una d’aquestes va ser ni més ni menys que la reina Maria de Castella (1401-1458). Aquesta dona va projectar per a Morvedre un convent dedicat a l’Observança, que era una reforma de l’Església que ja havia posat en pràctica uns anys abans la reina Maria de Luna al monestir de Sant Esperit del Mont (Gilet). Dita reforma pretenia tornar als ideals de pobresa, austeritat i rectitud dins dels entorns conventuals, els quals s’havien anat allunyant cada vegada més de la regla inicial de sant Francesc. La reina Maria va fundar el convent de la Vall de Jesús (Puçol), igual que havia fet a altres importants centres, no oblidant així a Morvedre, al qual li va donar un lloc preeminent dins de les seues aspiracions polítiques i de control dels religiosos.
La reina difonia, conjuntament amb el frare italià Mateu d’Agrigent, l’Observança, representada per convents austers, i sovint decorats amb les lletres IHS, evocant el Nom de Jesús, però també el de la Mare de Déu, ja que la majoria de les fundacions reials s’intitulaven com de “Santa Maria de Jesús”.
Detall de l’IHS en el retaule de la Mare de Déu de la Llet, obra d’Antoni Peris. Primer quart del segle XV. Font: Wikimedia Commons.
Que curiós, que un dels retaules que una destacada dona saguntina va patrocinar per a l’església de la ciutat estava també decorat amb l’anagrama IHS que patrocinava i difonia Mateu d’Agrigent, com ja feia Bernardí de Siena. Aquesta dona era na Constança de Viver, la qual, en 1441 va encomanar una taula de la Mare de Déu de l’Esperança per a una de les capelles de l’església, segurament de Santa Maria, de Morvedre. El tema principal era la Mare de Déu encinta, una iconografia, si se’m permet l’apreciació, també bernardina, ja que, el fet de commemorar l’embaràs de la Mare de Déu, concebut sense màcula, evocava la castedat de Maria, altre dels temes recurrents de l’ideal de l’Observança. I és que, recordem que l’església de Santa Maria és un clar exemple de la influència franciscana a la vila. A Morvedre hi havia, doncs, tres cenobis de franciscans: el de Sant Esperit del Mont; el de Sant Francesc i el de la Vall de Jesús, dit, a instàncies de la reina Maria de Castella, Santa Maria de Jesús.
I no serien aquestes cases franciscanes el resultat dels interessos i desitjos d’unes reines (que a la vegada influïen a altres dones de la vila) enfocats a difondre els ideals i la iconografia bernardina arreu dels seus dominis? Hem de pensar que l’única manera que tenien les dones de poder desenvolupar els seus gustos artístics, fruit en part de l’educació rebuda, era a través d’un radi d’acció que se circumscrivia als entorns monàstics, esglésies i poc més. I com s’educaven aquestes dones? Reines i nobles disposaven d’obres d’escriptors que aprofundien en els ideals imperants de la seua època. Entre aquestes, destacaren els escrits que es poden inserir dins dels ideals de la Devotio Moderna i les noves formes d’espiritualitat que s’havien donat des del segle XII. L’obra de l’escriptor dominic Antoni Canals (ca. 1352-1418), “Escala de Contemplació”, era un tractat per arribar cap a Déu; la vida d’Àngela da Foligno, una terciària franciscana, seguidora d’Ubertino da Casale; santa Radegundis o la vida de Caterina de Siena són alguns dels exemples. En la pintura, aquests ideals de l’Observança i de la Devotio Moderna es veuran plasmats en l’auge de les representacions iconogràfiques d’escenes de la Passió de Crist, de la vida de la Mare de Déu, la representació de sant Francesc o santa Caterina. En definitiva, imatges que són el resultat dels interessos d’aquestes dones i que es mostren clarament exemplificades al territori morvedrí.
Publicat al Periódico de Aquí Camp de Morvedre (25/03/2022)
L’alqueria de l’Aigua Fresca és una de les joies patrimonials que ens resten a Sagunt d’època medieval i està en relació amb les torres o alqueries que poblaven el Camp de Morvedre a l’edat mitjana. Alguns dels exemples que encara estan en peu són la torre de Roc, una mica més a l’oest de la partida de Montiver, la torre del Molí de Gausa o la del palau del Duc de Gaeta.
L’origen de l’alqueria cal buscar-lo al període andalusí. Segons Pierre Guichard eren pobladors d’origen clànic-berber els qui regentaven aquestes unitats d’explotació, i segons R. I Burns, eren reduïdes i cercaven les terres que treballaven els sarraïns per poder tornar el mateix dia al lloc de residència des del seu treball. Per tant, estaríem davant un paisatge amb abundant poblament dispers i no de molt gran dimensió. En època musulmana les alqueries eren nuclis de població de diferents famílies que habitaven en forma de pobles o aldees. Aquests pobles estaven protegits per una muralla i moltes vegades assistits per una torre que a la vegada servia per a avisar de perill al castell de que depenia. En aquest cas, aquesta missió l’assumiria el castell de Sagunt.
