La vinculació de Maria de Castella, reina d’Aragó (1416-1458), amb la ciutat de Tortosa. Publicat a la revista Recerca, 19 (2022).

Resum
L’article que a continuació es presenta té com a principal objectiu l’estudi de la vinculació de la reina Maria de Castella (1401-1458) amb la ciutat de Tortosa. Aquesta relació es contempla des del prisma de la política a partir de les reunions de corts, actes de justícia arbitrats per la sobirana dins la diòcesi, així com la relació d’aquesta amb el món del comerç i els problemes que afeixugaven els mariners i mercaders de l’època.
Paraules clau: Maria de Castella, ciutat de Tortosa, les Corts de Tortosa al segle XV, convent de Sant Francesc de Tortosa, pirateria.

Resumen
El artículo tiene como principal objetivo el estudio de la vinculación de la reina María de Castilla (1401-1458) con la ciudad de Tortosa. Esta relación se contempla desde el prisma político, a partir de las reuniones de cortes, actos de justicia arbitrados por la soberana en el marco de la diócesis, así como la relación de la reina con el mundo del comercio y los problemas que concernían a los marineros y mercaderes de la época.
Palabras clave: María de Castilla, ciudad de Tortosa, las cortes de Tortosa en el siglo XV, convento de Sant Francesc de Tortosa, piratería.

Review
The main objective of the following article is to study the relationship between Queen Maria of Castile (1401-1458) and the city of Tortosa. This relationship is considered from a political point of view, based on the court meetings, acts of justice arbitrated by the sovereign within the diocese, as well as her relationship with the world of commerce and the problems that concerned the sailors and merchants of the time.
Keywords: Mary of Castile, city of Tortosa, the courts of Tortosa in the 15th century, convent of San Francesc de Tortosa, piracy.

https://www.academia.edu/95662141/La_vinculaci%C3%B3_de_Maria_de_Castella_reina_d_Arag%C3%B3_1416_1458_amb_la_ciutat_de_Tortosa

«HAVEM PROPOSAT E OFERT AL DIT PRIOR E AL CONVENT DE AQUELL DE FER-LOS LO RETAULE MAJOR E LES CADIRES DE LA LUR ESGLÉSIA» ART I DEVOCIÓ DE LA REINA MARIA DE CASTELLA (1401-1458)

https://www.academia.edu/87321280/HAVEM_PROPOSAT_E_OFERT_AL_DIT_PRIOR_E_AL_CONVENT_DE_AQUELL_DE_FER_LOS_LO_RETAULE_MAJOR_E_LES_CADIRES_DE_LA_LUR_ESGL%C3%89SIA_ART_I_DEVOCI%C3%93_DE_LA_REINA_MARIA_DE_CASTELLA_1401_1458_

Mayurqa. Revista del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, 4, V època, 2022

Resumen: Aquest article tracta sobre el patronatge de Maria de Castella, reina d’Aragó, envers diferents àmbits monàstics. Especialment, pel que fa al proveïment de retaules i cadirats de cor. En aquest sentit, ens centrarem en les reformes i decoració del monestir de la Vall d’Hebron i la cartoixa de Montalegre (ambdós a Barcelona). Al mateix temps, s’ha descobert, mitjançant la documentació de la Reial Cancelleria, la relació de la monarca amb el tallista Macià Bonafè, un dels millors artesans de la corona d’Aragó quant a la creació de cadirats de cor, així com de retaules en fusta.

Resumen: Este artículo trata sobre el mecenazgo de María de Castilla, reina de Aragón, hacia diferentes ambientes monásticos. En particular, en lo que se refiere a la dotación de retablos y sillería de coro. Nos centraremos en las reformas y decoración del Monasterio de la Vall d’Hebron y de la Cartuja de Montalegre (ambos en Barcelona). Al mismo tiempo, la documentación de la Real Cancillería ha revelado la relación entre la monarca y el escultor Macià Bonafè, uno de los mejores artesanos de la Corona de Aragón en cuanto a la creación de la sillería del coro y los retablos de madera.

Abstract: This article deals with the patronage of Maria of Castile, Queen of Aragon, towards different monastic environments. In particular, with regard to the supply of altarpieces and choir stalls. We will focus on the reforms and decoration of the Monastery of the Vall d’Hebron and the Carthusian Monastery of Montalegre (both in Barcelona). At the same time, documentation from the Royal Chancellery has revealed the relationship between the monarch and the sculptor Macià Bonafè, one of the best craftsmen in the Crown of Aragon in terms of creating choir stalls and wooden altarpieces.

EL MECENATGE FEMENÍ AL CAMP DE MORVEDRE DURANT L’EDAT MITJANA

Vista de Morvedre d’Antoon van den Wijngaerde en 1563. En primer terme, al costat del Camí de Les Valls, estava el convent de Sant Francesc.

Amb el títol d’aquest article en podríem escriure planes i planes sobre els elements patrimonials patrocinats per dones importants al Camp de Morvedre, fins i tot a l’edat mitjana, quan aquest privilegi estava limitat sols a les dones de la reialesa, la noblesa o a altres benestants. Una d’aquestes va ser ni més ni menys que la reina Maria de Castella (1401-1458). Aquesta dona va projectar per a Morvedre un convent dedicat a l’Observança, que era una reforma de l’Església que ja havia posat en pràctica uns anys abans la reina Maria de Luna al monestir de Sant Esperit del Mont (Gilet). Dita reforma pretenia tornar als ideals de pobresa, austeritat i rectitud dins dels entorns conventuals, els quals s’havien anat allunyant cada vegada més de la regla inicial de sant Francesc. La reina Maria va fundar el convent de la Vall de Jesús (Puçol), igual que havia fet a altres importants centres, no oblidant així a Morvedre, al qual li va donar un lloc preeminent dins de les seues aspiracions polítiques i de control dels religiosos.

            La reina difonia, conjuntament amb el frare italià Mateu d’Agrigent, l’Observança, representada per convents austers, i sovint decorats amb les lletres IHS, evocant el Nom de Jesús, però també el de la Mare de Déu, ja que la majoria de les fundacions reials s’intitulaven com de “Santa Maria de Jesús”.

Detall de l’IHS en el retaule de la Mare de Déu de la Llet, obra d’Antoni Peris. Primer quart del segle XV. Font: Wikimedia Commons.

            Que curiós, que un dels retaules que una destacada dona saguntina va patrocinar per a l’església de la ciutat estava també decorat amb l’anagrama IHS que patrocinava i difonia Mateu d’Agrigent, com ja feia Bernardí de Siena. Aquesta dona era na Constança de Viver, la qual, en 1441 va encomanar una taula de la Mare de Déu de l’Esperança per a una de les capelles de l’església, segurament de Santa Maria, de Morvedre. El tema principal era la Mare de Déu encinta, una iconografia, si se’m permet l’apreciació, també bernardina, ja que, el fet de commemorar l’embaràs de la Mare de Déu, concebut sense màcula, evocava la castedat de Maria, altre dels temes recurrents de l’ideal de l’Observança. I és que, recordem que l’església de Santa Maria és un clar exemple de la influència franciscana a la vila. A Morvedre hi havia, doncs, tres cenobis de franciscans: el de Sant Esperit del Mont; el de Sant Francesc i el de la Vall de Jesús, dit, a instàncies de la reina Maria de Castella, Santa Maria de Jesús.

