La Font de Quart de les Valls

El patrimoni de l’aigua és un dels atractius més importants que tenim a Quart de les Valls. El seu màxim representant és la Font de Quart (dita també de la Vall de Segó, perquè gràcies a ella es reguen tot els pobles que conformen la subcomarca del Camp de Morvedre i també Almenara). D’aquest brollador, que va ser utilitzat segurament pels romans, tragueren també profit els musulmans, i en època cristiana, Jaume I la va mencionar al seu Llibre dels Fets, mentre preparava la conquesta de València. Posteriorment, la Font ha estat descrita per historiadors i geògrafs com per exemple Cavanilles o el Dr Juan Vilanova y Piera, entre molts altres i s’han fet tot un seguit de dibuixos i plànols.

Fig. 1. Plànol de la Font de Quart (1786). ES.462508. ARV (Arxiu del Regne de València) MiP. Mapas y Planos, número 73.

Segons les imatges que mostren el circuit de l’aigua de la Font i les seues séquies, com per exemple el dibuix de 1786, conservat a l’Arxiu del Regne de València (Fig. 1) és molt il·lustratiu, perquè apareix citada com a Font de Quart, quan no sempre va rebre aquest apel·latiu. Abans de 1748 la seua denominació va ser: Font de la Vall de Segó; Font de la Vall de Segunt o de Sagunt, ja que, segons mostra aquest element visual (Fig. 1), l’espai que ocupen les lletres “A” i “C” formaven part del terme de Sagunt. La lletra “D” era de Quart, i, per exemple,la lletra “K” s’identifica amb un gran molí que el col·loca al terme de Quartell (possiblement el Molí de Quartell). Així mateix, amb la lletra “G” dibuixa el primer sistar que separa les séquies.

La utilització de l’aigua en època musulmana

Per entendre la disposició de les diferents alqueries que poblaven el nostre territori és necessari situar-les dins d’un context més ampli. Quart pertanyia, des d’època romana, a la jurisdicció de Sagunt. L’espai que abastava Murbiter durant aquesta època és complicat de saber, però segons alguns autors àrabs com al-Razí o al-Isdrisi sembla que l’àrea d’influència limitava amb València al sud, amb Onda al nord i amb Segorbe i Llíria a l’oest. Murbiter va ser un amal, o districte administratiu i de justícia, independent a València (BARCELÓ, Carme: 2007, pp. 65-93). També destacarien (a part de Sagunt) altres hisn o castells importants com el d’Almenara o el d’Onda i uns més menuts, amb caràcter defensiu i vigilant de camins, que serien els que podem trobar a la Vall del Palància: el de Beselga, Segart o el de Torox (Torres Torres). A partir d’ací, una sèrie d’alqueries (o qayra, en singular) fortificades controlaven el pla i servien d’aixopluc a famílies que vivien de la terra, agrupades al voltant de terres de regadiu i d’importants cursos d’aigua, les quals es comunicaven entre si amb camins que anaven d’alqueria a alqueria. Aquestes poblacions es componien de la casa, un molí, graner i estables per als animals. L’ús d’aquest tipus d’habitatge és hereu del tipus de vida d’origen clànic i berber, el qual agrupa una sèrie de cases per aprofitar de manera comunal els recursos naturals, entre ells l’ús de l’aigua, a través d’un regadiu intensiu.

Els musulmans feien servir aquesta aigua per a destinar-la primer als poblats, i després, en un curs més baix, a les hortes associades a aquestes poblacions. L’aigua havia d’arribar a cada alqueria de manera pura i permanent, ja que segons la religió islàmica, la purificació era la clau dels fidels. D’ací que la majoria d’aldees s’establiren a prop de cursos abundants i no interromputs d’aigua, que asseguraven la no escassesa. En el cas de Quart, el poble es troba a les terres més o menys paral·leles i un poc més altes respecte a la Font. Així, tal com es veu als dibuixos del segle XVIII, era preferible que les séquies anaren cap al sud, en forma de files amb un cabal permanent i que aquestes arribaren al poble en forma d’una séquia pròpia (Séquia del Setí), per tal d’assegurar-se “que cap comunitat sobirana hagués fet abocaments a les aigües, tornant-les així impures” (FERRI, Marc: 2012, p. 12).