Fig. 1. Detall de la Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde. Al costat del convent de la Trinitat es veuen dues cases amb torres. Ací l’autor pinta el riu davant el convent quan en realitat devia estar al darrere.
Aquestes alqueries es van poder mantenir durant la baixa edat mitjana, i més quan la població musulmana va continuar vivint-hi després de la conquesta. De fet, hi ha autors que han estudiat aquest fenomen en la comarca del Maestrat, com per exemple Juan B. Simó, on parla d’uns quants exemples de torres “d’alqueria” (tal com aquest les anomena) com a element reutilitzat durant l’etapa cristiana. Aquestes torres tenen uns 15 m d’altura, són de planta quadrada amb murs de tàpia, compten amb un recinte tancat i durant l’època baix medieval es convertiren en residències senyorials.[1] I és en aquest sentit com s’ha d’entendre l’alqueria de l’Aigua Fresca.
Els testimonis gràfics més antics que ens mostren aquest tipus de construccions són els dibuixos del flamenc Antoon van den Wijngaerde, de quan va passar per la península en el segle XVI (Fig. 1 i 2). Segons aquests dibuixos podem veure que es tracta de cases que es caracteritzen per tenir un recinte que les envolta i una torre, en la majoria dels casos. Açò és apreciable en el cas concret de Sagunt, però també en el de València on, a extramurs de la ciutat, es pobla amb una sèrie d’alqueries a l’altre costat del riu. El dibuixant ens dóna una visió d’unes ciutats que, a part dels habitatges de l’interior de les muralles, es nodrien d’una sèrie de residències que aprofitaven les hortes i cursos d’aigua de l’exterior de l’espai urbà per a viure.
Fig. 2. Detall de la Vista de València d’Antoon van den Wijngaerde.
En alguns casos, aquestes fortificacions esdevingueren poblats o viles més grans. En la província de Castelló, com ja hem assenyalat, encara resten poblacions que recorden aquelles antigues fortificacions a través del seu topònim. És el cas de Torre d’en Domènech o Torre Embesora, que en època àrab es deia Torre Vinrabí i que en l’etapa cristiana va ser donada a Guillem de Besora.[2] Aquestes torres eren sovint la segona residència d’una noblesa assentada a la ciutat. En Sagunt, l’alqueria de l’Aigua Fresca era el lloc on habitaren importants nissagues com per exemple els Cucaló, amb el cas concret de Joan Gilabert de Cucaló, i també els Berenguer, que posseïren l’alqueria a més de tenir altres residències a l’interior de la vila.
L’alqueria de l’Aigua Fresca de Sagunt
Pel que fa a la ubicació de l’alqueria saguntina està situada al nord de la ciutat i entre dues de les principals vies de comunicació: el camí Reial a Barcelona (antiga Via Augusta) que discorre per l’est d’aquesta i, d’altra part, el camí de les Valls, que passa per l’oest.
El seu tret més característic és sense dubte la torre, la qual té una alçada d’uns 15 m i un perímetre de 7,30 x 9 m de planta. La fàbrica és de maçoneria, reforçada amb carreus de pedra dolomítica als cantons. Aquesta està edificada de manera que el gruix del mur disminueix en altura. Està dividida en tres plantes, l’última de les quals es remata amb un terrat poblat per merlets. El seu ús defensiu queda també corroborat amb la introducció entre els murs de diferents espitlleres en cadascun dels quatre costats per poder disparar des de l’interior i evitar projectils, a més a més d’incorporar un matacà que es projecta tot damunt de la porta d’accés, en el costat oest de la torre.[3]
La planta baixa està coberta per una volta de canó feta de canyís i guix que, de fet, s’assembla molt a la volta de la planta baixa de la torre de Benavites.
No obstant el seu passat medieval, la torre va sofrir diverses reformes en el temps. Del segle XVI són alguns dels forjats i les voltes de revoltons dels altres pisos. També les finestres, que s’obririen per oferir a l’habitatge major lluminositat i comoditat. En la part de dins els vans incorporen festejadors, una mena de seients fets en pedra que servien per a seure als peus de les finestres. Açò, per exemple, també es pot observar a la torre de Benavites.