            I no serien aquestes cases franciscanes el resultat dels interessos i desitjos d’unes reines (que a la vegada influïen a altres dones de la vila) enfocats a difondre els ideals i la iconografia bernardina arreu dels seus dominis? Hem de pensar que l’única manera que tenien les dones de poder desenvolupar els seus gustos artístics, fruit en part de l’educació rebuda, era a través d’un radi d’acció que se circumscrivia als entorns monàstics, esglésies i poc més. I com s’educaven aquestes dones? Reines i nobles disposaven d’obres d’escriptors que aprofundien en els ideals imperants de la seua època. Entre aquestes, destacaren els escrits que es poden inserir dins dels ideals de la Devotio Moderna i les noves formes d’espiritualitat que s’havien donat des del segle XII. L’obra de l’escriptor dominic Antoni Canals (ca. 1352-1418), “Escala de Contemplació”, era un tractat per arribar cap a Déu; la vida d’Àngela da Foligno, una terciària franciscana, seguidora d’Ubertino da Casale; santa Radegundis o la vida de Caterina de Siena són alguns dels exemples. En la pintura, aquests ideals de l’Observança i de la Devotio Moderna es veuran plasmats en l’auge de les representacions iconogràfiques d’escenes de la Passió de Crist, de la vida de la Mare de Déu, la representació de sant Francesc o santa Caterina. En definitiva, imatges que són el resultat dels interessos d’aquestes dones i que es mostren clarament exemplificades al territori morvedrí.

Publicat al Periódico de Aquí Camp de Morvedre (25/03/2022)

A la moda!

La població del Morvedre del segle XIV i XV estava a la moda. Prova d’això són les diverses representacions femenines que podem veure a les arquivoltes de la porta sud de l’església de Santa Maria. Si, aquells caps de dona, que en realitat són les mènsules que arrepleguen el pes dels arcs. Aquestes figures femenines presenten uns tocats que ens endinsen a saber quina era la indumentària del segle XV, data en què es va concloure aquesta portada. Si ens detenim en la figura de l’esquerra es tracta d’una dona d’avançada edat que va vestida amb una toca que li tapa el cap, la qual és prou llarga per a poder arreplegar-la a la barbeta. La dona de la dreta, per la seua part, porta a més un vel que li dóna un aspecte mongil, tal com es pot veure a les figures de la pintura de Joan Reixach. Això no vol dit que aqueixa peça fos un hàbit; era un tipus de tocat.  Sabem que en són dues peces perquè, a la baixa Edat Mitjana, es va estendre a la Corona d’Aragó l’ús d’aquests vels que es feien de lli, llenç, o altres fines teles. Solien ser blanques o de colors crus, com veiem als retaules, tot i que també se’n feien de color negre per a quan estaven de dol.

Mènsules de la portada sud de Santa Maria de Sagunt. Segle XV. Esquerra: porta una toca enrotllada i nugada a un costat. Dreta: porta dues toques, una enrotllada pel cap, templa i barbeta i altra a sobre, a manera de vel.

A l’alta Edat Mitjana era costum que les dones casades es taparen amb un simple vel o toca solt per damunt del cap. Però, arribats al segle XIV, es va fer comú l’ús del capell o bonet per als homes. Era una mena de barret. Tot i que també usaven unes toques que eren prou llargues per a poder-les enrotllar a tall de turbant. Amb l’ús de totes aquestes peces és quan es van fer habituals les toques femenines que s’enrotllaven també tapant la templa i la barbeta, les quals, de vegades, per imitació als barrets masculins semblaven una mena de capell. Les que es veuen a l’església de Sagunt són peces ja d’aquests temps tardans, i podem afirmar que són tocats que es vestien tant a la corona de Castella, a la d’Aragó, com a altres corts de l’Europa medieval.

Esquerra: detall de la taula sobre el Naixement de la Mare de Déu i la presentació al temple del Mestre de Torà (Segle XIV) publicada a Pulchra Magistri, Exposició de la Llum de les Imatges de 2013. Dreta: Detall d’una taula de Calvari de Joan Reixach (Segle XV) publicada a Camins d’Art, Exposició de la Llum de les Imatges de 2011.

Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (03/03/2022)

PERSONATGES HISTÒRICS A MORVEDRE: BERNAT ESCORIOLA

Bernat Escoriola va ser un franciscà que va tenir un paper vital en l’expansió de la reforma franciscana Observant per la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Home de confiança de la reina Maria de Castella (1401-1458), lloctinent i governadora de la Corona des que el rei Alfons V el Magnànim s’interessés més per establir la seua cort a Nàpols que per quedar-se ací, va resultar vital per al desenvolupament de les polítiques pietistes que tenia pensades aquesta reina al Regne de València.

La vinculació del religiós amb Sagunt (Morvedre) deriva en què aquest era el guardià del Monestir de Sant Esperit durant el segle XV, pertanyent aleshores a la batllia de Morvedre. En una època en què convivien els franciscans conventuals i els observants, l’establiment de religiosos afins a aquestes idees observants (que eren les difoses per part de la reina) eren una prerrogativa que aquests frares havien de tenir si no volien ser destituïts dels seus indrets.

L’Observança va nàixer com una reacció als excessos i l’acumulació de rendes que molts monestirs i convents havien anat adquirint en els darrers anys. Maria de Castella pretenia impulsar una sèrie de cases de religiosos seguidors d’aquesta reforma per obligar els seus ocupants a tenir disciplina i tornar a l’ascetisme i esperit de pobresa que predicà en el seu dia sant Francesc d’Assís.

El monestir de Sant Esperit va ser dels primers a adoptar aquestes reformes, sols després del de Xelva i Manzanera. A partir d’ací, la reina Maria de Castella reformà convents existents, com el de Morvedre, però també en fundà de nous com per exemple el de Santa Maria de Jesús de València. De fet, Bernat Escoriola, a part de ser guardià del monestir morvedrí també ho va ser del de Xelva; la reina el va introduir com a guardià del convent de Jesús de València, inclús el va enviar de viatge a estudiar i “importar” el model del de Santa Maria de Tordesillas (Castella) a València.

Sabem també que l’arribada d’Escoriola a Morvedre va vindre, en part, motivada perquè havia de substituir al guardià Jaume Domènec, que havia de partir a Itàlia per estar present al Capítol General de l’orde. Per tant, les missions que va fer aquest guardià morvedrí a la reina li van fer guanyar-se també un lloc a la cort com a confessor reial i rebre regals com per exemple el llibre “Puniment d’Amor” del franciscà Enric de Balma, o unes “Epístoles” de Sèneca.

Tesi: La promoció artística de la reina Maria de Castella. Art i cultura a la Corona d’Aragó al segle XV.