Fig. 2. Plànol de la Font i de les Séquies de les Valls (1792).ES.462508. ARV (Arxiu del Regne de València) MiP. Mapas y Planos, número 100.

Les reformes d’època cristiana

Durant l’època andalusina normalment no es feien sistemes de repartiment de l’aigua per a regar, ni sistars per a racionar l’aigua, sinó que aprofitaven els cabals sencers, com hem dit. Cal dir que, en un sistema comunitari de vida no feia falta la subdivisió de l’aigua. En canvi, a partir de la conquesta cristiana, on el rei havia de repartir terres entre els diferents senyors feudals, es feia necessària la divisió i racionalització de l’aigua. Açò provocaria, entre altres coses, diferents plets a causa de la utilització d’aquest preuat element natural. Els cristians van fer ús, no sols de l’aigua, sinó també de la terra per treure rèdit, al mateix temps que augmentaran les seues rendes. A l’Ajuntament de Quartell es troba un Llibre del Repartiment de laygua de la Font de la vall de Segunt (CUECO, José María: 1965, p. 27), documentat també per Chabret. També hi han d’altres més antics, mencionats per Cueco, sobre la Font: una sentència de 1340 sobre l’aigua que tenia l’Almoina de la catedral de València, així com un document sobre la venda d’una terra d’Almenara ad lo dret de laygua que data de 1399 (CUECO, José María: 1965, p. 29).

Per tal de distribuir l’aigua es feren noves séquies, les quals, juntament amb les existents, completaren un sistema de torns per a poder distribuir l’aigua per totes les propietats. Aquest va ser l’origen del complex sistema de reg de la Font de Quart (Vegeu la Fig. 2). Un dels elements propis d’aquests senyors va ser el molí, d’on extreien un rèdit econòmic. Tal com veiem en el plànol de 1792, apareix el molí de la Font (o de la Tia Sapa), que està dibuixat amb dues moles. Açò significa que, gràcies al fet que era el primer molí a rebre l’aigua provinent de la Font, i en tenir per tant, més cabal, podia treballar amb dues moles a la vegada i així tenir una producció major.

Fig. 3. Entrada d’aigües al Sistar de la Font des del pont de les Galeres. Imatge publicada a: Cueco, José María, “La Font de la Vall de Segó”, en 1965, abans de la reforma actual.

Al mateix temps, i ja per acabar, ens agradaria destacar que en el transcurs de les séquies, s’instal·laren sistars. Aquests eren una espècie de casetes on es distribuïa l’aigua i es custodiaven per un sequier per evitar furts d’aigua. Els sistars solien estar fets amb pedra de la zona i argamassa, es conformaven en forma de cub i una sèrie d’arcs escarsers o rebaixats de rajola que rebien l’aigua des de la séquia. Un exemple el tenim al Sistar de la Font, just enfront de la Font de Quart (Fig. 3) o el de la segona divisió (Fig. 4). Ara bé, la dita fisonomia s’apreciava a les fotografies que es van realitzar als anys seixanta del segle XX, tot just abans de la modificació actual.

Fig. 4. Eixida d’aigües del sistar de la segona divisió. Imatge publicada a: Cueco, José María, “La Font de la Vall de Segó”, en 1965, abans de la reforma actual.

Bibliografia

BARCELÓ, Carme, “Sagunt i el seu territori en l’època àrab”, en El Braçal: Revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, nº 35-36, 2007, pp. 65-93.

CUECO, José María, La Font de la Vall de Segó, València, Ajuntament de València, 1965.

FERRI, Marc, Terratinents, camperols i soldats. Regadiu i conflicte social al Camp de Morvedre, València, Universitat de València, 2002.