D’una planta a altra s’accedeix mitjançant una escala de caragol situada a un dels costats de la torre, la qual arriba fins al terrat que està coronat per tres merlets al nord i sud de la façana i quatre als costats est i oest. La coberta del terrat es va refer al segle XX.[4]
Pel que fa a la utilització d’aquest tipus de cases-torre medievals es distribueixen de la següent manera: la planta baixa se sol utilitzar com a estable i magatzem. Per tal d’evitar atacs directes i protegir els ocupants de la torre no se solia habitar la planta baixa; d’ací que la porta d’entrada estiga en el costat més dificultós de trobar (en aquest cas a l’oest) i protegida per un matacà. La primera planta, igual que als palaus de les ciutats, era la planta noble, allí on estava el saló de l’habitatge. Prova d’açò és el rebost que encara es conserva a l’interior. La resta de cambres estarien al segon pis. En el segle XVII o XVIII la torre va ser emprada com a presó i és possible que els grafits que s’han conservat a les parets siguen d’aquest període.[5]
Fig. 3. Vista de la torre de l’Alqueria de l’Aigua Fresca
El mur que envolta tota l’alqueria és medieval i està rematat amb merlets, cosa que denota el seu caràcter defensiu. L’accés al recinte es feia a través d’un arc de mig punt que va romandre en peu fins a 2006/2009. Actualment, aquesta entrada es troba tapiada (Fig. 5). A aquest mur es van incorporar altres portes quadrangulars, dues de les quals donen a l’alçada de l’aljub, que se situa als peus de l’alqueria. Una altra porta, feta amb llindes de pedra blava, se situa al cantó sud-oest del mur, just en la part oposada a la porta d’entrada de tota l’alqueria. Segurament es faria servir com a mètode d’eixida d’emergència de tot el recinte.
Fig. 4. Cantó sud i oest del mur.
Fig. 5. Arc de mig punt. Porta d’entrada a l’alqueria.
Fig. 6. Passadís que uneix la torre amb la casa. En aquest lloc se situa la porta original d’entrada a la torre i al seu damunt el matacà.
L’aljub era l’element que abastia d’aigua a l’alqueria. Es situa al costat sud-est i s’accedeix a través d’una porta rectangular. En realitat es tracten de dues estructures: el soterrani, que és pròpiament l’aljub i l’edifici de sobre. Es creu que la seua edificació data del voltant del segle XIV i XV, igual que la torre. La construcció superior, feta a base d’arcs de rajola, és del segle XVIII.[6] Està cobert amb sostre a dues aigües a sobre dos arcs diafragma de pedra i a les parets està decorat amb algeps imitant els carreus de pedra. A terra, una obertura du accés al dipòsit d’aigua fet amb arcs apuntats. Aquesta segona edificació va tenir ús d’habitatge, afegint-s’hi un motor en el segle XX per extraure aigua. A l’exterior d’aquest edifici es van edificar una sèrie d’arcs de rajola que conformaven una espècie de porxada.[7]
Al costat sud de la torre es va construir una casa. Tot i que sembla una edificació del segle XVIII, per la decoració classicista de la façana principal, en realitat, el fet que es conserve una porta cegada cap a la dreta d’aquesta, feta amb dovelles i elaborant un arc de mig punt, ens dóna a entendre que aquest habitatge, si no igual, ja estaria en peu a l’època medieval. De fet, aquesta porta presenta unes característiques molt similars a altres recintes de la comarca com per exemple la porta de l’almàssera de Petrés, la porta del palau d’Albalat dels Tarongers o algunes de les portes de palaus senyorials de Sagunt.
Fig. 7. Casa annexa a la torre.
A l’interior de l’habitatge es conserva una llar amb dos prestatges a cadascun dels costats. En el cos central, una escala de tres trams amb un ull important dóna accés al pis superior. El sostre està fet amb bigues de fusta que presenten pintures amb motius heràldics i animals fantàstics que podrien ser semblants a les que es van documentar al palau del Delme de Sagunt.[8]
Tot el recinte en completa amb una sèrie de dependències annexes (ara derruïdes), que podrien haver sigut estables o magatzems, que se situen al costat est de la torre.
Fig. 8. Porta d’accés a l’almàssera de Petrés.