El presente trabajo de investigación estudia la figura de la reina María de Castilla desde su papel como promotora del arte en los estados peninsulares de la Corona de Aragón en el siglo XV. El estudio tiene un enfoque pluridisciplinar, basado en la aportación y transcripción de gran volumen de documentos inéditos extraídos de los archivos de la Corona de Aragón, en Barcelona, y de los Archivos del Reino de València, Municipal de València, de la Ciudad de Xàtiva, Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona, Archivo de la Catedral de Barcelona y Archivo Comarcal de les Terres del Ebre, completándose con un estudio comparativo de determinadas obras artísticas a través de los ejemplos que se conservan en un buen número de museos estatales y extranjeros. Así mismo se han elaborado una serie de tablas para ejemplificar el personal asociado a determinados departamentos de la corte de la reina y otras tablas para clasificar las obras de arte, según el material de qué estaban hechos, su tipología o, en la medida de lo posible, el lugar donde se encontraban en el Palacio del Real de Valencia, que fue donde se confeccionó el inventario de todos los bienes muebles que poseía la reina después de su muerte. El aporte documental nos ha permitido reflejar las nuevas fundaciones y reformas hechas en conventos y monasterios por parte de la reina y conocer mejor la relación de la monarca con las órdenes regulares. No obstante, aunque el aspecto fundacional y el patrocinio monástico (sobre todo a conventos franciscanos observantes, clarisas, predicadores y jerónimos) es el más importante en este trabajo, la tesis empieza con un primer capítulo dedicado al estudio del personal de la corte de la casa de la reina María. Otro capítulo está dedicado a las reformas y decoración de las diferentes habitaciones del palacio del Real de Valencia y, por último, uno dedicado al estudio completo y pormenorizado del Inventario de Bienes de la reina María. Así mismo, cabe destacar la inclusión de un itinerario de la corte de la reina desde 1416 hasta 1458, año de su fallecimiento en Valencia, en forma de Apéndice, que resulta inédito, y una recopilación de todo el personal de la casa/corte de María de Castilla y su correspondiente fuente documental, así como dos anexos con la transcripción documental de las noticias referentes a la fundación y reforma de cenobios o la relación de la reina con los religiosos y religiosas y dotación de rentas a dichos enclaves religiosos.

• Autores: Carmen Rosario Torrejón
• Directores de la Tesis: Juan Vicente García Marsilla (dir. tes.), María Angeles Martí Bonafé (codir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de València ( España ) en 2020

 

ÍNDEX  GENERAL

 

Abreviatures……………………………………………………………………………………………..11

CAPÍTOL  1:  INTRODUCCIÓ………………………………………………………………………….12

                        AGRAÏMENTS……………………………………………………………………………14

 

CAPÍTOL 2: ESTAT DE LA QÜESTIÓ……………………………………………………………….15

2.1. Estudis de gènere…………………………………………………………………………………15

2.1.1. La Història de les dones……………………………………………………………………16

2.1.2.  Espais femenins ……………………………………………………………………………..20

2.1.3. Estudis sobre reines medievals………………………………………………………….22

2.2. Estudis al voltant de la reina Maria………………………………………………………..24

 

CAPÍTOL 3: LA REINA I LA SEUA CASA………………………………………………………….29

3.1. Les cases europees……………………………………………………………………………….29

3.2. Què significa Cort?………………………………………………………………………………31

3.3. La consolidació del poder reial……………………………………………………………..34

3.3.1. Les Ordinacions de Cort…………………………………………………………………..35

3.3.2. Cambres i departament de la casa reial……………………………………………..37

Els departaments de la casa……………………………………………………………..38

La cambra regia…………………………………………………………………………….38

El guarda-roba………………………………………………………………………………39

Atenció mèdica……………………………………………………………………………..40

La Capella…………………………………………………………………………………… 41

Direcció de la casa: el Majordom…………………………………………………….42

La taula règia………………………………………………………………………………..43

El cuiner………………………………………………………………………………………45

De la cuina a la taula……………………………………………………………………..46

La vaixella……………………………………………………………………………………47

La Museria o despensa…………………………………………………………………..48

Estables: atzembles i cavalleries……………………………………………………..48

La seguretat………………………………………………………………………………….49

Les finances domèstiques……………………………………………………………….50

3.4. La casa de la reina Maria……………………………………………………………………..52

3.4.1. La família i l’educació en Castella…………………………………………………….52

3.4.2. Maria de Castella, reina: composició de la seua casa………………………….59

El personal de la casa reial………………………………………………………………62

Els nobles a la cort de la reina Maria…………………………………………………63

Els patges……………………………………………………………………………………..69

Les dames nobles a la cort de la reina……………………………………………….70

Les donzelles i dones……………………………………………………………………..72

Dones d’honor………………………………………………………………………………78

Gràcies donades a certes dones de la cort per part de la reina Maria…….79

3.4.3. L’Organització de la casa…………………………………………………………………80

La cambra…………………………………………………………………………………….80

Oficis de la cambra desenvolupats per dones…………………………………….99

Altres dels oficis adscrits a la cambra……………………………………………..102

El personal del guarda-roba…………………………………………………………..103

L’atenció al cos……………………………………………………………………………110

La capella…………………………………………………………………………………..113

L’organització de la taula……………………………………………………………..125

La direcció de la taula règia ………………………………………………………….128

Artesans en casa de la reina: els argenters……………………………………….149

Proveïdors del palau…………………………………………………………………….150

Altres personatges que serveixen a casa de la reina………………………….155

El transport…………………………………………………………………………………160

L’esguarda i la protecció: els porters de la casa de la reina………………..171

El posader…………………………………………………………………………………..175

Direcció de les finances. Oficis administratius de la casa…………………..176

La Cancelleria…………………………………………………………………………….184

El Consell reial……………………………………………………………………………187

La Justícia…………………………………………………………………………………..193

Altres departaments i oficis de la casa reial……………………………………..195

3.5. Conclusions………………………………………………………………………………………197

 

CAPÍTOL 4: LA FUNDACIÓ I SUPORT A OBRES PIETOSES……………………………202

4.1. Reines, nobles i monestirs: rerefons històric…………………………………………..203

4.1.1. Ser monja a l’Edat Mitjana……………………………………………………………..205

4.1.2. La fundació de monestirs i convents per part de les reines………………….210

4.1.3. Monestirs, convents o residències reials……………………………………………216

4.1.4. Residència per a la eternitat……………………………………………………………219

4.2. Els ordes monàstics al servei femení……………………………………………………..221

4.3. El paper de la reina Maria de Castella i la reforma Observant………………..232

4.4. La influència del frare Mateu d’Agrigento en la reina Maria…………………..234

4.5. Convents, monestirs i hospitals en la promoció artística de la reina Maria…243

4.5.1. L’Orde dels franciscans observants…………………………………………………243

Convent de Santa Maria de Jesús de València………………………………….243

Convent de Santa Maria de Jesús de Tortosa……………………………………247

Convent de Santa Maria de Jesús de Saragossa………………………………..249

4.5.2. La vinculació de la reina amb les clarisses……………………………………….256

Un intent de reforma al Monestir de Santa Maria de Pedralbes……………257

Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de València…………………………265

Reformes en el convent de Santa Clara de Xàtiva……………………………..285

4.5.3. Les reformes als monestirs i convents de Predicadors…………………………289

El monestir de Montsió de Barcelona……………………………………………..293

Convent de Predicadors o de Santa Caterina de Barcelona…………………298

La fundació del convent de Predicadors de Lleida…………………………….302

4.5.4. Els Jerònims…………………………………………………………………………………304

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Barcelona………………………..304

Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron……………………………………307

4.5.5. Els carmelites……………………………………………………………………………….311

Convent de Santa Maria del Carme de Vic……………………………………….312

El monestir del Carme de Saragossa……………………………………………….315

4.5.6. El recolzament cap a l’orde cartoixà………………………………………………..316

La cartoixa de Montalegre i la vinculació amb el tallista i mestre de fer retaules Macià Bonafé……………………………………………………………………………………….317

