ELS NOUS CLAUSTROS PER AL CONVENT DE LA TRINITAT DE SAGUNT

El cenobi de la Santíssima Trinitat de Sagunt va ser un dels grans edificis que es van construir durant la baixa Edat Mitjana, igual que ho va ser l’església de Santa Maria, el convent de Sant Francesc o el propi castell. Malauradament, el declivi generat en aquest tipus d’immobles des de l’exclaustració i posteriorment l’abandó i l’assolament d’aquests deixa en l’oblit les petjades d’aquells qui el van edificar, van viure, així com de l’art i l’arquitectura que allí es generà. Afortunadament, sempre ens resta trobar alguna imatge o document que ens done una mica més de llum de quina va ser la realitat d’aquest edifici  desaparegut.

Una de les poques imatges que ens mostren com va ser el convent a l’Edat Mitjana és el dibuix que va fer Anthonie van den Wijngaerde al segle XVI. És cert que no deixa de ser a mà alçada i no és fruit d’un treball acurat, però així i tot és allò que tenim. No obstant això, el cenobi evolucionà (com ha fet també l’església de Santa Maria i altres edificis de la ciutat) i es va adaptar a les noves corrents artístiques que imperaven en cada centúria. Les que més van arrelar van ser les barroques, on el gust pels estucats, arcs de mig punt, angelots decorant els sostres o les pintures de la Immaculada Concepció, eren el resultat d’un programa establert pel Concili de Trento, al qual es van associar bona part dels edificis religiosos de la ciutat.

Afortunadament, cada vegada van apareixent més notícies que ens conten qui van ser els habitants del Sagunt de l’època moderna i de la seua relació en els barris, com ho demostren els documents del notari Abdó Canós, de 1654. Uns d’aquests van ser els Nicolau. Lluís, Lluïsa i Jeroni Nicolau, eren tres germans que van fer carrera dins del món religiós i dos d’ells ocuparen alguns dels cenobis de la ciutat a mitjans del segle XVII. Lluïsa era monja del convent de Santa Anna de Sagunt, Jeroni era membre de l’orde de la Mercé i Lluís professava com ardiaca de Santa Maria. Aquest va fer testament demanant expressament que el seu cos fos soterrat al vas dels capellans d’aquesta església. Va dictaminar també, com era habitual, que per ell es feren misses destinades a la salvació de la seua ànima en la capella de la Mare de Déu del Remei del convent trinitari. Però sobretot, i el que més ens interessa ací és destacar que aquest religiós, Lluís Nicolau, va voler remodelar el convent de la Trinitat de Sagunt reedificant els claustres aportant una quantitat considerable per a tal obra, on especifica també que el que sobrés d’aquells diners es destinés en misses de rèquiem. Així acataren les ordres els seus marmessors: el seu germà Jeroni Nicolau i Feliciano Berenguer, prevere de Sagunt.

Per l’època en la qual ens estem menejant aquests claustres estarien compostos d’arcs de mig punt (José M. Palomar proposa una sèrie d’arcs escarsers a la planta baixa i de xicotets arcs de mig punt formant una galeria al claustre alt. Vegeu l’article “El Raval de la Trinitat de Sagunt” al Braçal 60), possiblement emblanquinats, seguint el model que exigia Trento.

Publicat a La Voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (22-07-2021)

LA FONT DE QUART VISTA PELS PINTORS LOCALS

                «La población, las riquezas y la felicidad del Valle dependen de la copiosa Fuente de Quart, cuyas cristalinas aguas brotan entre las arenas y guijo muy menudo. Los manantiales y balsas que de ellos resultan ocupan unos 300 pies de diámetro, dejando entre sí varias isletas y terrenos de seis pies de altura; se reúnen luego en un canal común, dividido después en otros, y van a fertilizar las huertas del Valle de Segó y Almenara. Cuidaron los vecinos de cercar con paredes aquel sitio para que no entren los ganados.»

                                                                                                              (Cavanilles)

                Sense dubte el paratge més emblemàtic de La Vall de Segó sempre ha sigut i serà el brollador natural de la Font de Quart. Si en més d’una ocasió ens hem aproximat a ella a través de les descripcions històriques que s’han fet _mencionada inclús des de temps de Jaume I_, ara plantegem observar-la a través de les representacions pictòriques. Des que en el segle XVIII es fan alguns dels plànols de la Font, hem d’arribar encara al segle XX per a tindre imatges de com era en origen aquest brollador. A principi de segle solament comptàvem amb la comporta d’eixida d’aigües situada a la bassa menuda; el contorn que configurava la Font era tot vegetació, els marges de la qual eren el simple resultat de l’acumulació de terra que es feia a les immediacions de l’aigua. Aquesta visió és la que van captar en el seu dia les fotografies. Hem d’arribar al voltant dels anys 70 per a que Enrique Rosario Gaspar, en el seu quadre de la Font, o en l’actualitat, les aquarel·les d’Enrique Barrera ens plasmen una imatge més actual. Ambdós pintors capten la vista des de l’angle nord-occidental de la Font ficant el seu punt de mira a la bassa gran.

El punt de fuga de l’obra de Barrera és bastant alt per poder incloure la protagonista de l’escena, l’aigua. Per un altre costat, la vista de la vegetació existent també és força important, i ens ofereix un testimoni de com ha sigut i és aquest paratge. D’ençà que Enrique Rosario va pintar les antigues plantes i les nombroses palmeres, que ara ja no es conserven, així com uns caminadors sense baranes, ara, la pintura de Barrera ens plasma l’actualitat del conjunt, cercat per una tanca i amb les renovacions fetes en els darrers anys, com per exemple la il·luminació de l’entorn.

Ambdós artistes, juntament amb les fotografies de principis del segle XX, són un bon testimoni gràfic per veure com ha anat evolucionant aquest entorn natural que ja va descriure en el seu dia el botànic Cavanilles i que esperem que perdure durant molts anys més en un estat com l’actual.

Publicat a La voz de tu Comarca. Camp de Morvedre (24-06-2021)