Usos de l’alqueria durant l’època moderna i contemporània
Per a finalitzar, ens agradaria destacar que la localització de l’alqueria, just al costat del camí Reial de València-Barcelona, afavorí que s’utilitzés com a hostal segons va descriure Chabret en el seu Nomenclator: Según lo leo en un libro de Cabreves de 1500, existente en la Iglesia parroquial, la casa con huerto, que conocemos ahora por el huerto de la cisterna, era una posada llamada del aygua fresca, por la cisterna que aún subsiste.[9] La importància d’aquest camí reial queda testimoniat en el nombre d’hostals que es concentraren al voltant del raval del Salvador i dels famosos viatgers que passaren per Sagunt, entre ells Claude de Bronseval, que visità la ciutat entre 1532 i 1533. Segons Madoz, l’antiga plaça dels Hostals era parada dels correus d’Aragó i de les diligències que venien des de València, Castelló o Barcelona. Així, podem aventurar que l’alqueria de l’Aigua Fresca seria punt indispensable de parada per a tots aquells viatgers que venien o se n’anaven de Sagunt. Tot i no especificar quin hostal podria ser, segons Piqueras, s’esmenta també que el viatger Downing (ja en 1808) va reposar en una buena posada en la que tomamos té y dormimos confortablemente. A més de l’Aigua Fresca, en aquell mateix any es documenten en Sagunt un total de huit posades amb capacitat de 405 cavalleries i carros, entre les quals, cinc d’aquelles pagaven un lloguer de 1.346 reals, tres no donaven menjar i sis posseïen un total de 39 habitacions.[10]
[1] SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986, p. 123.
[3] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.
[4] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 52-53.
[6] LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, p. 45.
[8] VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65, p. 53-55.
[9] CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901, p. 21.
[10] PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006, pp. 112-113.
Bibliografia
CHABRET, Antonio, Nomenclator de las calles, plazas puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, Valencia, Imprenta de José Vila Serra, 1901.
LAÍZ GONZÁLEZ, Masuka, “La alqueria del Agua Fresca en Sagunto. Análisis del conjunto agrícola-residencial fortificado de origen medieval”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 60, 2019, pp. 39-53.
PIQUERAS, Juan y SANCHIS, Carmen, Hostales y Ventas en los Caminos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 2006.
SIMÓ CASTILLO, Juan R., El Maestrat para andar y ver, Castelló de la Plana, Imprenta Jordi Dassoy, 1986.
VV.AA., “L’alqueria de l’Aigua Fresca”, El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 42, 2010, pp. 44-65.
Article publicat al llibret de la Falla «El Tabalet» de Sagunt, Març de 2022.
La població del Morvedre del segle XIV i XV estava a la moda. Prova d’això són les diverses representacions femenines que podem veure a les arquivoltes de la porta sud de l’església de Santa Maria. Si, aquells caps de dona, que en realitat són les mènsules que arrepleguen el pes dels arcs. Aquestes figures femenines presenten uns tocats que ens endinsen a saber quina era la indumentària del segle XV, data en què es va concloure aquesta portada. Si ens detenim en la figura de l’esquerra es tracta d’una dona d’avançada edat que va vestida amb una toca que li tapa el cap, la qual és prou llarga per a poder arreplegar-la a la barbeta. La dona de la dreta, per la seua part, porta a més un vel que li dóna un aspecte mongil, tal com es pot veure a les figures de la pintura de Joan Reixach. Això no vol dit que aqueixa peça fos un hàbit; era un tipus de tocat. Sabem que en són dues peces perquè, a la baixa Edat Mitjana, es va estendre a la Corona d’Aragó l’ús d’aquests vels que es feien de lli, llenç, o altres fines teles. Solien ser blanques o de colors crus, com veiem als retaules, tot i que també se’n feien de color negre per a quan estaven de dol.
Mènsules de la portada sud de Santa Maria de Sagunt. Segle XV. Esquerra: porta una toca enrotllada i nugada a un costat. Dreta: porta dues toques, una enrotllada pel cap, templa i barbeta i altra a sobre, a manera de vel.
A l’alta Edat Mitjana era costum que les dones casades es taparen amb un simple vel o toca solt per damunt del cap. Però, arribats al segle XIV, es va fer comú l’ús del capell o bonet per als homes. Era una mena de barret. Tot i que també usaven unes toques que eren prou llargues per a poder-les enrotllar a tall de turbant. Amb l’ús de totes aquestes peces és quan es van fer habituals les toques femenines que s’enrotllaven també tapant la templa i la barbeta, les quals, de vegades, per imitació als barrets masculins semblaven una mena de capell. Les que es veuen a l’església de Sagunt són peces ja d’aquests temps tardans, i podem afirmar que són tocats que es vestien tant a la corona de Castella, a la d’Aragó, com a altres corts de l’Europa medieval.
Esquerra: detall de la taula sobre el Naixement de la Mare de Déu i la presentació al temple del Mestre de Torà (Segle XIV) publicada a Pulchra Magistri, Exposició de la Llum de les Imatges de 2013. Dreta: Detall d’una taula de Calvari de Joan Reixach (Segle XV) publicada a Camins d’Art, Exposició de la Llum de les Imatges de 2011.
Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (03/03/2022)
Història, art i cultura 