4.5.7. Els ordes militars: Sant Jaume de l’Espasa i Maria de Castella……………322

El monestir de Sant Àngel de les Illes Medes……………………………………322

4.5.8. L’orde dels Celestins……………………………………………………………………..329

Capella de Santa Àgata al Palau Reial de Barcelona………………………….329

4.5.9. Els Mercedaris……………………………………………………………………………..332

Convent de Santa Caterina de Tortosa…………………………………………….332

4.5.10. Esglésies i Hospitals…………………………………………………………………….333

Hospital de Nostra Senyora de Gràcia de Saragossa………………………….335

Convent de Sant Antoni Abat de Barcelona i el seu hospital ………………337

4.6. Problemes de convivència als entorns monàstics i conventuals i manteniment d’aquests ………………………………………………………………………………………………………..343

4.6.1. L’elecció dels càrrecs al si dels monestirs…………………………………………343

4.6.2. Problemes de convivència………………………………………………………………349

4.6.3. Pel que fa a les provisions reials………………………………………………………361

4.6.4. Altres intervencions de la reina en diferents àmbits monàstics…………….367

4.7. Conclusions: quines van ser les principals aportacions de Maria de Castella al desenvolupament dels àmbits monàstics de la Corona d’Aragó?………………………….369

 

CAPÍTOL 5: EL PALAU DEL REAL DE VALÈNCIA I ALTRES RESIDÈNCIES PALATINES DE LA REINA MARIA………………………………………………………………..381

5.1. Les residencies reials………………………………………………………………………….381

5.2. El Palau del Real de València: residència predilecta de la reina……………….383

5.1.1 Les reformes al Palau del Real…………………………………………………………383

L’apartament de la reina……………………………………………………………….384

La comunicació entre el Real i el Convent de la Trinitat…………………….388

Treballs a les habitacions de la reina……………………………………………….389

Decorant les estances……………………………………………………………………392

Espais sagrats al palau: La capella de Santa Caterina…………………………393

La capella privada………………………………………………………………………..396

La cambra de la reina……………………………………………………………………397

El guarda-roba…………………………………………………………………………….398

Les cambres de les donzelles…………………………………………………………399

La cuina de la reina………………………………………………………………………400

El tinell de la reina……………………………………………………………………….401

Els estables de l’apartament de la reina……………………………………………401

La cambra dels Àngels………………………………………………………………….402

El Real Vell………………………………………………………………………………..403

Altres reformes: la incorporació d’un rellotge i la reforma de la cuina de l’apartament del rei…………………………………………………………………………………………..413

L’arquitectura efímera al Real……………………………………………………….415

Preparar la vinguda dels reis i dels membres de la reialesa………………….416

Amb la mort de la reina “es van plegar los bancs e lits…”………………….419

CAPÍTOL 6: L’ESPAI VISCUT: L’UNIVERS MATERIAL DE CASA DE LA

REINA……………………………………………………………………………………………………………420

6.1. Els Objectes i el seu espai……………………………………………………………………421

6.2. El valor dels objectes al palau de la reina………………………………………………426

6.2.1. Les joies de la Reina: or, argent, pedres precioses i objectes sacres……..426

Objecte artístic i símbol de prestigi…………………………………………………431

El collar com a emblema……………………………………………………………….434

Les joies com a moneda de canvi……………………………………………………439

El valor simbòlic de les joies………………………………………………………….440

Influències artístiques…………………………………………………………………..442

El tocador de la reina……………………………………………………………………446

Les relíquies i reliquiaris……………………………………………………………….452

El desig de proveir-se de relíquies………………………………………………….465

Objectes per a la litúrgia……………………………………………………………….467

El programa visual……………………………………………………………………….471

Mestres argenters…………………………………………………………………………472

L’orfebreria al saló de casa de la reina: La vaixella……………………………474

El simbolisme a la taula………………………………………………………………..484

Algunes peces adquirides d’altres reines…………………………………………489

Buscar les influències…………………………………………………………………..491

6.2.2. La pintura…………………………………………………………………………………….493

Imatges devocionals…………………………………………………………………….493

El sentit de les imatges………………………………………………………………….506

6.2.3. Els Llibres……………………………………………………………………………………507

Com eren els llibres, doncs?………………………………………………………….508

Els llibres de la Capella…………………………………………………………………511

El guarniment dels llibres……………………………………………………………..515

La biblioteca personal de la reina……………………………………………………518

Decoració externa dels llibres………………………………………………………..535

La circulació de llibres………………………………………………………………….536

Il·luminadors, lligadors: creadors de llibres…………………………………….537

6.2.4. Els teixits……………………………………………………………………………………..541

La indumentària…………………………………………………………………………..541

Important teles de l’exterior…………………………………………………………..549

Lleis que ordenen el luxe………………………………………………………………551

La indumentària com a element de prestigi………………………………………552

La roba de la capella…………………………………………………………………….557

Les cambres de la reina i les donzelles: La roba de llit……………………….573

Draps de paret, draps de terra…………………………………………………………587

Altres peces de drap……………………………………………………………………..599

Altres cobriments per a la cambra…………………………………………………..605

Els draps de terra: Les catifes…………………………………………………………610

Els coixins………………………………………………………………………………….616

Els cuirs……………………………………………………………………………………..618

6.2.5. Caixes, arquibancs o cofres guarden els béns més preuats…………………..622

6.2.6. Altres objectes que es guardaven a la capella…………………………………….625

6.2.7. Objectes varis de la casa………………………………………………………………..627

6.2.8. La cuina i els espais de la Museria i el Rebost……………………………………630

6.2.9. Guarniment de les cavalleries…………………………………………………………638

6.2.10. El lleure: els jocs, els instruments musicals i altres objectes que estaven guardats al guarda-roba……………………………………………………………………………………644

6.3. Conclusions ………………………………………………………………………………………649

 

CONCLUSIONS GENERALS…………………………………………………………………………..652

 

APÈNDIX I:  ITINERARI DE LA REINA MARIA………………………………………………665

 

APÈNDIX II: ÍNDEX DEL PERSONAL DE LA CORT……………………………………….679

 

ANNEX DOCUMENTAL I………………………………………………………………………………782

 

ANNEX DOCUMENTAL II……………………………………………………………………………..829

 

BIBLIOGRAFIA……………………………………………………………………………………………..843

 

FONTS……………………………………………………………………………………………………………895

Fonts Impreses………………………………………………………………………………………..895

Fonts d’Arxiu…………………………………………………………………………………………..897

 

Procedència de les Figures………………………………………………………………………..906

 

https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=271670

 

NOTES SOBRE LA INFLUÈNCIA DELS ESCRITS EN ELS RETAULES MEDIEVALS. EL PAPER DE LES REINES.

Si pensem que sols és actualment quan vivim immersos en la cultura de la imatge i l’audiovisual estem ben equivocats. Les imatges valien més que mil paraules sobretot a l’Europa medieval. Però, d’on es nodrien aquelles imatges que representaven les vides de sants, de la Mare de Déu o de Crist? Els retaules, les portades de catedrals o les vidrieres eren, sense dubte, la millor manera per ensenyar al poble aquesta semiòtica. Però, únicament hem d’acceptar la idea que sols foren el resultat de l’expansió de l’art a través de models estètics? Dit en altres paraules, allò que evocaven aquelles escenes figuratives eren simplement el resultat de la còpia d’altres representacions iconogràfiques extretes de bíblies, manuscrits, etc.? O, eren el resultat de l’adquisició d’altres coneixements? En realitat, van ser moltes les fonts escrites que assentaren les bases d’aquestes expressions visuals, sense oblidar les figuratives.

L’intercanvi de llibres, obres hagiogràfiques sobre la Història dels sants, o els dibuixos eren una base fonamental per a tot artesà medieval que buscava les influències adients per allò que devia retratar en pintures, escultures o en altres arts. Un lloc on es poden rastrejar aqueixes fonts, a banda de les biblioteques dels monestirs o convents, són les corts reials, les quals es van nodrir de bona part d’aqueixos llibres. En el cas concret de les de reines baixmedievals com per exemple Violant de Bar o Maria de Castella, entre altres, tenien obres d’escriptors que aprofundien en els ideals imperants de la seua època. Entre aquestes, destacaren escrits que es poden inserir dins dels ideals de la Devotio Moderna i les noves formes d’espiritualitat que s’havien donat des del segle XII. L’obra de l’escriptor dominic Antoni Canals (ca. 1352-1418) , “Escala de Contemplació”, era un tractat per arribar cap a Déu. Aquest, també va destacar per traduir l’obra De Arra Animae, d’Hug de Sanvíctor.

També van circular moltíssim les traduccions del Flors Sanctorum de Jacopo da Varazze sobre la vida dels sants. A més a més, aquestes monarques van ser seguidores d’altres dones i d’obres ascètiques. Una d’aquestes va ser Àngela da Foligno, una terciària franciscana, seguidora d’Ubertino da Casale, que va viure al segle XIV i que va experimentar el do de la Santíssima Trinitat. La seua vida va ser escrita en forma de tractat amb el nom de Llibre de la Vida d’Àngela. Conegut a les corts va ser també el llibre de Santa Radegundis, una princesa que va decidir abandonar la vida de palau per a fer-se monja. Una altra santa que va tindre molta influència per a les reines medievals va ser Caterina de Siena. La seua obra, de vegades descrita com “Llegenda de Santa Caterina de Sena”, va tindre molta difusió per la Corona d’Aragó. Tampoc podem oblidar a santa Caterina d’Alexandria, que va qüestionar el culte als déus pagans en temps de l’emperador Magenci i el va reptar a un debat filosòfic, cosa que li va ocasionar el posterior martiri; va inspirar molt les reines medievals com a imatge de saviesa i intel·ligència.

Tots aquests sants i santes van ser figures clau per a les monarques medievals, però molt especialment per a Maria de Luna i Maria de Castella, perquè pregonaven els ideals de l’Observança, una reforma de l’església, capitanejada sobretot pels franciscans, destinada a tornar a l’espiritualitat dels orígens i als ideals de pobresa i castedat que pregonava Francesc d’Assís. I és que, a la baixa Edat Mitjana, molts dels convents havien caigut en la lleugeresa de la regla i en la relaxació de la clausura com a conseqüència, en part, dels beneficis i riqueses que havien anat adquirint.

Verònica de la Mare de Déu i Anunciació (taula bifaç), tempera sobre taula, 56 x 35 cm, 1405-1410, Gonçal Peris. Museu de Belles Arts de València. Font: http://www.wikipedia.org

En la pintura, aquests ideals de l’Observança i de la Devotio Moderna es veuran plasmats en l’auge de les representacions iconogràfiques d’escenes de la Passió de Crist, de la vida de la Mare de Déu, la representació de sant Francesc o santa Caterina, així com de les Veròniques, que eren utilitzades, sobretot, per a resar de forma individual i privada. Proliferaran els retaules menuts, per a capelles particulars, com les que tenien aquestes reines, i que inclús anaven acompanyats de caixes per ser desmuntats i poder ser transportats en el moment que decidien canviar de residència, però també ompliran les esglésies i catedrals representant les escenes de les vides o martiris de sants, com en el cas de la taula de santa Caterina i sant Joan Baptista que es troba al Museu del Prado. Aquest és només un exemple dels molts retaules que es van fer, no sols a la Corona d’Aragó sinó també a la de Castella i a Europa en general.

Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Caterina, oli i tempera sobre taula (repintat posteriorment) 161 x 155 cm, 1410-1425, Juan de Sevilla. Museu Nacional del Prado.

Los sepulcros reales femeninos en la Edad Media peninsular. El caso particular de María de Castilla

Un ejemplo de la manifestación del poder de las mujeres de la realeza y la nobleza en la Edad Media era el hecho de mandar esculpir sus sepulcros en monasterios o conventos. Espacios, muchas veces, patrocinados por ellas mismas, dentro del poco margen de acción que su estatus les permitía. Desarrollar una obra de estas características les permitía alegar la importancia de su linaje, de su poder, e incluso favorecer a determinadas ordenes monásticas, que muchas veces las habían acogido entre sus muros como lugar de refugio e incluso como espacio de reposo y de aprendizaje.

Muchas fueron las reinas peninsulares que prefirieron disentir de ser enterradas en los panteones reales para elegir, ellas mismas, su propia morada para el descanso eterno. Sirva como ejemplo los restos de María de Portugal, depositados en el convento de San Clemente de Toledo; o el cuerpo de María de Padilla, enterrada en el convento de clarisas de Santa Clara de Tordesillas o el caso de Beatriz de Portugal, que eligió el convento de Sancti Spiritus de Toro. (1)

Sepulcro de Beatriz de Portugal. Fuente: Wikipedia. org

Por lo que respecta a la iconografía del sepulcro de Beatriz de Portugal, labrado en alabastro, se representa a la reina ricamente ataviada, siendo coronada por dos ángeles, mientras ella reposa con un libro abierto y un rosario entre sus manos. “Se sitúa sobre un basamento que está apoyado sobre leones recostados que devoran u oprimen tanto figuras y cabezas humanas como animales (reales y fantásticos) y correas o filacterias, los cuales alternan con escudos de Portugal, cuyas quinas no se conservan. Los ángulos se ornamentan con torrecillas coronadas por pináculos”. (2) Esta autora describe los personajes, que se sitúan en el friso hecho a base de arcos que recorre todo el basamento, como san Vicente Ferrer, santo Tomás de Aquino, Catalina de Siena o incluso el fundador de la orden, santo Domingo de Guzmán, entre otros. (3) Es interesante apuntar que, aunque en la parte superior de este conjunto se represente a la reina vestida como tal, en uno de los laterales del sarcófago se esculpe vestida con el hábito dominico. Normalmente se enterraban vestidas con el hábito de la orden de su preferencia.

Esta doble representación tiene su ejemplo más paradigmático en la Corona de Aragón en el sepulcro de Elisenda de Montcada, situado en la iglesia del Real Monasterio de Santa María de Pedralbes. En este caso, el sarcófago no alberga dos representaciones iconográficas de la reina, sino que se realiza un doble sepulcro donde se esculpe a la reina como tal en el lado de la epístola de la iglesia y como penitente en el claustro del convento. El que mira a la iglesia recuerda mucho a la decoración de la tumba de Beatriz de Portugal. La reina aparece ataviada con ricos ropajes, los ángeles turiferarios o portadores de incienso están, en este caso, uno a los pies y otro tras su cabeza. En la pared aparecen otros dos ángeles portando el alma de la difunta ante Dios. En el caso de esta tumba cabe señalar el afán de la reina por evocar por todas partes su escudo heráldico: apreciable sobre todo en el cojín en donde reposa su cabeza, pero también sobre las paredes del templo. Como buena promotora de este monasterio, la reina hace representar, en los pináculos que sustentan el arcosolio en forma de gablete, a Santa Clara y san Francisco de Asís, fundadores de la orden franciscana. (4)

Tumba, recayente a la Iglesia, de Elisenda de Montcada. Fuente: Wikipedia.org

Por lo que respecta a València, María de Castilla (1416-1458) que, tras fundar y construir el Convento de la Santísima Trinidad, mandó erigir allí un bello y a la vez austero sepulcro para reposar junto a “sus” monjas clarisas. Su decoración sigue muy de cerca la religiosidad de esta reina que gobernó los estados peninsulares en solitario después del abandono del rey Alfonso el Magnánimo. El rey tenía puestas sus miras en la expansión peninsular hasta Nápoles, donde estableció su corte definitiva.

Sepulcro de María de Castilla en el claustro del Convento de la Santísima Trinidad de Valencia. Fuente: autora

El sepulcro de María de Castilla se alza en forma de arcosolio en el claustro del convento trinitario. Su tumba recae al lado de la epístola, en donde estaba la capilla de san Miguel. En este caso, la reina no se representa esculpida, pero en su lugar aparecen sus emblemas reales, siendo una de las grandes novedades en este campo, y que marcará una diferencia respecto a los sepulcros medievales que hemos visto anteriormente, ya que incluso su madre, la reina Catalina de Lancaster, enterrada en la catedral de Toledo seguía el mismo esquema que las reinas anteriores en lo que a la decoración sepulcral se refiere, aunque la capilla toledana es ya del siglo XVI. Por otro lado, la pintura de los emblemas heráldicos, tal y como señala Jacobo Vidal, fue habitual en las cortes de la Corona de Aragón por tanto, debemos considerar que, el hecho de que se aplicaran a las esculturas de las tumbas era otro marco más de representación. (5)

Sepulcro de Catalina de Lancaster. Catedral de Toledo. Fuente: wikipedia.org

De hecho, la propia madre de la reina María fue la introductora de la emblemática femenina, y muy especialmente en el campo de las joyas (concretamente en los collares). Así pues, no resulta de extrañar que su hija hiciese lo justo, no solo con collares, broches y otros objectos suntuarios, sino también en la decoración de su propio sepulcro.

Sepulcro de María de Castilla. Escudos del sarcófago

Según la descripción que da Daniel Benito: “El sarcófago exhibe en su frente tres escudos coronados y encerrados en círculos: en el centro, acuarteladas en aspa, las armas de Aragón y de Sicilia, y en los dos inmediatos, éstas unidas a las de Castilla, correspondiendo a la condición de doña María como Reina de Aragón e Infanta de Castilla. En los extremos, otros dos círculos presentan bajorrelieves con un lirio de tres tallos y un puchero humeante sobre unos trébedes símbolos quizá de la Trinidad. Ambos emblemas están sostenidos por efigies de leones rampantes.” (6) Se puede decir que, actualmente y con el último estudio realizado por la profesora María Narbona, aunque basándose en la teoría de la profesora Tesesa Vicens, las flores representadas sobre la caldera o “apurador”, como lo llama la documentación, puede que no se traten de lirios sino de flores de azafrán, las cuales aparecen representadas en otros objectos de palacio, y que debido a la enfermedad que tenia la reina puede que las eligiese como elemento apotropaico. De hecho, la flor de azafrán fue usada desde la Antigüedad para paliar muchos tipos de dolencias. (7)

Divisas de la reina María que decoran su sarcófago. «Apurador»

Divisas de la reina María que decoran su sarcófago. Flores de azafrán

 

Estas divisas, que solían tener un significado político, caballeresco y religioso o moral, poseen, en este caso, un sentido mucho más cercano a las preferencias religiosas de la monarca. En su caso, como decíamos, seguramente por su delicado estado de salud, con constantes recaídas provocadas por ataques epilépticos, cardiopatías, problemas estomacales, entre otros, hicieron que la reina gustase en representar como uno de sus emblemas a las flores de azafrán, puesto que se decía que tenía fines terapéuticos y curativos. No obstante, tienen también un sentido trinitario y cristológico, pues como es una planta con tres estigmas puede aludir a la Trinidad. Según un fragmento del El Cantar de los cantares, del azafrán se comenta que: “Y del corazón de la Tierra resurgió como el azafrán”, aludiendo a la resurrección de Cristo.

Además de todo esto, la propia religiosidad de la reina jugó un papel fundamental en la elección de sus divisas. Su “obsesión” por expandir una reforma religiosa llamada Observancia (reforma que pretendía regresar al espíritu de obediencia, castidad y clausura del cristianismo primitivo) tanto en conventos masculinos como femeninos ahondaron en su propia personalidad. Este deseo de expandir la reforma Observante pudo verse plasmado también en sus propias divisas. Los emblemas generaban en sí una imagen que pretende identificar a portador en cuestión y engrandecer su persona y su peso político. Por otro lado, la Observancia no era un movimiento ajeno al resto de países de la Europa Occidental. Nada más y nada menos que Renato I de Anjou (enemigo de Alfonso el Magnánimo) también fue seguidor y promotor de esta reforma. En sus divisas también hizo servir por ejemplo la olla ardiente que, si seguimos las prédicas de Bernardino de Siena, uno de los promotores de esta reforma, evocaban la ardiente o fervorosa religiosidad. Pues, ¿no sería, en ese caso, la evocación bernardina, que tanto hacía valer la reina María, la que se representaba aquí? La mayor parte de sus fundaciones estuvieron dedicadas a reformar y fundar conventos para que pasasen a ser observantes. Ella, acompañada de su brazo derecho en este asunto, Mateo de Agrigento, que era seguidor de Bernardino de Siena, se dedicaron a expandir esta nueva religiosidad por toda la Corona. Por tanto, no resulta de extrañar que su última morada expresase aquello por lo que había creído.

Este fantástico arcosolio en forma de arco conopial adornado con seis cardinas, rematado con un pomo vegetal y flanqueado por dos pináculos, no tenía más decoración que sus escudos y emblemas (aunque seguramente con algún retablo que hoy no se conserva). Este sepulcro es el único que mantiene intactos en su interior los restos de la monarca en todo el Reino de Valencia. Por su esmerada talla se ha atribuido su autoría a Antoni Dalmau. A pesar de los saqueos de los franceses, que se esmeraron en destruir y borrar el sepulcro en 1812, así como los que se realizaron en 1936 durante la Guerra Civil , permanece aún intacto en el claustro conventual.

 

(1) PRIETO SAYAGUÉS, J.A., “El mecenazgo femenino en los monasterios y conventos de Castilla”, en Reginae Iberiae. El poder regio femenino en los reinos medievales peninsulares (GARCÍA-FERNÁNDEZ, M y CERNADAS MARTÍNEZ, S.), Santiago de Compostela, Universidad de Santiago de Compostela, 2015, pp. 206-207.

(2) GÓMEZ-CHACÓN, D. L, “Religiosidad femenina y reforma dominicana: El sepulcro de Beatriz de Portugal en el Monasterio de Sancti Spiritu de Toro” en Anuario de Estudios Medievales 47/2, julio-diciembre 2017, pp. 607-645.

(3) Ibidem, p. 612.

(4) Vean la web del Monasterio de Pedralbes: http://www.monestirpedralbes.barcelona.com

(5) VIDAL FRANQUET, J., “La cámara real de María de Castilla. Sus joyas y otras delicias suntuarias”, en Anales de Historia del Arte, 24, noviembre, 2014, pp. 593-603, p. 594.

(6) BENITO GOERLICH, D, El Real Monasterio de la Santísima Trinidad de Valencia. Historia y Arte, Valencia, Consell Valencià de Cultura, 2008, p. 81.

(7) NARBONA CÁRCELES, M, “El contenido devocional de las divisas: el azafrán y la olla ardiente de la reina de Aragón (1416-1458), en Emblemata XX-XXI, 2014-2015, pp. 435-452.

(8) Ídem, p. 435.

(9) Ibidem, pp. 443-444.

(10) BENITO GOERLICH, D, El Real Monasterio de la Santísima Trinidad de Valencia. Historia y Arte, Valencia, Consell Valencià de Cultura, 2008, p. 83.

 

EL PATROCINI REGI A SAGUNT: LA REINA MARIA DE LUNA I EL MONESTIR DE SANT ESPERIT

Vista del Monestir de Sant Esperit del Mont. Font Imatge: Wikipedia

La reina Maria de Luna, casada amb Martí l’Humà, va ser la fundadora del monestir més conegut de la batllia de Morvedre des de l’Edat Mitjana, Sant Esperit. Aquest va destacar per ser un dels primers, després del de Xelva i Manzanera, en aplicar la reforma, anomenada Observant, que pretenia pal·liar els excessos d’alguns religiosos i la laxitud de la regla en què havien caigut certs monestirs i així tornar a l’ideal de pobresa que predicà sant Francesc d’Assís. Al mateix temps, la fundació de nous ordes i el suport a aquests per part de la monarquia, i concretament per les reines, va ser un medi per difondre nous corrents espirituals, que servien també com a plataforma de propaganda règia. A més a més, el fet de situar aquests cenobis en punts estratègics de la geografia o al costat de camins importants, enfortien el control polític del territori.

Maria de Luna amb els atributs reials. Font Imatge: Wikipedia

Sant Esperit es troba a la Vall de Toliu, allí s’alçà aquest monestir al segle XV, el qual aprofitava el camí que baixava de Terol cap a Sagunt i a la vegada enllaçava amb el camí de Llíria que conduïa fins a València. Això era força important, donat que, com les corts reials eren itinerants, permetia a aquestes aturar-se a descansar en el monestir en el transcurs dels seus viatges.

Per a les reines, el fet de fundar una obra d’aquest tipus era una forma de reforçar el seu pes polític i una mostra d’expressió de llibertat, ara bé, dins de certes limitacions. Inclús, en algunes ocasions, el monestir es convertia en la seua última residència després d’enviudar, al mateix temps que podia servir com a lloc on construir el seu propi panteó que podia anar acompanyat dels seus escuts heràldics, tot i que en el cas de la reina Maria no va ser així. La funció d’aquests emblemes no era la mera ornamentació de l’espai, sinó que evocaven el record de la monarca, del seu llinatge i a la vegada enaltia la imatge d’aquesta. L’adhesió reial cap a l’orde feia augmentar el seu prestigi i al mateix temps es garantien la fidelitat dels religiosos.

Maria de Luna era fel seguidora de les ensenyances del franciscà Francesc Eiximenis, qui la va aconsellar i guiar en aquesta edificació, seguint l’Observança, en unes terres que havien sigut donades per Jaumeta Català, senyora de Gilet. La gestió es va fer a través de Ramon Boïl, que va convéncer a aquesta dona regraciant-la més tard amb 10 florins d’or. La reina va demanar permís al Papa Benet XIII en 1402, i aquest hi va ser atorgat mitjançant la butlla Dum sincere en agost de 1403. Així, el 21 d’octubre de 1404, la comunitat prenia el nom de Sant Esperit del Mont, agrupant així tot el territori que ocupaven els termes actuals, des de Segart i totes les muntanyes que miraven cap al monestir.

Per tant, com a lloc pietós però també polític, els monestirs i convents, especialment els franciscans, van trobar a Sagunt un espai vital on establir-se; a extramurs, en la cara nord de la vila, franciscans i trinitaris edificaren les seues cases i regentaren també hospitals per atendre malalts i pobres, fent així una important tasca social. A més a més d’aquests convents, el monestir de Sant Esperit de Morvedre va ser dels primers a erigir-se adoptant la regla de l’Observança dins de la Província Observant d’Aragó i es va constituir com el difusor de la reforma en tota la Península. Albergava 15 frares i tenia una renda anual de 5.000 sous valencians, més 2.000 més en disposicions testamentàries de la reina que s’afegiren a posteriori. Crec que és un edifici que es deu posar més en valor, si cap, ja que tenim el privilegi de que, tot i que no conserva la seua fàbrica original, encara està en actiu, a diferència dels convents que estaven a la vila, i és una font força important per conéixer la història del Camp de Morvedre a través de la seua rica biblioteca.

                                                           Publicat a “La Voz de tu Comarca” (28/03/2019)

LOS ROSTROS DEL PODER EN EL ÁMBITO SAGRADO DE LA EDAD MEDIA

El influjo del poder, por parte de la Monarquía, ha constituido desde la Edad Media un factor decisivo para la difusión de la fe y de su propia propaganda regia, materializado en la fundación, y consiguiente construcción, de monasterios, iglesias, capillas u hospitales, que, a la vez que servían para un uso litúrgico y asistencial, eran el ámbito a través del cual los reyes y reinas aseguraban su pertenencia  política y territorial de los diferentes territorios después de la Conquista cristiana. En este sentido, las monarcas peninsulares, y concretamente las del ámbito de la Corona de Aragón, jugaron un papel decisivo en la erección de estos nuevos edificios, que  se fueron jalonando ciudad tras ciudad. En su gran mayoría, conventos mendicantes[1] situados dentro o fuera de las ciudades.

Fundar un monasterio o convento, suponía para las reinas y nobles -dentro de sus

Monasterio de la Vall d’Hebron. Fuente: Monestirs.cat

limitadas libertades- la máxima expresión de sus privilegios, y al mismo tiempo de su libertad, pues en ellos tenían la oportunidad de vivir y de enriquecer su espíritu con la lectura y la escritura, entre muchas otras labores. Pero el convento también era el lugar de retiro para las reinas viudas, las cuales pasaban sus últimos días de vida en compañía de las monjas y del resto de nobles que allí residían.  Ocuparse de guarnecer estos edificios, representaba algo que, según la Iglesia, podía desarrollar una mujer, ya que en ello se potenciaban los valores de la caridad, castidad, obediencia o el cuidado de enfermos. Muchas reinas de la Corona de Aragón favorecieron los conventos mendicantes por esa razón: los ideales que profesaban los franciscanos y dominicos, y por ende las clarisas (variante femenina franciscana) se fundamentaban precisamente en esa práctica de  la vida sencilla y contemplativa. Estas mujeres encontraron en la orden de Santa Clara, sobre todo, su razón de ser, y por ello emprendieron importantes donaciones, implicándose incluso en la obra de nuevos edificios. Muestra de ello son el Monasterio de Santo Espíritu del Monte, que fundó María de Luna, en el término de Sagunto o Violant de Bar, esposa de Joan I d’Aragó, que impulsó el desaparecido convento de Sant Jeroni de la Vall d’Hebrón, cerca de Barcelona. Cabe también mencionar la creación del Monasterio de Santa Clara de Teruel, fundado por Leonor de Sicilia, que se establecía como punto estratégico para el reforzamiento del control monárquico en la zona. Y así, podríamos citar numerosos ejemplos más.

 

Sepulcro interior de Elisenda de Montcada. Convento de Pedralbes. Fuente: Monestirs.cat

 

 

Por otro lado, todo benefactor que se precie, quiere hacer vivible su potestad. Esto se conseguía (a parte del hecho de haber contribuido en la dotación de un edificio) mediante un programa iconográfico. Así pues, los cenobios se solían decorar con efigies de sus donantes, situadas en las claves de los arcos de las iglesias o los claustros; sus escudos en las puertas de acceso, y sobre todo, en el caso de muchas de estas reinas fundadoras, enterrándose en dichos claustros… todo para hacer ver al que entrara (pues los conventos franciscanos, de clarisas o dominicos eran sitios públicos o semipúblicos) quién había contribuido a su provisión. Ejemplos de ello lo tenemos en las descripciones que hacer Barraquer i Roviralta, en cuanto  a Violant de Bar, por lo que se refiere al convento de la Vall d’Hebrón: cubrió toda la iglesia de arcos de piedra […] en las cuatro claves de ellos, antes de la capilla mayor, puso las armas reales: en la parte derecha del escudo las de Aragón, en la otra dos flores de lis, y dos peces que parecen barbos[2]. Otro ejemplo de ello lo tenemos en el sepulcro de la reina Elisenda de Montcada, situado en el claustro e iglesia del Monasterio de Pedralbes, en Barcelona.

 

 

La escultura de la reina Elisenda responde al canon clásico bajomedieval de la típica imagen del monarca acostado en su camastro real y acompañado de los atributos reales. El arte gótico, que se había ido alejando, poco a poco, de la “abstracción” e idealización, más propia del Románico mostraba ahora, (como vemos en la imagen derecha) esculturas más naturalistas y rostros más delicados. La reina Elisenda aparece encarnada con los atributos reales: el orbe (esfera celeste que evoca el mundo cristiano) sujetado por ángeles a sus pies; la corona (símbolo de distinción) y la vestimenta regia.  Por otro lado,  el cojín, en donde reposa su cabeza, está completamente decorado con su propio escudo, el cual aparece representado también en toda la capilla. La particularidad que ofrece esta tumba es que es doble. En la imagen superior vemos el sepulcro que da a la iglesia, pero justo detrás de esa pared se esculpió otro muy semejante que daba al claustro del convento. Aquí, la reina no aparece representada con los atributos reales, sino que va vestida de clarisa. Cosa, por cierto, bastante habitual en muchas de estas reinas que habían participado en la dotación de edificios. Es más, incluso se enterraban vestidas con el hábito de franciscana. En este caso, los ángeles turiferarios[3], situados a los pies, queman incienso, mientras que otros, situados a la cabeza, presentan a la reina ante Dios. Se unían, por tanto, la piedad y el fervor religioso de estas mujeres, con la plasmación gráfica de su estatus.

 

Sepulcro de Elisenda de Montcada que recae al claustro del Convento. Fuente: Monestirs.cat.

 Concluiremos por tanto diciendo que, el monasterio se convirtió en un santuario, donde las mujeres que tenían importantes recursos podían desarrollar actividades intelectuales (pues podían leer, escribir, o pintar) y al mismo tiempo se homenajeaban a ellas mismas mediante sus propias efigies y emblemas heráldicos. En muchos de los casos, estas reinas actuaron como regentes de su reino durante algunos años; eso significaba que eran las únicas transmisoras del linaje familiar. Por tanto, las imágenes se tradujeron pues en un testigo, no solo de su influencia e importancia en el monasterio que habían fundado o dotado, sino en auténticos reclamos de su propia ascendencia real.

 

Carme Rosario Torrejón

Article publicat a la Revista El Fortí, nº 1, setembre de 2015.

 

 

Bibliografía

BARRAQUER I ROVIRALTA, C.,  Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Tomo II, Barcelona, Imprenta de Francisco J. Altés, 1906.

GARCIA HERRERO, Mª del Carmen, “El entorno femenino de los reyes de Aragón”, in La corona de Aragón en el centro de su historia 1208-1458, Actas del Congreso que se celebró en Zaragoza y Monzón de 1 al 4 de 2008 a cargo de Ángel Sesma Muñoz, Zaragoza, 2009.

[1] Cuando a partir del siglo XII se asiste en Europa al auge creciente de las ciudades; de la vida dedicada al comercio; de la creación de Universidades… que habían hecho a las personas más “materialistas”, aparecieron órdenes como la de San Francisco de Asís o Santo Domingo de Guzmán, que predicaban una vuelta a los orígenes de la Iglesia de Cristo: a una vida más austera y espiritual. Así pues, franciscanos y dominicos fueron los primeros ejemplos de estas órdenes, nacidas en el seno de la Iglesia, pero también lo fueron carmelitas y agustinos. Santa Clara de Asís, representaría el modelo femenino franciscano. Estas órdenes se caracterizaron por subsistir de las limosnas que pedían, de ahí la palabra mendicante, que significa pedir limosna.

[2] BARRAQUER I ROVIRALTA, C.,  Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Tomo II, Barcelona, Imprenta de Francisco J. Altés, 1906.

[3] La palabra turiferario, proveniente del latín (tur, turis) designa incienso. Por tanto, un ángel turiferario es aquel que lleva los instrumentos para la quema de incienso. Según la RAE, es el encargado de llevar el incensario.